Afluixant

No hi ha suficient enveja. Vaig pensar. No hi ha suficient enveja i per desgràcia no hi ha tampoc cap sistema, o almenys algun que jo conegui, que incrementi l’enveja dels nostres amics, perduts o conservats, oblidats o mantinguts, escupits o en primera línia de la pantalla d’accés ràpid a trucades del telèfon mòbil. M’és igual, però no hi ha forma d’incrementar la seva enveja. La vull, m’és necesaria. El mirar-me amb ulls de lli còmode i familiar mentre l’iris amaga el llimador d’ungles. El viratge forçat com un cop de volant que representi el tracte favorable d’ahir amb les seves respostes seques d’avui. Ho vull, m’ és necessari. Però arriba la nit i m’arriba ella amb un vestit de dormir blanc que li arriba fins els turmells, recreant amb els filatges que s’escapen de la tela els tirabuixons del seu cabell. Tanco la porta després d’arribar a casa de treballar i em trobo amb això. Què hauria de fer? Tota la violència rellisca sobre un tobogan i cau avall i avall. Ja no m’és possible redimir-te, ni respondre’t res intel·ligent, ni que sigui per sortir del pas, tant quan em preguntes que on he estat fins tant tard, com quan em preguntes que perquè mai escric a partir de nosaltres dos res tan profund com Les nits blanques de Dostoievski.

Perquè no hi ha enveja a Les nits blanques. És massa eteri. Massa transparent. I jo vull enveja estimada. Vull enveja. I la vull treure d’on sigui. És això el que et mereixes? No ho sé. Mereixes menjar, com el bon antimonàrquic després de sortir a cremar fotografies. Mereixes dormir bé, com el funcionari comunista que vetlla tota una nit amb una taula plena d’informes. Mereixes tot el que és Ioga, Tai- chi, un caminar com si haguessis tingut sexe tota la nit. Però jo vull enveja, una enveja daurada i brillant que encegui a qui sigui, com tota la tradició barroca i modernista, pomposa i religiosa. Enveja reflexada en or i daurats diversos. Vull enveja, enveja occidental. Enveja de qui voler anar a més i a més. De qui no vol parar. Acabar amb una cosa i començar amb una altra. Mai parar, mai parar. És això el coneixement, mai parar i mai parar, i no deixar res fora. Un voler-ho abastar-ho tot, i què desperta aquell qui ho posseeix tot? Enveja. Enveja. És l’Enveja occidental, la d’Ètica aplanant, imparable, incorruptible: Kant i la Crítica de la raó pràctica, que és el mateix “Je suis incorruptible”. La guillotina que acaba matant. Occident és enveja, voracitat d’abastar-ho tot, ansietat i guillotina. El voler i voler i voler. I qui ho aconsegueix tot què desperta? Enveja. És Plató i la voluntat de què tot fos perfecte, que desperta una concepció de l’amor perfecte, massa elevat (que qui el pot suportar?), que porta a un Marsilio Ficino al segle XV amb l’elevació última de tot allò que és pur. Voracitat i aspiració a l’infinit. Què desperta tanta voracitat? Enveja. Occident com a cultura cultivada a partir de l’enveja, del no deixar-se anar. I jo que no em puc deixar anar arribo a casa, et trobo a mig vestir i no sé que dir-te. Després ja havíem d’arribar a l’últim idealisme. Idealisme idealisme i idealisme. Com el que preconitza la frase que empara aquest blog. Fichte i el mai parar. Actuar, actuar i actuar. I quan pararem! Quan? Sempre havent d’anar cap dalt, sempre amb un esforç immens. I quan el descans? Quan la desaparició de la tensió? Quan el dubte angoixant de Segismundo que no sap si viu en un somni o a la realitat? Quan la desaparició de l’esperança, de la fe religiosa, que ens fa viure en la incertesa, en l’ansietat d’un voler voraç (valgui la redundància) que desperta enveja i més enveja.

Ara poc a poc ens anem alliberant. Per sort. Ara potser el ioga em pot desfer de tota l’enveja. No intentar mirar més enllà. Arribem i ens abracem tots, saps? És tan recomfortant! Noto com la tensió s’esfuma. La tranquil·litat ens empara i ens recloem en una pau que no coneixia. Que no coneixia perquè encara vivia a Occident. Vivia en l’enveja La enveja de l’esperit occidental, de l’idealisme moral i científic sempre present, de la tradició sempre pesant a base de tabús i responsabilitats. Del sempre haver d’anar d’un lloc a l’altre. Sempre portats per un tarannà elevat que ens porti a les més grans fites. Del controlar-ho tot tal com la física de Newton i la calculabilitat de Leibniz. La calculabilitat de Leibniz! Allò realment real és allò que pot ser calculat, que pot ser reduït a anàlisi racional: per tant que pot ser dominat. Aquest és l’esperit occidental! I després el senyor Fichte, on una vegada ja s’ha dominat allò extern al propi Jo, s’ha de seguir avançant, i així actuant una i una altra vegada de la mateixa manera! Autosuperació? Sí, pel domini! Dominar, i dominar i dominar. I què desperta aquell qui tant abasta? Aquell qui tant domina? Enveja. Però per sort tot això va afluixant. El Zen, el transformar-se, el fluir com l’aigua. Ja no hi ha personalitat irreductible, sempre sencera, sempre de ferro; ja no hi ha pànic a l’error, al remordiment, al fallar o al cedir un privilegi al cos, al mandrejar una mica. Poc a poc això es va afluixant. Kafka va afluixant. La culpa va afluixant. Tot a tot arreu, i tot per tots; Orientalisme, platja, tranquil·litat, sexe i alliberació. Sí, vulgui o no es vulgui, Kafka va afluixant. La culpa va afluixant. Vulguin uns o no.

per Lara Revilla