diumenge, 21 d’octubre del 2007

Fa esgarrifar

Era petita i de peus plans. Bobina amunt bobina avall, les portava a un projector Super 8 i hi passava la tarda davant la paret de l'àmplia habitació de l'estanteria de llibres. Era l'única que no estava empaperada de l'horrorós taronja salmó que em recordava al tacte de la pell de préssec, la qual no puc sofrir, i només de parar-hi molta atenció les esgarrifances es succeïen. "Tac-tac-tac-tac" i jo al terra mirant la paret coberta de l'espectre en blanc i negre. A falta d'una paret blanca que em salvés del record dels préssecs, havia de substituir-la per la meva ment, ara ennuvolada, in albis, blanca.
Però les substitucions també es repetien com en un institut on les baixes per depressió són el plat del dia, i l'espectre del projector en la paret blanca fou rapidament suplentada per l'espectre de la por de cada vespre d'estiu en la meva ment en blanc. La por d'haver de tornar al mas a ajudar els pares a collir l'oliva. Oliva arbequina, la que en por de banyar el seu cos en verd es refugia en aquell color dels aiguamolls, en el marró dens dels moments de tren que unint St. Vicenç de Calders, Torredembarra i Altafulla, sempre regala entre ciutat i ciutat la vista apagada d'aquests aiguamolls al passatger.
I jo temia aquest color. Era el color d'haver-se de posar altre cop sota el sol imponent de la masia, sota la calor feixuga i gens agraïda i sobre el trepitjar desestabilitzador de la terra, allunyat d'aquell planer que ofereix el camí asfaltat. I enmig aquest malson l'eixada i la ferrada. La ferrada i l'eixada. I jo que sempre confonia les dues paraules. Era vocabulari de gent gran. De gent gran i de poble. Com quan per adjectivar quelcom amb un caràcter superlatiu, diuen "fa esgarrifar". "Fa una calor que fa esgarrifar", "Es posa d'un nerviós que fa esgarrifar", "Et cridava que feia esgarrifar". Fa esgarrifar. Que nosaltres diriem "que t'hi cagues". És l'evolució de l'enteniment. Cada vegada hi ha més gent que entén el grau superlatiu del "que t'hi cagues", i ja mai ningú utilitza el descriptiu "fa esgarrifar".
Crec que és quelcom bo. El llenguatge obtús de poble es va acomodant a les exigencies de tots. Ha de ser així. El pudor de l'antic pensament ha de deixar-se estar de miraments i apostar per la llengua solta, pel fuet tenaç que abofeteja com els versos del cantant de hip hop. La busca de l'excel·lència i la poètica ha de ser substituït per la mamada i la bofetada. Una expressió punyent amb la qual ens trenquin l'himen, i la virginitat quedi en entredit. Una evolució del llenguatge que va acompanyada d'una evolució de l'enteniment, de la societat. Aquí tenim l'exemple d'abandonar l'expressió "novio"/"novia", la màxima expressió d'aquell pudor insoportable, que a més representa un lligam estúpid que per sort cada vegada anem perdent més amb la flexibilitat de les nostres concepcions sobre les relacions de parella.
Ara tenim el "company"/"companya". Ho deixa clar, company és l'únic que has de saber perquè quan hi ha quelcom més és al llit i prou. Prou de lligams perquè no n'hi han. Llit, preservatiu usat i ja està. Després "company" perquè no hi ha res profund després del llit. És l'evolució del deixar d'atabalar-se per si s'està enamorat o no. Un frec a frec de cuixes que et suporti els dies, fet que ens ajuda particularment a nosaltres, les dones, que a vegades seguim endinsant-nos en aquestes arenes movedisses que és la retòrica de l'amor. El pudor va desapareixent i així queda alliberat l'insult i el bon polvo. S'allibera el llenguatge i l'enteniment alhora. Un progrés que va acompanyat del progressiu afluixar-se de tota la severitat que ja vaig descriure en el meu anterior article. El "Fa esgarrifar" deixa pas al "Que t'hi cagues" igual que Mahler deixa pas al Reggaeton i el poeta al cantant de hip hop. El llenguatge dels avis i les avies, amb aquells banyadors d'èpoques pretèrites que semblaven una sotana, deixa pas al de la joventut sexualment alliberada. El camp, l'oliva arbequina, deixa pas a la ciutat i l'oli ja preparat per consumir. La ciutat, el lloc vertader on es viu l'experiència de contemporanietat i on es va a lligar, on encantem el company que ens fot un polvo que t'hi cagues quan l'únic que s'esgarrifa és el clítoris.
per Lara Revilla

Què és veritat? (Crist i Pilat), Nikolai Ge, 1890

Què és veritat? (Crist i Pilat), Nikolai Ge, 1890
<< Tota veritat és, al capdavall, creença>> [Novalis]
A cada model d'Estat li escau
un model de prostitució.
Qui és la puta a l'Estat del Benestar?
-preguntà el reu-.
El benestar -respongué el Senyor.