Exhortacions

He de tenir cura de la conservació dels demés així com de la meva. Ara bé, si seguim, jo no en tinc de la meva conservació ni penso en absolut en mi fins que un sentiment de debilitament i pèrdua de força, o un perill en el què es troba la meva autoconservació, fa que me’n recordi de mi mateix. No d’una altra manera passa amb la cura de la conservació dels demés. No s’ha dit que jo no hagi d’ocupar-me ni de buscar altra cosa que l’oportunitat de salvar la vida i la salut de l’altre, a no ser que aquest sigui més o menys la meva professió particular. Però tan aviat com algú està en perill, he d’ajudar-lo sense més, fins i tot si la meva vida corre perill; ja vingui el perill de la força física i sense raó de la naturalesa, o vingui per l’agressió d’éssers racionals.
Amb perill de la meva pròpia vida, he dit. No es dóna aquí cap col·lisió de deures, com es podria creure. La meva conservació està condicionada per la de l’altre, la de l’altre per la meva. Ambdós són totalment idèntiques, del mateix valor, per la mateixa raó. No és la meva intenció que una es perdi, sinó que ambdues es conservin. Si no obstant, un o els dos moren, jo no sóc qui ha de respondre per això, jo he complert amb la meva obligació.
És una escapatòria inútil, invocar el deure de l’autoconservació quan l’altre està en perill: en tal cosa el deure es perd. Traduït correctament, aquesta forma de parlar diu això: volem salvar a l’altre si en això nosaltres mateixos estem segurs. Això seria, sense dubtes, quelcom gran! No voler salvar però una vida humana també en el cas en el què això pogués passar sense perill per nosaltres mateixos, seria un homicidi manifest. A més, en contra del què alguns moralistes pensen, aquí no s’ha de calcular primer quina de les dues vides té més valor, la conservació de qui és més important. Davant la llei moral, totes les vides humanes tenen el mateix valor; tant aviat com una esta en perill, totes les demés, sigui de qui sigui, ja no continuen tenint el dret d’estar segures fins que aquella sigui salvada. És una frase correcta, gran i adequada per complet a la disposició de l’ànim moral, la que digué el difunt duc Leopold: aquí es tracta de vides humanes, en què sóc jo més que vosaltres? [J.G. Fichte, Ètica]

per Jordi Vernis