Exhortacions

Un jove s'enamora d'una princesa, i tot el sentit de la vida queda copsat per aquest amor, però les circumstàncies són unes que no permeten a aquest sentiment passar del pla ideal al real. Com era d'esperar, els serfs de la mesquindat, granotes del toll de fang de la vida, comencen a cridar: Pura bogeria un amor semblant! Tan bon partit és la rica vidua del cerveser! Deixem que cridin en el seu estanc pantanós! El cavaller de la resignació infinita no els hi versa atenció alguna i no està disposat a renunciar al seu amor ni per tot l'or del món. No és tan estúpid. El que fa és assegurar-se que el seu amor li confereix realment sentit a la seva existència, i la seva ànima és massa sensata i digna com per deixar a l'atzar el més petit detall. No és un covard, doncs no té por a que aquest amor s'endinsi en el més íntim, en els seus pensaments més amagats, i li consenteix que es vagi entrellaçant en un trenat d'innombrables voltes al voltant de cada lligament de la seva consciència, de tal forma que si aquest amor resulta desgraciat ja mai més podrà desfer-se'n. Experimenta una gloriosa voluptuositat quan l'amor fa vibrar un a un els seus nervis, però la seva ànima és tan solemne com la de l'home que, després d'haver pres la copa de verí, nota com aquest s'infiltra en cada gota de la seva sang, doncs aquest instant és vida i mort a la vegada. Quan l'amor ha estat absorbit d'aquesta manera, troba valor per intentar-ho tot, per atrevir-se a tot. Amb una sola mirada abasta la vida i les seves contingències, convoca a tots els seus pensaments que, com coloms ensinistrats, obeeixen cada indicació seva; després mou sobre elles la vareta màgica i escapen volant en totes direccions. Però una vegada han tornat totes, i totes resulten ser missatgeres de dolor, advertit-li de la impossibilitat, resta tranquil, les acomiada de nou i ja una vegada sol, emprén el moviment. Però he d'aclarir que només quan es du a terme amb normalitat té resultat aquest acte. El primer que en dit moviment necessita el cavaller és la capacitat necessària per contenir tot el contingut de la vida i el significat de la realitat en un únic desig. Si a la persona li falta aquesta capacitat de concentració, la seva ànima es veurà des de l'inici fragmentada en la multiplicitat, i així mai es trobarà capacitada per realitzar el moviment, comportant-se en aquesta vida com els capitalistes que col·loquen els seus diners en diferents valors bursàtils per així guanyar en un d'ells el que podrien haver perdut en l'altre: és a dir, no és un cavaller. A més d'això, el cavaller ha de tenir la capacitat de saber concentrar tot el resultat del seu procés mental en un sol acte de consciència. Si no disposa d'aquesta possibilitat interior, la seva ànima es trobarà des de l'inici dispersa amb tal intensitat en allò múltiple que mai disposarà del temps necessari per executar el moviment, ja que estarà sempre amoïnada en resoldre els negocis d'aquest món, sense possibilitat d'ingressar mai en l'eternitat, perquè en el mateix moment en què es disposi a fer-ho, descobrirà, de sobte, que oblidà alguna cosa, i es veurà obligat a donar mitja volta. I pensarà: potser ho podré fer la pròxima vegada; però consideracions d'aquest tipus mai han servit per dur a terme el moviment, sinó que més aviat enfonsarien, cada cop més, a aquesta persona en la mediocritat. [ Sören Kierkegaard, Temor i Tremolor]

per Jordi Vernis