Parmènides III

Canviar? Què és això de canviar? Quan es canvia, es cau en la multiplicitat. És com passar-se una goma d’esborrar per sobre un mateix. L’hylemorfisme val pels cossos materials, no per el nostre Jo. Quan morim i algú pregunti pel nostre record... Què li agradava a M.? Això.... No! No!, però que després no li agradava, li agradava això altre, però és cert que després ja no li agradava tampoc. I a qui estimava M.? Estimava a H. Què? Però si estimava U.! Ah, cert, que després ja no estimava a cap, sinó a T. Però amb tota seguretat M. creia que... No! Valga’m Déu!, Si sempre ha cregut tot el contrari! Però, què podriem dir doncs, d'M.? Com era M.? No ho sé..... Qui era M.? (llarg silenci) ..... No ho sé. Passa al següent.

Vet aquí el canviar.

per Jordi Vernis

Parmènides II

Les paraules que en el seu significat i en la seva etimologia han progressat, han evolucionat amb més rigor i més veritat, aquelles que realment han “crescut” tal com creixem les persones, adoptant noves pells però sense canviar mai el nostre Jo, allò amb el que vam néixer i que es va formant tot i ser-hi sempre; són Enthusiasmós i Mediocritas. Entusiasme, literalment significant de “ser posseït pel déu”, aquest estat que obre qualsevol porta, de fusta vella o d’acer, força i voluntat pura, que porta a l'acció al haver omplert de karis els ulls, la brillantor que un hi té quan un és davant quelcom grandiós; digna de l’ésser humà, elevada sense cap dubte. I la segona, la definició de mitjania, de punt mitjà, d’allò que resta en un estat intermedi, ni massa carregós ni massa fàcil; ni massa dur ni que tampoc ens ho regalin; ni massa responsabilitats però que no ens diguin que som uns ganduls; el no mullar-se, el que res pertorbi ni per excés ni per defecte; ha derivat, amb tota justícia i seny lingüístic, en un adjectiu pejoratiu, decrèpit i decadent.

per Jordi Vernis

Parmènides I

Saber que sóc un bloc de marbre per definir quan neixo, i que en un instant d’entusiasme, m’he definit i m’he donat forma de cop, veient i apreciant els prats moment a moment, sense que ni tant sols se’m presentin a la vista, i sabent així tot el que sóc i tot el que és la vida, veient-ho a metres i metres ni que mai hagi sentit a parlar-ne, i que, si nego en algun moment determinat qualsevol d’aquests cops de bisell que he fet, si canvio algun tret que em caracteritza (si flueixo) no estaré fent cap correcció per arribar a una forma més depurada, no, sinó que en un altre instant, sense adonar-me’n, m’hauré convertit altre cop en un bloc uniforme i sencer, com si mai hagués existit ni hagués viscut. Doncs al canviar el que havia esculpit aquest ja no hi és, és igual que tant sols variï una petita part, el tot ja està perdut, Jo ja no sóc el que era. Per culpa de no mantenir-me sempre el mateix, fruit d’amotllar-me a facilitats que em són ofertes, d’abandonar l’esforç i el patiment per un moment; la vergonya i la desesperació fan que un tan sols torni a un estat amorf per confondre tota percepció que rebem i així no notar les mirades incisives de tothom, qui en una daga d’iris repeteix “covard, on has deixat l’entusiasme?”.

per Jordi Vernis