Retrats: Jimmy

En Jimmy diu que aquest món – fet de rentadores, neveres, microones, dones i dies- seria insuportable sense el jazz. En Jimmy és el barman d’un local de jazz i l’adagi se’ns fa més entenedor i no tan greu. A vegades, quan veig que treu un disc de vinil de la funda penso que allò és la seva bombolla d’oxigen. M’explicava que un dia va visitar el bar un noi de 18 anys i que veure aquells plàstics rodons li va provocar un astorament semblant al de descobrir una pedra de sílex. Fa un glop, en Jimmy, i es queixa dels bars de Barcelona que tenen la mania de canviar la funció dels objectes. “Si veig una d’aquelles neveres antigues que s’obrien amb el mànec metàl·lic” diu “penso que estarà plena d’ampolles, amb aquella tènue llum caient damunt seu, però resulta que dins la nevera oberta l’amo hi ha posat els cd’s o els sotagots o el datàfon de la visa.” Té una nostàlgia infinita, si no fos tan cràpula seria un apassionat de la música de cambra en comptes del jazz.

Vull demanar-li el còctel nou que ha incorporat el seu pare a la carta, Nova Orleans, es diu, consistent en una part de suc de pastanaga, una altra de soja i una altra d’un alcohol que no revela, però el desmuntaria si li demanés aquesta modernitat, així que em decanto per un gintònic perenne i em diu que d’acord, però que me’l prepararà a la manera de les antigues colònies angleses i destapa l’ampolleta i tira al got tres gotes d’angostura.

Guillem