Focs d’Octubre

A les primeres corves de l’esplanada es
desprenia de les pells de tota la fruita que
havia servit per berenar, el suar fregar-se
de les cadires plegables mentre la llum
dels immensos focs reflexen els pocs cargols
amb els quals estan fetes.

L’embrenzida que de la plaça ha espetegat
un nebot que en dansa de pedra ha ensopegat
en la fugida amb una llamborda,
després d’haver estat abofetejat pel seu pare
per haver-li tirat un got de vidre a la cara
a la seva tieta, al insultar-lo aquesta sense motiu;
encara ressona entre els porxos.

Mare del jove, mare impàvida, que segueixes
romanent en el jou? Dos dents d’abaix
t’han caigut dels nervis i la tensió de l’escena
quan en gestos histèrics enfatitzaves la mudesa
d’una boca que, fora de sí el teu cervell
era incapaç de poder parlar, conformant-se
amb la sang que s’acomulava a la gola per l’esforç
dels crits castrats, tènues com la llum de la llàntia
que una petita aguantava a l’encarregat
d’encendre els focs ; com les faroles de l’infantesa
atorgant aquell color oxidat a les barriades de nit.

No has desfet encara el fred dels sostres alts ?
No has sufocat el gest insolent de la desavinença?
L’espetec dels focs vol anar esborrant
qualsevol competència, silenciant tota la cridòria
d’aquí avall, on poc a poc anem llevant el cap
badant en la distracció dels coets enlairant-se,
mentre totes les nostres families van perpetuant
el mal en una nissaga funesta on elles
tal com els focs, van explotant una rere una altra.

Una rere una altra

Jordi Vernis