*

Una escorça d’arbre em tallà profundament el genoll quan era petit. Des d’aquell moment ja em vaig convèncer que mai seria feliç . Vaig donar voltes durant hores al voltant de la plaça rajant-me la vermellor per la cama. El mareig em va permetre veure, mentre el terra i tot el voltant trontollava, tota la veritat: Tots estem fets d’una escorça vella, sortint, que ens frega al passar. Vomitem per impotència i incomunicació, no per nàusea.

per Andreu Vidre