Retrats: Els amics

Últimament quan escric acostumo a parlar poc dels poetes, dels homes de lletra en general, i si ho faig és com si passés per sobre la cornisa d’un edifici, més atent al propi vertigen que a les bellíssimes gàrgoles que hi ha sota els meus peus. Abans trobava qualsevol excusa per entaforar dins un text una cita o una anècdota d’un escriptor. Es pot dir que eren el meu material literari. Vivia obsessionat per ells. Volia posar dins dels meus versos els seus versos. Arribava a l’extrem -quan la meva vida social era més plena i esponjosa- que alguns amics, alguns caràcters, em recordaven a determinats escriptors. Sempre hi havia un Hemingway a les festes, al mig d’una rotllana, o un Bukowski emportant-se del bracet una joveneta a l’habitació, o un Josep Pla escoltant atent amb aquells ullets vivíssims. Ara em passa tot el contrari i veig en el fons d’un vers la boca, entre una pàgina i una altra esclafats els rostres, dins d’un passatge el passatge viscut per algun amic. Això vol dir que la vida ha passat per davant de la literatura, certament. Però també que els amics se m’han fet més ficticis.

Guillem