El mirador - Genialitat i llums d'espectacle

http://www.youtube.com/watch?v=EaPlRJ9EySI [Ch. Chaplin/B. Keaton- Candilejas]

El major feixista que existí al món. Així fou definit Chaplin pels situacionistes. A principis dels anys cinquanta del segle passat, Debord, Chtcheglov i companyia rebenten un acte d'homenatge al gran director, actor i guionista; interpretant com a sentimentalisme humanitari barat la seva obra, i per tant, fet per convertir l'exercici poètic en mercaderia preparada per ser consumit al mercat burgès. La ignorància i efervescència d'hormones, que és del què es tracta el comunisme (des del Maig del '68 fins les inmundes trobades de les JERC), no poden sinó banyar-se en la barreja de vòmit, recança i cinisme que en un líquid espès i fastigós els cobreix per damunt les celles, impossibilitant la visió de la genialitat en persona, la genialitat marcada per allò que és natural i que no té trampa. Stockhausen, després de la pluja d'acer d'aquell ja llunyà 11-S, digué que el succés d'aquell dia era "l'obra d'art de dimensions més grans mai vista". Cert és, que aquell dia, vam canviar el mirador per la televisió tots nosaltres, com si d'un aconteixement digne de contemplació es tractés, ens agradi reconéixer-ho o no. J. Lichtenstein, després de veure el museu en honor de les víctimes d'Auschwitz, va dir, respecte el nazisme: "Van guanyar! Van guanyar! Van guanyar perquè han aconseguit que els signes d'identitat de les seves pràctiques segueixin en la nostra manera de veure", al considerar que aquell museu semblava més un museu d'art contemporani que no un tribut a les víctimes. No serà pas feixista el que despreciem aquella estètica innocent i genial, per aclamar tot allò excessiu, morbós i trontollador? Gràcies al discurs final del Gran Dictador (1940) els Estats Units van decidir planejar el desembarcament de Normandia més aviat del què haguéssin planejat, fet que va permetre que Stalingrad no caigués i que la balança bèl·lica s'equilibres en favor dels aliats. Feixista, que no vol dir altra cosa que imbècil, és la postmodernitat que ataca sempre allò elevat, allò digne, allò genial. Com genial és seguir mirant encantats l'escena que ens van regalar Charles Chaplin i Buster Keaton a Llums d'espectacle (1952), la famosa Candilejas, pel·lícula que representa la mort de Charlot - tot i que Chaplin seguiria fent un parell de films més- en escena, la mort de qui ajudà a matar el nazisme, la mort de la genialitat.