divendres, 30 de novembre del 2007

*

Et desesperes. Verb reflexiu i, per tant, acció reflexiva. No t'esperes a tu mateix, no caus en tu mateix, no verses sobre tu mateix. Et desesperes, et dilueixes. Em desespero, em dilueixo. No m'espero a mi, em des- espero. Em dono als plaers de la vida i, com si Rilke hagués escrit a la lluna, no sóc com la pedra davant l'aigua corrent que ell predicava, tallant-la, no seguint-li el fil a aquesta aigua, essent robust davant d'ella. Em desespero quan segueixo el fil d'allò extern a mi, quan li segueixo el fil a l'abandonar-se als plaers, a la facilitat d'ungles sempre ben pintades. Però i a tu? com em podria desesperar-te? Com podria no esperar-te? Vet aquí l'error de no fer servir bé les paraules, creient que simplement "desesperar-te" és creure que et trec de pollaguera, quan en realitat és una falta més greu: que no t'espero. No t'espero perquè m'he reclòs en mi mateix, sense atendre't, sense atendre a allò fora de mi. Desesperar-me o desesperar-te, aquí resta l'elecció. Mai podras creure que no restes en la desesperació. Mai et lliures d'ella. Desesperar-te o desesperar-la/ - lo; aquí has de decidir. O una cosa o l'altra, i aquí l'alternativa sempre és excloent i sobretot irreconciliable. O egoisme o transcendència, o tu o l'altre. Una trencadissa irremeiable. O egoisme o transcendència. Ara ja saps de què parlàvem. De què s'ha parlat sempre.

per Andreu Vidre

dimecres, 21 de novembre del 2007

Desallotjaments


No defenso en cap cas, sota cap pretext, aquella pantomima momentània que nombrosos ciutadans de Barcelona amb origen nacional a l'Orient mitjà van realitzar, ocupant la Catedral de la ciutat ja fa uns anys, com molts (espero) recordarem. Mai defensaria una subnormalitat tan gran com violar un espai sagrat, contenidor d'una dimensió inabastable per l'home, la mateixa que ells volen pels seus temples, i com és normal, tothom per al seu. Ara bé, en aquella situació es va encendre una guspira perillosa. Molt perillosa. La legitimitat de l'estat -en aquest cas de la generalitat, però ja ens entenem- d'operar amb les forces de seguretat intervenint en uns espais que li són barrats i que des de sempre s'han deslligat de les lleis que mouen els imperatius públics, polítics. Es va procedir a desallotjar l'edifici però d'aquesta manera es va procedir a violar un emplaçament que no els hi pertocava, que no pertoca a cap ministeri, que no pertoca a cap imbècil on l'única afiliació que té a quelcom que es pugui dir "tripartit" és la tripartició del seu cervell en Inutilitat, Estupidesa i Ignorància (s'eviten noms propis per no caure en el perillós vici de la multa per part de poderosos i famosets).

Parlo d'això perquè aviat haurem de reclamar una llei prohibitiva a un altre àmbit respecte la intervenció de l'estat en ell. Aquest àmbit, i prou ridícul sona, és el de l'amor, i realment és transportable a tot l'espai que ocupen els sentiments humans en general. Tots l'hem vist per tot arreu, sentim les seves petjades, els seus ulls et repeteixen "sé on vius", les seves dents negres es desfan com carbonet al fregar-se i la seva veu entona indigests càntics per la ràdio. Em refereixo a la campanya realitzada per l'Institut Català de la Dona (ICD) adscrit al departament d'acció social i ciutadania L'amor ha de ser lliure de masclisme, bronques i gelosia. "L'amor és lliure" declara l'eslogan, que presenta a un cúmul de maniquins disposats amb la infàmia estètica del què les noves senyoretes d'Avinyó -i aquí no hi ha doble sentit, com en Picasso, parlo de les senyoretes del carrer Avinyó on antigament a la ciutat s'hi disposaven a altes hores com a prostitutes, prostitutes ara del bon sense en matèria de sentiments-, les encarregades de realitzar aquesta campanya, pensen que és la joventut d'avui dia. Que l'amor és lliure? Des de quan? Robespierre va poder lliurar França de Lluís XVI i la puta de Maria Antonieta, però ningú podrà acabar mai amb un despotisme com el de l'amor. Aquest és l'enèsim intent de relativitzar allò que hi ha més d'absolutista i dèspota. Un no es pot desfer del lligam que l'uneix a una altra consciència així com així, un no pot reduir les relacions més extremes que lliguen les consciències humanes a les ximpleries que aquestes pallasses aprenen de Ventdelplà o El cor de la ciutat. Quan et deixa lliure l'amor? Quan? Per descomptat que són les cadenes més entusiastes i alliberadores que existeixen, però són cadenes al cap i a la fi, i com aquestes, no et deixen anar fins que no volen. L'amor lliure? L'amor t'agafa la natja i el coll amb violència, et dóna la volta i et tira al terra; l'amor et fa el forat a l'orella on amablement passa l'arracada banyada en l'enlluernant plata, per després arrencar-te el lòbul de cop i mostrar la sang com raja; l'amor agafa les pedres i et pica els turmells per fer-te creure, quan arribes a casa i poses els peus a descansar en aigua calenta i sal, que ets tu el culpable per caminar malament. L'amor és la karis platònica, és aquell posar-se vidriosos els ulls al creure que ets davant quelcom inabastable, del qual has de prendre distància perquè creus que si romans a prop t'agafarà un infart. L'amor és ansietat i desesperació, la trampa preparada per posar a prova la fortalesa humana. No es defensa aquí cap maltractament, assassinat o injustícia entre consciències, sinó que s'ataca a aquesta concepció de l'amor com el preservatiu usat, com el barret que es treu i es posa aquella infanta tonta que un dia es queda sense marit i que a partir d'ara n'hi col·locaran milers de nous, perquè com l'amor és lliure, "borrón i cuenta nueva" oi? No va així senyoretes progressistes d'un bon govern d'esquerres?

Demano si us plau que d'aquí en endavant es prengui consciència de la importància que resideix en el poder evitar, en un futur, que l'estat i altres organismes polítics interfereixin en àmbits que, per ser humanament i intel·lectualment més elevats al què els seus dignataris corresponents hi arribaran mai, no els hi pertoca cap tipus de potestat ni dret a posar-hi la mà. Tal com passava justament amb les esglésies i els temples de culte, on la policia no podia accedir ( i allí es tramaren alguns dels moviments contra- franquistes més importants en època de dictadura), és de cabdal importància que ara no ens vinguin a desallotjar de l'àmbit de l'amor allò que precisament el fa important: L'espant i l'infart i la vermellor rajant per la cama, la inquietud i els nervis i el somni inamovible. Inamovible, incanviable i molt molt difícilment superable. Felicitats qui pot començar una vida nova que realment desitja, comprensió per qui ha sucumbit en la lluita




per Jordi Vernis

dilluns, 19 de novembre del 2007

Albert Costa - Idea













per Albert Costa



















































Avís: per Albert Costa

Tenim un nou ajudant. Un nou columnista. Un nou articulista i en certa manera un nou poeta. Una nova secció en definitiva que ens porta una nova perspectiva, no en paraules precisament, aquesta seqüència d'infinits punts negres que apareixen a la pàgina, sinó per una via allunyada de l'argument i la veu. Una nova via. Tenim l'orgull de poder dedicar un apartat a l'Dvornik a unes visions particulars, amb un signe de distinció personal. L'apartat gràfic de la revista queda així complementat amb l'exposició progressiva de l'obra d'Albert Costa, el nostre artista que, tal com els demés col·laboradors, oferirà un material propi i inèdit, especial per la pàgina. De l'escultura a la pintura, ara podem mostrar una imagineria pròpia, que acabarà de donar la personalitat escaient, el toc de bisell final, al bust que hem anat elaborant pacientment al llarg d'aquests mesos.


Benvingut Albert, benvinguts els rostres que encara han de néixer.



per Ex- Hugonot

























Retrats: L'addicte

Conversa amb un amic. Pràcticament estic enganxat a tot, em diu. Estic enganxat a l'alcohol, al tabac, a certes drogues, a la Playstation, a la X-Box, a les sèries americanes de polícies, a les d'advocats, a les de ciència-ficció, a les noies que passen pel meu costat i fan olor de qualsevol fruita, als matins assolellats, com que sóc un noctàmbul, també a les nits, als kebabs, al cafè, als vaixells de vela Bavaria, a les màquines escurabutxaques. Si m'enviessin a una clínica de desintoxicació, em diu, m'hi enganxaria.
Guillem

dimarts, 13 de novembre del 2007

L'atlant i el seu atlas: Amsterdam


És una llamborda humida la que ordena al sol, com Josué, parar-se per deixar passar la bicicleta, el Déu més pròxim a la terra que coneixen els neerlandesos. L’estar a punt de relliscar amb ella; les trompetes dels àngels guardians dels segells de l’Apocalipsi a les quals s’hi assemblen la desesperada combinació de botzines del tramvia, clàxons dels cotxes i timbres de bicicleta quan un creua una de les avingudes sense mirar; l’ensurt d’aproximar-se a un dels canals, al seu pont, sense tenir les mans fredes, amb el perill de tenir la solitària impressió que l’extrem fred de la barana on ens recolzem sigui el reflex d’una distància irreconciliable entre el país i tu, entre el cel i la terra, entre l’aigua i terra ferma, al situar-se l’entramat urbà sobre sorra i arena. Entre això i amb l’ajuda de la minsa pluja que ataca a batzegades, cada cinc minuts, un es para per poder tallar aquest sense sentit i prendre consciència de la situació. Llavors mira dalt al sol que para per respecte a les bicicletes, un sol que està perdent la paciència amb elles i diu que torna al hotel emprenyat. Apareixen llavors les estrelles i recorda que en l’ancià Egipte, a totes les que giraven al voltant del pol, ni tant sols un grau al costat de l’estrella polar, sense haver de descendre per sota l’horitzó al completar la seva rotació, s’anomenaven “Les indestructibles”, al mai desaparèixer del camp de visió . Un arriba a una ciutat i troba que a cada cantonada se li ofereix sexe com un espectacle. Un arriba a una ciutat i troba que a cada carrer hi ha mínim tres establiments on se li ofereix droga com una fira d’atraccions. Ni que d’aquesta ciutat, aquests reclams en suposin ja un motiu conegut i certament motor de la popularitat de l’urbs en qüestió, un espera una certa concentració, una certa limitació, una certa exclusivitat. Aquests establiments, lluny d’això, es repeteixen una i una altra vegada carrer rera carrer, cantonada rera cantonada, avinguda rera avinguda, sense mai desaparèixer del teu camp de visió. Però un nota que això no li confereix cap fortalesa a la ciutat, ni cap signe d’exclusivitat, fora d’un caràcter excèntric, ni tampoc cap motiu real digne d’elogi. Poc a poc vas doblegant el bitllet en un plec i un altre, sense recordar si eren sis, set o vuit els màxims que es poden arribar a realitzar; fins que impassible el tires a la paperera més pròxima, al terra o al mateix canal. No hi ha estrelles indestructibles a Amsterdam.


per Jordi Vernis

Avís: L'atlant i el seu atlas

Després d'una interrupció per la impossibilitat de publicar tot el que havia rebut, al no estar jo, el responsable de pujar els articles a la xarxa, en disposició; l'Dvornik torna amb una nova secció. La nostra gran figura mítica, l'atlant, després d'un llarg mal d'espatlles i cansat d'haver de sostenir quelcom sobre seu del qual no en podia saber res més que la seva presència tàctil, ha decidit, com en una adopció de la pròpia majoria d'edat, fer-se conscient de quina és la seva responsabilitat. I no sabrà quina és realment la seva responsabilitat, suportar la Terra sobre seu, fins que no la conegui amb prou amplitud. Així que el nostre gegant ha decidit jeure per un instant, un instant que ens dedica, i obrir la seva pròpia responsabilitat, obrint l'atlas que ens conté geogràficament, i conéixer un racó del deure que li pertoca. Un diria "Quina sort per ell!" doncs descansa del pes el qual ha de fer-se'n càrrec cada dia. Però li puc mirar la cara, i no hi ha precisament repòs en les seves faccions. No és cap descans ni cap alivi el coneixement, l'haver de comprendre la responsabilitat que un simplement anava suportant amb el simple pretxet de "qui dia passa, any empeny". És ara, quan creiem, arriba la feina més dura. Sort en tenia, de simplement, limitar-se a sostenir-nos.
per Ex- Hugonot

dimarts, 6 de novembre del 2007

El mirador- Rèquiem en la foscor.

La mort ens fa de manta com un llum tancant-se, abrigant en silenci. El silenci mut com la cantant que perd la veu i ha d'entrar en tractament a Persona (1966) d'Ingmar Bergman (1918- 2007). És aquí on entra la paradoxa religiosa, en el dedicar una missa als morts, una oració amb paraules, en el que es coneix com Rèquiem. Johannes Brahms (1833-1897) realitzaria, en la seva estada a Viena cent anys abans, la seva primera gran obra, la magna creació coral Un Rèquiem Alemany (Ein Deutsches Requiem, 1867). El compositor parteix de la Bíblia luterana, escrita en alemany, no havent de recórrer al text en llatí. Aquesta increíble peça, que en els seus tres primers moviments (d'un total de set), sigui per la fosca pronunciació bàrbara, sigui per la instrumentació tan densa com tràgica, esta dotats d'una foscor gairebé d'ultratomba. Aquí volem reproduir el tercer moviment (Denn alles Fleisch, es ist wie Gras) per la seva potència i caràcter tenebrós, fúnebre. És aquest caràcter l'apropiat per una missa de morts, i més si es pot contemplar amb la progressiva fossa en negra amb la qual Bergman, magistralment, ofusca la cara de la pacient, qui amb la brillantor de l'iris (realment espectacular en aquest primer pla), sempla oposar la seva última voluntat a una foscor que la va subsumint, tal com les profundes veus corals de Brahms semblen evocar l'últim esforç, l'última paraula abans de la mort, l'últim sofriment abans de la redempció final (en el seu últim moviment, el Rèquiem acaba amb un gran aire de beatitud). Potser Bergman ho ha viscut en les seves carns, aquest any, el pla que realitzà en un sever minut a la seva actriu, aquest rèquiem en la foscor reclamant un silenci que a vegades no li podem donar.

dissabte, 3 de novembre del 2007

Retrats: El bevedor d'orlanda

Bevia orlanda. Seixanta graus barrejats amb neu. Va ser vell abans de fer-se vell. Una taula de marbre, un got d’aiguardent, la mort es pronunciava als ossets de les mans. Boines transparents sobre els caps dels companys de manilla. El doctor el va avisar: el seu fetge ja no és del color dels crepuscles. Bevia orlanda. Seixanta graus barrejats amb neu. Quan agonitzava va demanar l’últim trago i el mossèn s’hi va avenir misericordiosament. Encara va viure tres anys. Com els bancs que maldeia o l’Estat, l’Infern sempre és aquí per ajudar-te.
Guillem

Què és veritat? (Crist i Pilat), Nikolai Ge, 1890

Què és veritat? (Crist i Pilat), Nikolai Ge, 1890
<< Tota veritat és, al capdavall, creença>> [Novalis]
A cada model d'Estat li escau
un model de prostitució.
Qui és la puta a l'Estat del Benestar?
-preguntà el reu-.
El benestar -respongué el Senyor.