Entrades
La seguretat no s’encén com un llumí, fregant el silenci d’una base negra, com en el que es convertirà el cap d'aquell una vegada s’hagi consumit. De vermell a negre, de llest a consumat, com si un nen llimés totes les peces del trencaclosques per fer-les encaixar a la seva conveniència, independentment de la lògica de la forma que d’ells emergeix: la seguretat no s’encén així. Tampoc el tenir res a dir apareix d’aquesta manera, amb predisposició a agafar el primer que sigui productiu i llimar-ho i donar-hi la forma desitjada per tal de fer creure que el mèrit del resultat és en un mateix i no en l’actualitat del tema. Per això l’Dvornik no vol ser una revista d’actualitat (fet que no significa que quelcom relativament recent pugui interessar a aquest espai, o que el que es tracti aquí no tingui cap actualitat o perspectiva actualment), però ara cal i és necessari, per més d’una raó.
Quan vaig iniciar la meva crítica a L’Ofici de Viure, vaig sostenir com a paral·lel a comparar, El cafè de la república, assenyalant la meva visió d’un savoir faire tan radiofònic com intel·lectual present en la tasca de Joan Barril i els seus col·laboradors al contrari del què passa amb l’altre programa en qüestió. Amb més motiu, aquest paral·lelisme el vaig assenyalar aquí i a la meva col·laboració amb L’Ull de poll. No sé fins quin punt puc ara tenir credibilitat, doncs si en dono a quelcom que trontolla, també trontolla la credibilitat de qui la donà al programa. Perquè ahir vaig sentir quelcom que em va marejar, que em va desencaixar, com quan de petit en un espai prou ample comences a rodar i a rodar, girant dret sobre el teu propi eix, per una vegada haver parat i veure el mareig que desencaixa la teva realitat visual.
Ja és noticia i és cartell de Brodway, l’incident de la jove d’origen equatorià agredida als Ferrocarrils de la Generalitat. Les diverses teories sobre conducta, algunes molt encertades, d’altres immundes, que han arribat a explotar-se arran d’aquest fet han estat moltes. Masses. Però la que menys he entès, la que no puc treure’m del cap per molt que sigui el meu propòsit, és la formulada ahir vint- i- cinc d’octubre al Cafè de la república. Discutint amb un convidat sobre l’afer, Barril convidava a la següent reflexió (sense voluntat de cita textual): “En l’assassinat de Kennedy, sense excusar res, algú sí podia al·legar quelcom, el comunisme, escolti, no, és que jo encara crec en Cuba i és un perill, etc. Però ara no hi ha voluntat d’al·legar res, és la brutalitat humana sense més”. En cap moment pretenc assegurar que el to de Barril anés per la carretera de la justificació de l’assassinat del president dels Estats Units del moment, però la perspectiva que permet atorgar nom a un acte sí em resulta preocupant. No era brutalitat humana el primer cas? Entenc perfectament el comentari, és sorprenent el fet de la violència gratuïta, la que ja no es molesta ni a elaborar una excusa dolenta per motivar-se el fi que justifica el seu acte. Però l’altre fet no és brutalitat humana? Matar justificadament, ja no diríem amb pretexts bons o dolents darrere, sinó amb una justificació imperiosa i necessària, gairebé una obligació legal; no és també brutalitat humana?
Si l’individu que aguanta impassible la retenció de la por, seient al costat d’on tot succeeix, s’hagués atrevit a estomacar l’agressor de la noia, de forma totalment justificada, no seria això brutalitat humana?. Si baixés Déu i ens anunciés que Satanàs és en un dels homes, i que s’ha de matar-lo per poder salvar tota la humanitat, estant dita mort totalment justificada, això no seria també brutalitat humana? Floreix més potser la seguretat en un fet com en l’altre? La justificació atorga amb toga i distinció cum laude més dignitat a un acte que a l’altre? Un nen retallant les peces a la seva conveniència creiem que ha resolt realment el trencaclosques?
Potser no, però sengum creient que amb la seguretat podem fer el mateix. Creiem que la seguretat -i em refereixo tant a la seguretat física com a la seguretat de la consciència de no sentir remordiments quan s’ataca algú- la podrem encendre, fer-la arribar a nosaltres, com aquell qui encén el llumí: fregant l’atac amb una base de pretexts, així si l’atac es torna del color dels pretexts, és a dir, s’equiparen en importància (una justificació que sigui tant imperiosa com la gravetat de l’atac), ja estarà justificat dit atac. Creient que la seguretat la podrem fer venir com aquell qui llima un trencaclosques obligant les peces a encaixar, depurant el seu significat, la seva forma, depurant els medis per arribar a ella, independentment d’un fet que no es pot obviar: brutalitat humana és tant un dels fets descrits com l’altre. Creiem que es pot estar més segur valorant com menys brutal un fet que l’altre i romanent al seu costat, quan l‘únic que fa la seguretat així és córrer el perill de d’entomar una patada com la de l’agressor dels ferrocarrils, o la de cremar-se com el cap del llumí encès, com crema la frase de Barril encara al meu cap, com segueix cremant Catalunya Ràdio per la seva gran quantitat de desencerts i despropòsits. La Brutalitat humana no entén de llumins, ni de trencaclosques resolts a qualsevol preu. La seguretat tampoc.
Quan vaig iniciar la meva crítica a L’Ofici de Viure, vaig sostenir com a paral·lel a comparar, El cafè de la república, assenyalant la meva visió d’un savoir faire tan radiofònic com intel·lectual present en la tasca de Joan Barril i els seus col·laboradors al contrari del què passa amb l’altre programa en qüestió. Amb més motiu, aquest paral·lelisme el vaig assenyalar aquí i a la meva col·laboració amb L’Ull de poll. No sé fins quin punt puc ara tenir credibilitat, doncs si en dono a quelcom que trontolla, també trontolla la credibilitat de qui la donà al programa. Perquè ahir vaig sentir quelcom que em va marejar, que em va desencaixar, com quan de petit en un espai prou ample comences a rodar i a rodar, girant dret sobre el teu propi eix, per una vegada haver parat i veure el mareig que desencaixa la teva realitat visual.
Ja és noticia i és cartell de Brodway, l’incident de la jove d’origen equatorià agredida als Ferrocarrils de la Generalitat. Les diverses teories sobre conducta, algunes molt encertades, d’altres immundes, que han arribat a explotar-se arran d’aquest fet han estat moltes. Masses. Però la que menys he entès, la que no puc treure’m del cap per molt que sigui el meu propòsit, és la formulada ahir vint- i- cinc d’octubre al Cafè de la república. Discutint amb un convidat sobre l’afer, Barril convidava a la següent reflexió (sense voluntat de cita textual): “En l’assassinat de Kennedy, sense excusar res, algú sí podia al·legar quelcom, el comunisme, escolti, no, és que jo encara crec en Cuba i és un perill, etc. Però ara no hi ha voluntat d’al·legar res, és la brutalitat humana sense més”. En cap moment pretenc assegurar que el to de Barril anés per la carretera de la justificació de l’assassinat del president dels Estats Units del moment, però la perspectiva que permet atorgar nom a un acte sí em resulta preocupant. No era brutalitat humana el primer cas? Entenc perfectament el comentari, és sorprenent el fet de la violència gratuïta, la que ja no es molesta ni a elaborar una excusa dolenta per motivar-se el fi que justifica el seu acte. Però l’altre fet no és brutalitat humana? Matar justificadament, ja no diríem amb pretexts bons o dolents darrere, sinó amb una justificació imperiosa i necessària, gairebé una obligació legal; no és també brutalitat humana?
Si l’individu que aguanta impassible la retenció de la por, seient al costat d’on tot succeeix, s’hagués atrevit a estomacar l’agressor de la noia, de forma totalment justificada, no seria això brutalitat humana?. Si baixés Déu i ens anunciés que Satanàs és en un dels homes, i que s’ha de matar-lo per poder salvar tota la humanitat, estant dita mort totalment justificada, això no seria també brutalitat humana? Floreix més potser la seguretat en un fet com en l’altre? La justificació atorga amb toga i distinció cum laude més dignitat a un acte que a l’altre? Un nen retallant les peces a la seva conveniència creiem que ha resolt realment el trencaclosques?
Potser no, però sengum creient que amb la seguretat podem fer el mateix. Creiem que la seguretat -i em refereixo tant a la seguretat física com a la seguretat de la consciència de no sentir remordiments quan s’ataca algú- la podrem encendre, fer-la arribar a nosaltres, com aquell qui encén el llumí: fregant l’atac amb una base de pretexts, així si l’atac es torna del color dels pretexts, és a dir, s’equiparen en importància (una justificació que sigui tant imperiosa com la gravetat de l’atac), ja estarà justificat dit atac. Creient que la seguretat la podrem fer venir com aquell qui llima un trencaclosques obligant les peces a encaixar, depurant el seu significat, la seva forma, depurant els medis per arribar a ella, independentment d’un fet que no es pot obviar: brutalitat humana és tant un dels fets descrits com l’altre. Creiem que es pot estar més segur valorant com menys brutal un fet que l’altre i romanent al seu costat, quan l‘únic que fa la seguretat així és córrer el perill de d’entomar una patada com la de l’agressor dels ferrocarrils, o la de cremar-se com el cap del llumí encès, com crema la frase de Barril encara al meu cap, com segueix cremant Catalunya Ràdio per la seva gran quantitat de desencerts i despropòsits. La Brutalitat humana no entén de llumins, ni de trencaclosques resolts a qualsevol preu. La seguretat tampoc.
per Ex Hugonot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada