L'Atlant i el seu atlas: Salou

Salou és tot el contrari del què l’ésser humà hauria de ser. Insult a la intel·ligència, ignominia moral, instints baixos, un immens collarí de bou on s’hi està disposat a pagar el preu més alt que una butxaca pugui suportar, per comprar-se la disfressa de llur bèstia i començar a estirar, a arrossegar el carro, el buc insígnia de la indecència. Salou és pensament automàtic, un cervell atrofiat i igual d’inflat que la bullofa a l’espai entre el dit gros i l’índex del peu que t’hi deixa el fil de la xancleta. l'aspresa de la comoditat com a automatisme. Una passió per tot allò que és baix, moribund en quan a sentiments i accions, passió gratuïta per la carn i per l’apologia de tot allò que és exterior. Mercat d’evasió, aparador on pagues per portar tu el cartell de liquidació per tancament. L’encarnació d’allò contrari a tot idealisme, a tota autosuperació. No es salven més els agraciats adinerats que gaudeixen de fantàstiques vistes en complexes d’apartaments, més escaients, en zones atractives apartades de la part principal (que en constituiria la platja); ja que també tenen el carnet malèfic, el de col·laboracionistes del gaudi, de l’amansiment dels sentits. Europa demostra estar malalta quan habitants de, en teoria, els seus països capdavanters s’hi reuneixen –amb un tarannà que sembla que creguin realitzar l’equivalent a l’emigració vers la terra promesa- per tal de cercar quelcom especial. Tota admiració i apologia de la superioritat de la resta d’aquests països vers el nostre desapareix quan ho contemples. Quan contemples que tot argument en pro d’aquests en base a la capacitat de treball, de contenció, d’esforç en el tirar cap endavant el seu país porta al capdevall, en lletra petita, el fet que només ho cometen perquè finalemnt els servirà per acudir a Sodoma i Gomorra. Donar la vida per Sodoma i Gomorra, la nova terra promesa. L’esforç i la tenacitat només com a vehicle per poder arribar allà on hi predomina tot el contrari! Ai las! És l’equivalent al dit de Kierkegaard: creure que un no està desesperat és la primera i més clara mostra de desesperació. Benestar i gaudi gratuït, és l’autopista que condueix directament a allò que l’home no hauria de ser. És clar que en totes les ciutats ho trobes, el problema és que a Salou la relació és al revés, ara has de trobar la ciutat dins la selva injustificada de benestar i gaudi gratuït.

per Ex- Hugonot

El fracàs del pensament tolerant

L'art i la filosofia representen la capacitat d’obeir, en el primer, l’un a l’altre; però també la incapacitat del segon en aquest aspecte. Ve la reflexió donant un fruit en qualsevol àmbit, el que sigui, mostrant en la seva versatilitat una conclusió extreta a partir d'ella mateixa o de la unió d'ella mateixa amb una dada exterior. El pensament resultant pot ésser copsat, també en la seva versatilitat, per qualsevol llenguatge artístic, resolent-lo millor o pitjor però arribant a una iniciativa concreta i moltes vegades de qualitat. Obeeix i té milers de recursos per representar el que la reflexió exposa. No així a l'inrevés. Només fa falta que una obra particular mostri una ínfima línia de la seva composició que qualsevol reflexió pronunciable sobre ella es perd, en un instant, en la infranquejable cruïlla de tots els seus possibles discursos: l'antropològic, el social, el descriptivament tècnic, l'econòmic, l'historiogràfic, el merament especulatiu, el formalista, etc...

El pensament és despòtic per naturalesa, no sap obeir. D’aquí la gran dificultat de sentir-nos bé quan hem de seguir idees dels altres i encara menys, tolerar-les.

per Ex- Hugonot

Europa

Ho teniem tot. Ho teniem tot i ens hem deixat enganyar. Teniem Europa, teniem "allò europeu", una característica rugosa com una pell de taronja, que combat amb acidesa el pas enrera i la cama fallida. "Allò europeu", la capacitat de posar la llibertat absoluta (llibertat absoluta, incondicionada, no l'estupidesa que en nom de "llibertat" reclamen tant els fumadors com els presos polítics) com a principi absolut del qual derivi tot. Només Occident ha estat capaç de desenvolupar això i portar-ho fins les últimes conseqüències. Aquesta posició de la llibertat ha estat, però, sempre un mar negre de fons: també se'n ha fet ganivet i guillotina, de la llibertat, en nom de la crueltat i les venes tallades. Però aquests també feien referència a la llibertat com a valor absolut pel qual lluitaven, i amb aquesta premissa es guanyaven el respecte de qui els admirava. L'exaltació de la llibertat absoluta i la incapacitat de suportar la seva absència ha estat sempre signe distintiu d'Europa, "d'allò europeu". "Allò europeu" era l'entusiasme desorbitat que, alimentat per una capacitat d'indignació que mai s'ha vist enlloc, obre nous espais d'acció. "Allò europeu" era l'ansietat per l'ansietat, l'angoixa per l'angoixa, la inconformitat per la inconformitat. Si no hi ha d'haver-hi benestar, que no n'hi hagi. Si no ha d'haver-hi relaxació, que no n'hi hagi; però res de renunciar allò que és més elevat en benefici de quelcom donat que ens és més còmode. Res de Ioga ni Tai-chi ni pallassades inportades a un preu mòdic per tal de fer el dia a dia més lleuger. Si el dia a dia ha de ser feixuc, que ho sigui, que ho sigui si així avancem cap allò més elevat. "Allò europeu" és la incapacitat de vendre's a quelcom fet, a quelcom donat (un pacte polític, un missió, un conflicte interior), junt amb la irresistible temptació de traicionar a aquest quelcom donat, a aquesta balança equilibrada, si s'ha establert un pacte amb ell. D'aquí el drama d'Europa, la seva tensió que sempre ha fet de la seva història, acció. D'aquí l'obsessió de Fichte per renunciar al fet que mai arribem a un mode polític definitiu, un pacte immodificable seria la fi d'aquesta tensió, la fi de l'ansietat, la fi de l'acció, el conformar-se en comptes de seguir en camí al més elevat. D'aquí la grandesa de Kant en senyalar que l'home moral no és necessariament feliç, però té un tresor molt més preuat en el seu lloc: una radical insatisfacció que l'impedeix renunciar a allò més elevat en benefici de quelcom proper que ja és estable o conciliador.

Teniem això. Teniem Europa. I ho hem abandonat, ho hem sacrificat. Teniem configurat l'Estat de Dret, i hem hagut de vendren's a l'Estat del Benestar, una idiotesa de regust nord- americà. Sí, teniem l'Estat de Dret, aquell model d'estat que era l'únic tolerable perquè, tant per Kant com per Fichte, era el pas previ a l'abolició de l'Estat. Teniem el compromís més elevat amb nosaltres mateixos, i l'hem matat. Hem fet amb Europa, amb allò més genuínament europeu, el mateix que un masover fa amb els gats acabats de néixer quan n'han nascut un nombre excessiu per fer-se'n cura: se'ls ofega a la bassa. Dilluns passat a l'Auditori. Un amic tarareja l'Himne a l'alegria ( i qui escolti tota la novena de Beethoven i no apreci "allò europeu" del què parlem és que no ha entès res), mentre tot seguit un personatge qui per allí rondava intervé sense cap mala intenció: "Això és Miguel Ríos, oi?". L'hem ofegat a la bassa. Ens estem ofegant a la bassa.

per Ex- Hugonot

Avís: per Albert Costa

Tenim un nou ajudant. Un nou columnista. Un nou articulista i en certa manera un nou poeta. Una nova secció en definitiva que ens porta una nova perspectiva, no en paraules precisament, aquesta seqüència d'infinits punts negres que apareixen a la pàgina, sinó per una via allunyada de l'argument i la veu. Una nova via. Tenim l'orgull de poder dedicar un apartat a l'Dvornik a unes visions particulars, amb un signe de distinció personal. L'apartat gràfic de la revista queda així complementat amb l'exposició progressiva de l'obra d'Albert Costa, el nostre artista que, tal com els demés col·laboradors, oferirà un material propi i inèdit, especial per la pàgina. De l'escultura a la pintura, ara podem mostrar una imagineria pròpia, que acabarà de donar la personalitat escaient, el toc de bisell final, al bust que hem anat elaborant pacientment al llarg d'aquests mesos.

Benvingut Albert, benvinguts els rostres que encara han de néixer.

per Ex- Hugonot

De llumins i trencaclosques.

La seguretat no s’encén com un llumí, fregant el silenci d’una base negra, com en el que es convertirà el cap d'aquell una vegada s’hagi consumit. De vermell a negre, de llest a consumat, com si un nen llimés totes les peces del trencaclosques per fer-les encaixar a la seva conveniència, independentment de la lògica de la forma que d’ells emergeix: la seguretat no s’encén així. Tampoc el tenir res a dir apareix d’aquesta manera, amb predisposició a agafar el primer que sigui productiu i llimar-ho i donar-hi la forma desitjada per tal de fer creure que el mèrit del resultat és en un mateix i no en l’actualitat del tema. Per això l’Dvornik no vol ser una revista d’actualitat (fet que no significa que quelcom relativament recent pugui interessar a aquest espai, o que el que es tracti aquí no tingui cap actualitat o perspectiva actualment), però ara cal i és necessari, per més d’una raó.

Quan vaig iniciar la meva crítica a L’Ofici de Viure, vaig sostenir com a paral·lel a comparar, El cafè de la república, assenyalant la meva visió d’un savoir faire tan radiofònic com intel·lectual present en la tasca de Joan Barril i els seus col·laboradors al contrari del què passa amb l’altre programa en qüestió. Amb més motiu, aquest paral·lelisme el vaig assenyalar aquí i a la meva col·laboració amb L’Ull de poll. No sé fins quin punt puc ara tenir credibilitat, doncs si en dono a quelcom que trontolla, també trontolla la credibilitat de qui la donà al programa. Perquè ahir vaig sentir quelcom que em va marejar, que em va desencaixar, com quan de petit en un espai prou ample comences a rodar i a rodar, girant dret sobre el teu propi eix, per una vegada haver parat i veure el mareig que desencaixa la teva realitat visual.

Ja és noticia i és cartell de Brodway, l’incident de la jove d’origen equatorià agredida als Ferrocarrils de la Generalitat. Les diverses teories sobre conducta, algunes molt encertades, d’altres immundes, que han arribat a explotar-se arran d’aquest fet han estat moltes. Masses. Però la que menys he entès, la que no puc treure’m del cap per molt que sigui el meu propòsit, és la formulada ahir vint- i- cinc d’octubre al Cafè de la república. Discutint amb un convidat sobre l’afer, Barril convidava a la següent reflexió (sense voluntat de cita textual): “En l’assassinat de Kennedy, sense excusar res, algú sí podia al·legar quelcom, el comunisme, escolti, no, és que jo encara crec en Cuba i és un perill, etc. Però ara no hi ha voluntat d’al·legar res, és la brutalitat humana sense més”. En cap moment pretenc assegurar que el to de Barril anés per la carretera de la justificació de l’assassinat del president dels Estats Units del moment, però la perspectiva que permet atorgar nom a un acte sí em resulta preocupant. No era brutalitat humana el primer cas? Entenc perfectament el comentari, és sorprenent el fet de la violència gratuïta, la que ja no es molesta ni a elaborar una excusa dolenta per motivar-se el fi que justifica el seu acte. Però l’altre fet no és brutalitat humana? Matar justificadament, ja no diríem amb pretexts bons o dolents darrere, sinó amb una justificació imperiosa i necessària, gairebé una obligació legal; no és també brutalitat humana?

Si l’individu que aguanta impassible la retenció de la por, seient al costat d’on tot succeeix, s’hagués atrevit a estomacar l’agressor de la noia, de forma totalment justificada, no seria això brutalitat humana?. Si baixés Déu i ens anunciés que Satanàs és en un dels homes, i que s’ha de matar-lo per poder salvar tota la humanitat, estant dita mort totalment justificada, això no seria també brutalitat humana? Floreix més potser la seguretat en un fet com en l’altre? La justificació atorga amb toga i distinció cum laude més dignitat a un acte que a l’altre? Un nen retallant les peces a la seva conveniència creiem que ha resolt realment el trencaclosques?

Potser no, però sengum creient que amb la seguretat podem fer el mateix. Creiem que la seguretat -i em refereixo tant a la seguretat física com a la seguretat de la consciència de no sentir remordiments quan s’ataca algú- la podrem encendre, fer-la arribar a nosaltres, com aquell qui encén el llumí: fregant l’atac amb una base de pretexts, així si l’atac es torna del color dels pretexts, és a dir, s’equiparen en importància (una justificació que sigui tant imperiosa com la gravetat de l’atac), ja estarà justificat dit atac. Creient que la seguretat la podrem fer venir com aquell qui llima un trencaclosques obligant les peces a encaixar, depurant el seu significat, la seva forma, depurant els medis per arribar a ella, independentment d’un fet que no es pot obviar: brutalitat humana és tant un dels fets descrits com l’altre. Creiem que es pot estar més segur valorant com menys brutal un fet que l’altre i romanent al seu costat, quan l‘únic que fa la seguretat així és córrer el perill de d’entomar una patada com la de l’agressor dels ferrocarrils, o la de cremar-se com el cap del llumí encès, com crema la frase de Barril encara al meu cap, com segueix cremant Catalunya Ràdio per la seva gran quantitat de desencerts i despropòsits. La Brutalitat humana no entén de llumins, ni de trencaclosques resolts a qualsevol preu. La seguretat tampoc.

per Ex Hugonot

Exhortacions

Donat que la gent té cada vegada menys inhibicions, o no masses, sense estar per això ni una mica més sanes, un mètode catàrtic el qual no portés com a norma la perfecta adaptació i èxit econòmic hauria d’anar encaminat a despertar als homes la consciència d’infelicitat, de la general i de la pròpia i irremeiable derivada de la primera, i a treure’ls- hi les falses satisfaccions en virtut de les quals es manté en ells l’ordre despreciable, que externament dóna l’aparença de no tenir-los sota el seu poder. Només amb el sofriment del fals gaudi, amb l’aversió al tot el que s’ofereix i amb la sensació de la insuficiència de felicitat [...], es tindria una ideal el qual es podria experimentar. L’exhortació a la happiness en la que coincideixen el científic entusiasta que és el director del sanatori i el nerviós cap publicitari de la indústria del plaer, tenen tots els trets del pare temible que brama contra els seus fills per no baixar contents l’escala quan ell, malhumorat, torna de treballar. És característic del mecanisme de la dominació impedir el coneixement dels sofriments que provoca, i de l’evangeli de l’alegria de viure a la instal·lació d’escorxadors humans hi ha un camí recte, tot i que estiguin aquests, com a Polònia, tant apartats, que cada ciutadà el país es pot convèncer de no sentir els crits de dolor. [Th. W. Adorno, Minima Moralia]

per Ex- Hugonot

Exhortacions

Sota divereses exhortacions manllevades de veus sòlides, punyents, en les quals es pot confiar; convido a combatre tot allò que representa no només l'Ofici de viure, sinó també tot allò que representa la moral postmoderna de "creixement personal", "psicologia positiva" i "nova espiritualitat". De Jorge Bucay a Zyngmunt Bauman, de Jodorowsky a Martí Peran: les rates, sempre troben cau on amagar-se, sigui al Ritz de París, sigui a un suburbi d'una zona residencial als afores d'un cinturó industrial; que alguns siguin poc valorats, i d'altres molt internacionalment, que uns siguin menyspreats com a autors d'autoajuda, i uns altres parlin de productes culturals serisos, no afecta al què realment són. Rates amb ètica de rata.

per Ex- Hugonot

L'ofici de viure? II

Faig present aquesta adreça que m'han proporcionat on podeu comprovar al vostre gust en què es fonamentaven les meves paraules, mitjançant uns audios que podeu reproduir a:

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038

per Ex- Hugonot

L'Ofici de viure?

Fa temps que hauria d'haver-se manifestat d'alguna forma. S'hauria d'haver dit des de fa temps i poc a poc, però amb la mandra i el deixar-ho estar, un va tapant amb llençol, manta i nòrdic dies i anys. Però d'avui ja no passa. Catalunya Ràdio és de les cadenes radiofòniques més fastigoses i decadents que es pugui trobar. No perquè no n'hi hagi de pitjors, sinó perquè fa mèrits per ser-ho, al oferir els valors més decadents que a un li semblava només poder trobar sota les pedres en prats de gespa humida, on sota dits rocs només s'hi troben cucs rastrejant la terra freda. Un d'aquest cucs és Gaspar Hernández. És, a més, d'aquells que darrere seu fa visible el rastre gelatinós que emana del seu reptejar: els de la pitjor espècie. Aquest efecte es produeix perquè tots els seus programes són nodrits amb les mateixes despulles: insult al valor, al entusiasme, a l'efervescència dels ideals elevats, a la profunditat dels estats extrems de la vida...; una carronya destinada als fumadors de paquet i mig de Gold Coast que llegeixen al metro camí de la feina a Jorge Bucay (si és que existeix major brossa, referint-me tant a Bucay com a la definició d'oient que dono).

La perla que ens regala des de fa temps és "l'Ofici de viure". Un cúmul de despropòsits els quals es segueixen cada dia de vuit a nou del vespre, horari amb major despropòsit, doncs tot seguit arriba l'única columna que segueix, com les d'Heracles, marcant un límit entre el que és habitable i el que no, el que és radiable i el que no ho hauria de ser mai. A més és la columna que encara ha de suportar, junt amb la que representa Puyal ens les retransmissions esportives, tot el pes d'una emisora en total decadència. Em refereixo al "Cafè de la república". Tal com en les audiencies dels convits en recintes monàrquics, quan la monarquia era Monarquia, es presentava l'actuació del bufó de la cort per tal de fer risible i ridícules unes actituds que es sabien ja de per sí risibles i ridícules, abans d'un discurs o de la confirmació de la presencia reial davant els convidats, només així es pot plantejar la disposició d'un programa tan mediocre.

Mediocre per tenir a aquesta excusa- desgraciats que és la psicòloga Cristina Llagostera, qui de la seva boca apareixen (apel·lant al seu judici com si d'una opinió amb rigor científic pogués esperar-se d'un psicòleg) les defenses i explicacions de les actituds més detestables i moribundes, amb intent -fallit- de seriositat, fetes segurament des de i per l'esperit de la dona moderna que fa fitness al gimnàs de 10 a 14 del migdia, relegant la responsabilitat d'anar a comprar i a buscar els seus fills a escola a la "chacha", quan no prefereix pagar un plus perquè els nens mengin al centre escolar un catering qualsevol. L'encefalograma pla que deu procurar dita dona per la seva vida també deu ser el que desitja la col·laboradora del programa pels seus pacients. Doncs com podria sinó un psicòleg, en 3era persona, intentar esbrinar els continguts mentals, fets que només poden viure's en 1era persona? Pregunta que ni tan sols es deu qüestionar la guionista (perquè el més fort és que tanta miseria humana no ha sorgit d'una espontaneïtat mal fermentada, sinó que a més ha estat preparada) Elisabet Pedrosa, qui comparteix amb Hernández el mèrit de guanyar-se a pols un lloc a la història junt amb Pinochet o Stalin com a criminals contra la humanitat, si el pensament fos tan valorat com la carn que es podreix en camps de concentració o sales de tortura.

Camps de concentració o sales de tortura, perquè en això és el que es converteix l'estudi de grabació on es comet el genocidi de "l'Ofici de viure". L'última víctima per la qual he plorat ha estat El perfeccionisme (tema que ocupà el programa de dijous dia 11 d'quest mes), el qual es feu pujar a la palestra per tal de reduir-lo a patologia, a incapacitat de relaxar-se, a dèria i mania, a signe de no saber viure. Tot allò que va significar alguna cosa important, tot allò que va definir l'esperit de la mitologia dels valors que sempre ha mantingut l'imaginari d'Europa, l'auto-superació, el no descansar fins trobar el que un busca, l'esforç, l'arribar cada vegada més i més amunt; tot, va ser executat. La mitologia grega, Plató, els cants medievals, l'amor cortès, Hölderlin ("anem a buscar allò que ens pertoca/ per molt lluny que estigui" que cantava el poeta), l'idealisme, els herois, tot va ser guillotinat. Guillotinat en favor de quelcom anomenat "creixement personal, psicologia positiva i nova espiritualitat". O el que és el mateix: elogi de la ganduleria, fugir dels problemes i les situacions tenses i apologia de la despreocupació. Hedonisme i aquell despreciable "evangeli de l'alegria de viure", tal com el despreciava Adorno. En un moment posar el llistó alt en quant a l'amor era sinònim de preocupació innecessària i idealitzar a la persona que un estima era sinònim d'infantilisme i error. Ser exigent en quant als valors era sinònim de caure en despotisme i sotmetre a pautes massa estrictes als demés. Ser perfeccionista moralment era equiparat a ser perfeccionista en quant a imatge, de tal forma que Casaldàliga podria haver estat al mateix grau que una obsessa del seu cos ja que s'entenia per perfeccionisme coses que no tenien res a veure. Tant sols un dels col·laboradors va declarar-se a favor del perfeccionisme matisant la seva concepció al respecte, i sento de veritat no recordar el seu nom per fer-li justícia. Justícia perquè només una escletxa de llum era suficient per ser elogiada entre tanta perfídia: temes com "Com aprimar-se pensant diferent" -08/10/2007- (mira la dona a la bicicleta estàtica al DIR!); "Com evitar les preocupacions" -21/09/07-, "Com ser feliç com el meu gos" - 27/09/2007- o "L'art de transformar la vida amb Alejandro Jodorowski", un dels farsants d'autoajuda i màgia per desesperats que busquen en relacions misterioses les que no poden complir èticament en el seu dia a dia; mostren quin és el grau de decadència del programa i de Catalunya Ràdio. Però què es pot esperar d'un director, l'Hernández, qui publica un llibre que ja es diu "Mandra" (2002)? Amb això ja paga.

Ofici? Quin ofici de viure? En l'actual postmodernitat, de la qual aquest nefast programa n'és un signe d'identitat ben definitori; els oficis han mort, i la filosofia de vida que es dóna és la mediocre que comprem al supermercat, on tot ja es comercialitza mastegat; l'envasada en pots de Garnier, Cidacos o Fairy. Faig una crida per intentar alimentar el merescut despreci que hauria de tenir aquest insult a la noblesa, a l'esperit elevat, al sapere aude kantià, a l'amor platònic, a l'auto-superació, a l'ansietat i la desesperació de les situacions difícils, dels problemes humans més profunds: tal com exposà Kierkegaard, la desesperació és el pitjor mal de l'home, però alhora és el seu millor mestre. I tu què vols, viure un Rei Lear o un pròleg de Corin Tellado? Viure "el descens als inferns que prepara el camí a l'apoteosi" (Kant, Metafísica dels costums) o l'hedonisme refinat -de desesperació amagada- del lector de Bucay que fuma Gold Coast; de la dona que crema al DIR el greix del Confit de Canard de segona categoria ,que el seu amant francès que ha conegut al Happy yoga li regala d'amagades mentre no s'ocupa dels seus problemes; de la psicòloga d'encefalograma pla? Ah sí, i de Lara Revilla.

per Ex- Hugonot

L'error Gilles Deleuze

El centre George Pompidou s'amaga del Nadal. Li fa vergonya. S'esmuny cada vegada que ha de recordar cadascun dels fractals que formen cada floquet de neu, imitant cada forma ad infinitum, mentre s'emplaça gratuïtament (No com el centre, el qual, com el Louvre, no disposa de cap oferta o desconte que permeti un accés gratuït, per exemple, a estudiants d'art), sobre l'estructura colorista i d'hacer, la qual desgasta i irrita. En silenci. El centre es vesteix de gala per celebrar els seus trenta anys d'existència. El programa d'aquest any està decidit: l'absurd Beckett, el caminar lleuger de Giacometti, el soroll de les bobines projectant obres de Piipilotti Rist. Però sobretot altre cop aquesta col·lecció permanent, remodelada, amb cares noves (els Amis du Centre, repartits estratègicament pels països capdavanters de la nostra era, han de mostrar els seus fruïts d'aquesta empresa de Racine), i amb una nova disposició general, que ha portat a fer unes petites obres que han fet tancar de cara al púbic la gloriosa quarta planta del Centre. Tancada sobretot pel mes que li és vergonyós al Centre, Desembre, el qual ha vist com havia de conformar-se amb un truc, una finta, un regateig. Les images en mouvement ha estat el jugador suplent, una exposició realitzada a la tercera planta, des de la qual un veu confós que les escales blanques que porten a Rothko, a Bacon, a Kiki Smith, són tancades i vallades, inutilitzades.

Quan un s'abnega al fet que no podrà accedir a la col·lecció permanent i comença a caminar pel llarguíssim passadís flanquejat per dues simples estructures negres, que a mode de paret s'anaven compartimentant, comença a veure que la màgia de París, des de Hemingway, es va convertint en presdigitació. Moltes de les obres són reciclatge de les que trobariem a la permanent: el naixement del videoart amb les ambivalencies, entre op-art i art cinètic, de Duchamp i Moholy- Nagy (imatges del Modulador de llum) o les impressions fugisseres d'Stan Brackage -com igual de fugisser és un pla cubista, volent ser un pla que no hi és- es desenvolupen entre els dos flancs negres dels quals la incomoditat de la situació, on un es veu sol entre dos immensos murs que el dipositen entre espectres blancs, es veu alleujada quan es pot accedir a les habitacions laterals on les projeccions es barregen amb les fotografies i textos teòrics. Són moments on Warhol pot arribar a compartir paret amb Flavin - els seus florescents són l'únic que et pot calmar del desconcert que provoca tanta projecció sobre fons negre, o tanta impressió de collage- aprofitant el context de les imatges en moviment per muntar una exposició bàsicament de video (que ocupava tres quartes parts de la planta) i creació precisament d' "imatge-moviment", per insertar-hi Pollock o un environment de Rauschemberg, posava cada vegada més de manifest l'aire de reciclatge, d' "excusa" que desprenia tot el conjunt. Gilles Deleuze, precisament a la seva obra d'estudis sobre cinema La imatge- moviment i La imatge- temps, descriu tres tipus d'imatges: les sòlides, les líqueides i les vaporoses. D'entre totes les obres de projeccions, monocanal i creació lumínica, els únics instants vaporosos, els únics moments que podien aconseguir desfer i evaporar la sensació d'estranyesa dominant en tot el recorregut, són en dues obres que res tenen a veure amb el moviment, com tampoc amb el video o la projecció. Són dos environments, el primer de Joseph Beuys, gairebé amagat, on l'entrada a una estança recoberta de grans rotllos d'un aspre teixit gris dibuixava una estructura d'un silenci total, on l'únic element que es disposava davant del mateix espectador era un piano de cua. Beuys, igual que Bill Viola a 5 àngels pel mil·leni (una de les riqueses de la permanent, no figurava aquí, on encaixava més que no pas alguns olis de Léger.) demostren una capacitat indescriptible per fer sentir especial que arriba a un moment estranyament entranyable, com és l'altre environment, el Valstar Barbie de Claude Lévêque: enorme sala tota disposada de color rosa gràcies a nombrosos fluorescents que guardava en el seu interior una enorme sabata de tacó del mateix color. Tot l'ambient era acompanyat d'una música cabaret en "lo-fi", gairebé proper al music-hall, que ajudava a donar a l'espai un aire de decadencia, com si estiguéssim davant de la mort de Marilyn Monroe. Els llargs teixits de seda rosa que revolotejaven gràcies a l'aire a les parts laterals, junt amb un ambient irrepetiblement singular, permetia una vaporositat no present en cap lloc més del Centre. El lloc més inconex amb la proposta de l'exposició, els dos llocs que menys moviment i menys projecció oferien, éren els únics que aconseguien una vaporositat digna d'una descripció de Deleuze.

Les images en mouvement si bé era un excel·lent racó per estudiar la història del videoart i la creació amb tals tecnologies al segle XX, no podia amagar el paper de màgia (negra, com la qual devien de veure darrere de tots els primers aparells projectors el públic del s. XIX), d'excusa, de finta, de jugada assajada. D'allà hi sortia poc vapor, igual que poc vapor surt ja a la superficie del clavegueram de Londres, Nova York o també París.


Ex - Hugonot, Desembre 2006- Gener 2007, París