*

Quantes vegades series capaç de negar, davant un jutge i d'ells com a públic, que t'has masturbat incontables vegades pensant en els teus amics, fins i tot aquells més profunds, que trobes més atractius? Quantes?

Mentider....

per Andreu Vidre

*

Hölderlin fou qui més en contacte estigué amb Déu i amb els déus, qui sempre sapigué què és estar pres pel déu, deixar-s'hi endur, deixar que parli, que et parli, que es reveli. I li importava una merda la concepció tradicional de la familia.

per Andreu Vidre

*

Solidaritat, tolerancia, feminisme, alliberació sexual, amor lliure; aquests mots que estan tan de moda..... I moda, vogue, fashion, de modé, aquests mots que no signifiquen res....

per Andreu Vidre

*

El bon pare és aquell qui assenyala, tots i cadascun dels dies de la vida al seu fill, que davant qualsevol tipus de fet, davant tot tipus de fenomen que li resulti estrany o novedos quan és petit, digne i entusiasta quan sigui gran, s'ha d'emportar les mans al cap i mostrar un rostre tant il·lusionat com babau (el que relacionem fàcilment amb les cares de sorpresa dels petits entre tres i sis anys); ja que no tenim temps suficient per sorprendre’s gratament del què ens ofereix l'exterior. Al mateix temps, ocorre la paradoxa, davant aquest imperatiu moral, que el millor pare seria aquell qui, havent tingut relacions amb totes les dones de tota la vil·la o ciutat on resideix, s'atrevís un dia a sortir al carrer: la il·lusió i el desconcert que patiria davant el veure cada criatura que passés pel carrer, al creure que potencialment cadascun d'ells podria ser el seu fill, faria que els estimés de forma infinita a tots ells quan es creuessin pels seus ulls. Les mans al cap i la cara de sorpresa i babau que posaria al saber quin és realment el seu d'entre tota la multitut (si és que n'acabés tenint algun) , seria també la culminació de dita actitud.

Andreu Vidre

*

És aquesta la única dignitat que posseeix la felicitat. L'agraïment. L'únic que es pot fer amb la felicitat és estar-li agraït. Un no pot ser feliç, sinó estar amparat per la felicitat: igual que un nadó en el ventre de la mare, no s'és conscient fins que un s'hi troba fora. Qui es consideri feliç, o és un mentider o està confonent sentiments i conceptes. A la felicitat o se la pot desitjar, no se la pot voler, no se la pot cercar. Només se li pot estar agraït, agraït per aquells suposats moments en què un fou feliç. És aquesta la única dignitat que conté la felicitat, que et converteix en una persona agraïda. Agraïda però no feliç. Com a molt et pot convertir en una persona preparada per donar les gràcies i que, en el moment de fer-ho, et gires i et prepares per actuar. Actuar, actuar, actuar, és per això pel que estem aquí. És un gran error creure que em vingut per ser feliços.

per Andreu Vidre

*

Et desesperes. Verb reflexiu i, per tant, acció reflexiva. No t'esperes a tu mateix, no caus en tu mateix, no verses sobre tu mateix. Et desesperes, et dilueixes. Em desespero, em dilueixo. No m'espero a mi, em des- espero. Em dono als plaers de la vida i, com si Rilke hagués escrit a la lluna, no sóc com la pedra davant l'aigua corrent que ell predicava, tallant-la, no seguint-li el fil a aquesta aigua, essent robust davant d'ella. Em desespero quan segueixo el fil d'allò extern a mi, quan li segueixo el fil a l'abandonar-se als plaers, a la facilitat d'ungles sempre ben pintades. Però i a tu? com em podria desesperar-te? Com podria no esperar-te? Vet aquí l'error de no fer servir bé les paraules, creient que simplement "desesperar-te" és creure que et trec de pollaguera, quan en realitat és una falta més greu: que no t'espero. No t'espero perquè m'he reclòs en mi mateix, sense atendre't, sense atendre a allò fora de mi. Desesperar-me o desesperar-te, aquí resta l'elecció. Mai podras creure que no restes en la desesperació. Mai et lliures d'ella. Desesperar-te o desesperar-la/ - lo; aquí has de decidir. O una cosa o l'altra, i aquí l'alternativa sempre és excloent i sobretot irreconciliable. O egoisme o transcendència, o tu o l'altre. Una trencadissa irremeiable. O egoisme o transcendència. Ara ja saps de què parlàvem. De què s'ha parlat sempre.

per Andreu Vidre

* (Eva)

Porta una samarreta estripada, on el teixit desfet cau per l'espatlla deixant entreveure un tatuatge semblant al dels presos: la línia massa fosca i els colors tan sols insinuats. El dibuix de la serp enrotllada al voltant del què sembla un tros de fusta, senyala que ve d'una noble descendència. Clavant els peus al terra ple de sorra, empeny amb les mans la reixa que ens separa a tots de l'altre costat, del Paradís, cridant "Pregunta per mi a l'embaixada!". De sobte para, i així constantment, repetint els mateixos moviments, una vegada rere una altra. Quan es deté, mira al seu costat dret. Després mira al seu costat esquerra. Et clava els ulls amb la mateixa força que els peus se li claven al terra, i quan en un instant sembla que hagi d'explotar cridant alguna cosa als qui som en aquesta banda de la cua -ella resta sola a severs metres dels qui formem la fila india en esperes d'entrar de nou, tal com una desgraciada que espera la repatriació mentre la burocràcia només li posa traves- torna a agafar amb força la reixa i mirant cap endins crida "pregunta per mi a l'embaixada!".

Porta els cabells greixosos, però el cel de nectarina podrida que es presenta darrere seu, juga amb els pocs daurats visibles del seu cabell. "Pregunta per mi a l'embaixada!"

per Andreu Vidre

*

Una escorça d’arbre em tallà profundament el genoll quan era petit. Des d’aquell moment ja em vaig convèncer que mai seria feliç . Vaig donar voltes durant hores al voltant de la plaça rajant-me la vermellor per la cama. El mareig em va permetre veure, mentre el terra i tot el voltant trontollava, tota la veritat: Tots estem fets d’una escorça vella, sortint, que ens frega al passar. Vomitem per impotència i incomunicació, no per nàusea.

per Andreu Vidre

*

Odïo els qui fumen als lavabos. Odïo els empleats de banca. Odïo els seus fills. Odïo la gent que no diu bon dia. Odïo la gent que et diu "cuida't" (perquè tu no em cuidaries mai oi?). Odïo les escales mecàniques, ganduls que preferirien que un assassí matés la seva mare, per no poder fer-hi ells res, abans que per una situació en la qual tinguéssin l'oportunitat de moure el cul podent evitar-ho. Odïo les mares solteres que van amb el cotxet i et miren de dalt a baix pensant en tu com un possible candidat per refer la seva vida. Odïo les noies maques de pot i rimmel amb texans ajustats, botes amb tacons i bolso qualsevol. Odïo el sempre passar per davant casa teva i que tu mai hi apareguis espontàniament: inharmonïa preestablerta. Odïo els ateus. Odïo la gent gran que va a missa empolainada. Odïo quan et diuen que "t'aprecien". Odïo els voltors amb cap d'home que matarien perquè el seient buit del metro sigui seu. Odïo els anglesos. Odïo els anglesos joves. Odïo l'orgull. Odïo els llatino-americans que criden o parlen d'una punta del carrer a l'altra. Odïo els dependents que si se't cola algú no hi fan justícia. Odïo els científics. Odïo els qui com que no saben res de ciència desprecien els científics. Odïo Putin, l'encarnació del mal. Odïo els nens amb samarreta de Che Guevara. Odïo els nens que són d'esquerres mentre els seus pares treballen a La Caixa. Odïo les màscares. Odïo els qui creuen en el destí. Odïo els qui no es comprometen. Odïo la facilitat de no complir una promesa. Odïo la felicitat dels qui no es preocupen en complir una promesa. Odïo la mandra. Odïo tenir-te llàstima quan podria odiar-te, i haver-te de demanar que no em recordis per aquesta tendència a odiar.

per Andreu Vidre

*

Si un estima per tota la vida, una mateixa persona, amor de la qual no li correspon; notarà el flaquejar de les cames quan es trobi davant de persones que sí li mostren el seu amor i afecte. La desolació arriba quan un descobreix que es sent més estimat per la primera que per aquella a qui més s’ha acostat, relativitzant-se així, tota transcendència dels efectes de la distància L’amor és un punt que juga a favor de Descartes i Aristòtil: negar el buit, la distància fonamental. Tota distància desapareix.

per Andreu Vidre

*

Un entén què s’hi fa en un escorxador quan, anys abandonada la infantesa, creua l’avinguda i veu en una cantonada una canalla fent anar amunt i avall aquells ninots de drap, aquells cotxes vermells, amb els mateixos dies, amb les mateixes marques, que aquells els quals un dia la mare va posar dins una capsa de cartró i la va deixar fora al carrer, després d'una gran baralla i una gran repertori de plors. El cop de porta tancant-se, darrere d’ella, s’assembla als cops de la màquina esbudelladora, i ambdós també als crits dels nens, movent les mans impacients mentre eleven quelcom enlaire.

per Andreu Vidre

Goethe

Occidentalisme? Què és si no la moda imbècil i repugnant de la mediocritat de les classes mitjana/alta, d'intentar paliar la seva desesperació i inutilitat humana a base d'activitats que ni coneix i no sap apreciar perquè no són de la seva cultura? Occidentalisme. Què si no la nefasta dèria del Ioga, del Tai-chi, del fer l'idiota creient que un pot deslliurar-se del sofriment, d'un mínim d'ansietat, d'un mínim de responsabilitat? Occidentalisme. Què si no el voler deslliurar-se de la memòria, de l'angoixa de no saber si s'aconseguirà aquella fita que un s'ha marcat o no, de les grans gestes, les grans accions, les grans fites. Occidentalisme. Jo conec Occident, no aquest absurd d'encefal·lograma pla, que és el que voldrien tots els qui practiquen aquestes minuciositats de tècniques de relaxació. Jo conec Tintin i Astèrix, exemples d'esforç i lluita fins el final ja des de petits, no l'absurd dels qui volen "fluir" per tal que res se'ls hi fes massa carregós. Jo no conec aquest "Occidentalisme": Richard Gere i tot Hollywood convertint-se al budisme -religió respectable amb la qual aquests canalles no poden ser conseqüents-, mig món basat en figures de pa sucat amb oli citant aquí i allà Lao- Tse o Confuci -molt respectables aquests, molt repugnants aquells-, o Goethe (Si anem més lluny en quant a figures decadents) convertint-se a l'Islam, una religió que basa la seva espiritualitat en la possibilitat d'accedir al paradís amb totes les riqueses materials que un ha disposat a la vida terrenal. Perfecte per un carallot sense moral que basava la seva vida en novietes de car corsé, una actitud falsa com mai les hi ha hagut, i la pedofilia al final de la seva vida quan s'enamorà d'Ulrike von Lewetzov, de dinou anys, quan ell tenia setanta- tres; o de Suleika, també molt joveneta, ara oriental, qui li inspirà un dels poemes (alhora dels més tolerables) del seu Diván Oriental- Occidental, de 1819, on s'inspira en poetes perses i de la resta de l'orient mitjà. Doncs és això el que els hi queda: epicureïsme barat, falsedat per careta, i pedofilia. Pedofilia, sí, doncs no he vist mai criaturada més gran que aquest voler escapar d'un mateix vers sentiments orientals que en el fons els hi són desconeguts. Occidentalisme, malaltia i covardia. Occidentalisme.

per Andreu Vidre

*

Fregar-te la galta amb l’espatlla i agafar-te
corrent la cara per demanar perdó tot i que sàpiga
que res t’he fet i que intueixes que és
tant sols una excusa per estar un davant l’altre,
tu damunt meu. Quan obres la boca jo
ho faig també perquè pensis que vaig a parlar,
i en l’educació de llençols nets que ens domina
calles tu primer per respecte, tal com jo
que domino la jugada i que tant sols vull perllongar
aquesta imatge uns segons més,
quan tot just entra el lladre que ha forçat
la porta, soroll que creia un trontoll de les vidreres
i que ara tot de negre arriba i ens dispara dos trets.


per Andreu Vidre - amic i volgut d'aquesta casa-