Llars

T’has posat el braçalet de l’habitació buida
la que res en ella reposa per tal de no estorbar
els cops, els punys i tot l’avenç de l’ira que
es pot veure des de la finestra de la cantonada.
Fora tot és vertical, angular i és crit.
Tots els carreus agafen i tiren fort
de la màniga on els desfils guaririen
les llars trencades de portes caient al terra.
Aquestes són les meves portes caient al terra,
aquestes són les meves mans i aquestes són
les meves joguines que en bes suporten la gleva.
La foscor fa mal quan és guardada i reclosa
en familia, tot un sol que brilla en marbre blanc
que sempre deixa a les mans un Bol d’Armènia
marques d’un cremor que des de petit s’ha anat amagant

per Jordi Vernis