El mirador: Exhalació i Tots Sants

S'acosta setmana santa. S'acosta Tots Sants. Un no pot escapar de la sensació que, de la mateixa manera que el nadal s'ha anat convertint més que en la festa dels cristians, en la festa dels nens; Tots Sants s'ha convertit, més que en la festa dels difunts, en la festa dels estudiants i els empresaris. Aquell parentesi momentàni per prendre aire de les agendes atapaïdes i fugir a un inret on poder reposar les esquenes en banys de sals aromàtiques. L'estupidesa dels vius és agafar aire quan alguns, els morts, n'exhalen l'últim. Així, entre la festa dels qui prenen aire, mor Spyros, un dels personatges d'Eleni (2004) el darrer llargmetratge de Theo Angelopoulos (Atenes, 1935) i primera part de la seva Trilogia sobre la història contemporània de Grècia, a esperes que pròximament s'estreni la seva continuació. Els plans seqüència del grec, sempre perfectes, gens artificiosos, continus com el temps mateix de la vida real, capten els dos moments crítics, l'exhalació d'Spyros enmig del ball, i el preciós seguici funerari en la ciutat d'on són ell i els demés protagonistes. La contenció i la bellesa d'aquest moment es comparen a la contenció i bellesa de la Lacrimosa, segurament el millor moment del Rèquiem (missa per morts) de Mozart. Ja havia estat el Rèquiem de Brahms protagonista d'aquest espai. L'obra de 1867 deixa ara pas a la que Mozart deixà inacabada a la seva mort en 1791 (acabant-lo el seu deixeble Franz Xaver Süssmayr) quan només havia escrit vuit compassos del moviment que aquí presentem. Suficients. En Tots Sants, contenció i bellesa. Contenció i bellesa.

Lacrimosa dies illa,
Qua resurget ex favilla.
Iudicandus homo reus.
Huic ergo parce, Deus:
Pie Jesu Domine,
Dona eis requiem.

Amen

El mirador- Arrenca'm

"Tear me apart /Tear me apart from you". És el que crida Billy Corgan, cantant de The Smashing Pumpkins, a Tear (Adore, 1998). Eren crues, que no cruels, les seves guitarra en aquella època: directes i esquelètiques; un so mordaç. També és cru el ball tens i continu de Salt (1998), el moment ballarí que el grup de Montreal La La La Human Steps, conduït magistralment com sempre, per Édouard Lock i Louise Lecavalier, creà el mateix any. Nu, gèlid i cru, semblava que es presentava aquest final de segle XX. Un segle XX que encara avui, set anys després de la seva mort, sembla que encara no ens l'hguem arrencat de sobre. Vivim, ho volguem o no, encara a remolc del nostre anterior segle. La modernitat s'acabà i encara no ens vam poder lliurar d'ella, havent de conformar el nostre temps amb l'anòdin mot de post- modernitat. Ens segueix passant el mateix amb aquest segle passat nostre. No sabem com moure'ns per la nova centúria, i tenim por d'haver de conformar-nos, per culpa de tota la violència i la destrucció del segle de les dues "x", amb les passes tenses i els moviments ansiosos de Salt, on els intèrprets semblen voler desempallegar-se un de l'altre, sense poder aconseguir-ho. Sense aconseguir arrencar-se l'un de l'altre. "Arrenca'm / Arrenca'm de tu"; doncs vivim al ritme que ballem, i ballem al ritme, al compàs dels segles.

The Smashing Pumpkins - Tear: http://es.youtube.com/watch?v=5Ds-fPZUdb0

La La La Human Steps- Salt: http://es.youtube.com/watch?v=MhKCozbX2wI

El mirador- Rèquiem en la foscor.

La mort ens fa de manta com un llum tancant-se, abrigant en silenci. El silenci mut com la cantant que perd la veu i ha d'entrar en tractament a Persona (1966) d'Ingmar Bergman (1918- 2007). És aquí on entra la paradoxa religiosa, en el dedicar una missa als morts, una oració amb paraules, en el que es coneix com Rèquiem. Johannes Brahms (1833-1897) realitzaria, en la seva estada a Viena cent anys abans, la seva primera gran obra, la magna creació coral Un Rèquiem Alemany (Ein Deutsches Requiem, 1867). El compositor parteix de la Bíblia luterana, escrita en alemany, no havent de recórrer al text en llatí. Aquesta increíble peça, que en els seus tres primers moviments (d'un total de set), sigui per la fosca pronunciació bàrbara, sigui per la instrumentació tan densa com tràgica, esta dotats d'una foscor gairebé d'ultratomba. Aquí volem reproduir el tercer moviment (Denn alles Fleisch, es ist wie Gras) per la seva potència i caràcter tenebrós, fúnebre. És aquest caràcter l'apropiat per una missa de morts, i més si es pot contemplar amb la progressiva fossa en negra amb la qual Bergman, magistralment, ofusca la cara de la pacient, qui amb la brillantor de l'iris (realment espectacular en aquest primer pla), sempla oposar la seva última voluntat a una foscor que la va subsumint, tal com les profundes veus corals de Brahms semblen evocar l'últim esforç, l'última paraula abans de la mort, l'últim sofriment abans de la redempció final (en el seu últim moviment, el Rèquiem acaba amb un gran aire de beatitud). Potser Bergman ho ha viscut en les seves carns, aquest any, el pla que realitzà en un sever minut a la seva actriu, aquest rèquiem en la foscor reclamant un silenci que a vegades no li podem donar.

Escena de Persona :http://video.google.com/videoplay?docid=8310807638941171656

Denn alles Fleisch: http://video.google.com/videoplay?docid=-3886909584723441229

El mirador - Genialitat i llums d'espectacle

http://www.youtube.com/watch?v=EaPlRJ9EySI [Ch. Chaplin/B. Keaton- Candilejas]

El major feixista que existí al món. Així fou definit Chaplin pels situacionistes. A principis dels anys cinquanta del segle passat, Debord, Chtcheglov i companyia rebenten un acte d'homenatge al gran director, actor i guionista; interpretant com a sentimentalisme humanitari barat la seva obra, i per tant, fet per convertir l'exercici poètic en mercaderia preparada per ser consumit al mercat burgès. La ignorància i efervescència d'hormones, que és del què es tracta el comunisme (des del Maig del '68 fins les inmundes trobades de les JERC), no poden sinó banyar-se en la barreja de vòmit, recança i cinisme que en un líquid espès i fastigós els cobreix per damunt les celles, impossibilitant la visió de la genialitat en persona, la genialitat marcada per allò que és natural i que no té trampa. Stockhausen, després de la pluja d'acer d'aquell ja llunyà 11-S, digué que el succés d'aquell dia era "l'obra d'art de dimensions més grans mai vista". Cert és, que aquell dia, vam canviar el mirador per la televisió tots nosaltres, com si d'un aconteixement digne de contemplació es tractés, ens agradi reconéixer-ho o no. J. Lichtenstein, després de veure el museu en honor de les víctimes d'Auschwitz, va dir, respecte el nazisme: "Van guanyar! Van guanyar! Van guanyar perquè han aconseguit que els signes d'identitat de les seves pràctiques segueixin en la nostra manera de veure", al considerar que aquell museu semblava més un museu d'art contemporani que no un tribut a les víctimes. No serà pas feixista el que despreciem aquella estètica innocent i genial, per aclamar tot allò excessiu, morbós i trontollador? Gràcies al discurs final del Gran Dictador (1940) els Estats Units van decidir planejar el desembarcament de Normandia més aviat del què haguéssin planejat, fet que va permetre que Stalingrad no caigués i que la balança bèl·lica s'equilibres en favor dels aliats. Feixista, que no vol dir altra cosa que imbècil, és la postmodernitat que ataca sempre allò elevat, allò digne, allò genial. Com genial és seguir mirant encantats l'escena que ens van regalar Charles Chaplin i Buster Keaton a Llums d'espectacle (1952), la famosa Candilejas, pel·lícula que representa la mort de Charlot - tot i que Chaplin seguiria fent un parell de films més- en escena, la mort de qui ajudà a matar el nazisme, la mort de la genialitat.

El mirador - The reflecting pool

http://www.youtube.com/watch?v=nxTl5Km_hbs [Bill Viola- The Reflecting Pool]

http://www.youtube.com/watch?v=LlLPLO90fSk [Smetana - Vltava ]

El gran error dels miradors és tenir barana. O imaginar-los així. Amb barana, sobre un cim rocós, si pot ser amb vistes a un far, on s'hi arriba (a ambdós llocs) per unes escales estretes i uniformes. Potser l'error és nostre per imaginar-los així, però si un error ha de tenir un mirador és el gaudir d'un suport que separi el límit de la plataforma, sigui quina sigui, de l'observador. Un límit entre l'observador i l'objecte a observar, sempre a disposició en el nostre imaginari de saltar-lo, però no sense perdre-hi potser la vida.

Precisament per aquest motiu inaugurem aquest espai amb un video molt especial. El de Bill Viola (1951, Nova York), The reflecting pool (1977- 79), no només per ser una de les grans creacions de l'autor artístic en video més imaginari, estimulant, misteriós i decent (demanar-li decència a l'art contemporani ja és molt) del segle XX- XXI; sinó perquè simbolitza perfectament aquesta visió que desitja qualsevol persona atrapada en un mirador: la de saltar sense perdre-hi la vida. La de violar el límit que separa mar, muntanya, ciutat o edifici de l'observador qui s'ha de reprimir a no fer-ho. The reflecting pool simbolitza, per nosaltres, tot això.

Però el mirador no acaba aquí. l'Dvornik podia gaudir de música i ara en gaudeix, aquí en l'entusiasta i efervescent concert realitzat a la casa de l'òpera de Praga en 1990, en interpretació de la majestàtica, inabastable i senyorial Vltava, és a dir, El Moldava (1879), del genial B. Smetana (1824- 1884), que pren el nom del majestuós, inabastable i senyorial riu que creua Praga i la divideix en dos. Que la música sigui el més emocionant i alhora adequat que considerem per poder gaudir d'aquest espai no és l'únic motiu, tampoc, per haver estat insert en aquest moment. Mentre un escolta aquesta melodia que creix poc a poc, al costat del riu pertanyent, un desitjaria poder saltar la barana que separa al vianant del riu, i ser emportat per tota la emoció sense perdre-hi la vida, sense resultar ferits, sense perdre la sensació atemporal de la vista del riu, tal com li passa al protagonista de The reflecting pool.

no hi ha atzar a l'Dvornik, res sense significat.