Lala Blay - Liebeslied

Hi han veus que mereixen ser cantades. És la paraula feta puny i els ulls banyats en claror. És la karis platònica. Un estat de visió, on tot ve a arrebossar d'ànima: s'obre la boca i es diu, es pren la paraula al callat. Hi ha qui pren el camí/de la paraula al callat,/ hi ha qui demora el silenci. [...] Hi ha qui transita l'afrau, / hi ha, però, qui funda (Liebeslied VI). Hi ha qui funda, exacte. Hi ha qui deixa anar una pedra, qui marca el territori (així neix la llei, que ve del grec nomon, les antigues esteles que marcaven el principi i fi d'un territori, el llindar d'allò permisible), hi ha un acte d'entusiasme primerenc, un acte originari amb el que comença tot, una Tathandlung, un acte que ha de ser pur, eteri, natural. L'origen d'aquest acte, el seu caràcter al qual li deu tal originalitat, pot ser també una insatisfacció primera (l' streben en Fichte, una impaciència, una ànsia primera).

Tot això és a Liebeslied, el poemari amb el qual Lala Blay (llicenciada en Filosofia i Belles arts i professora a l'escola Mestral de Sant feliu de Llobrgat) guanyava l'any 2000 el premi "Benet Ribas", organitzat per la revista Recvll. En ell hi ha tot això, un caràcter visionari, entusiasta, tal com Ió al diàleg de Plató. Un nom s'aixecà i va distingir-se/ ningú no li negà la paraula. / Va alçar-se un oratge/ rosat de presagis/ ...vam veure l'aurora brillar sota els peus. (Liebeslied, IV). És visionari, messiànic, l'encadenament de poemes on es descriu de forma translúcida, lluent, el símbol del peix daurat, el gust de quelcom autèntic, com compartir-lo, com fer-lo especial. Asseure's a taula/ compartir el peix daurat/ i restar sense ofici/ sense nom/ desnonats (Liebeslied, VIII). Perquè si alguna cosa transmet Liebeslied és una misteriosa capacitat de fer sentir especial, especial davant un sentir ideal, poètic (poètic com s'entenia abans: visionari, espontani, fundador), tant en l'entusiasme com en l'ansietat abans esmentada: Saps la meva falta, i la portes a través de les muntanyes./Duus el meu fatic/ per la pedra asprosa. (Liebeslied, I); Vaig demanar que em llevessis la misèria/ em vas vetllar tota la nit. (Liebeslied, II); El fracàs/ seria sobreviure:/ no suportar/ l'embat del nostre amor/ fins el naufragi (Liebeslied, XXVI).

És precisament aquest caràcter d'anhel i entusiasme alhora, ansiós i visionari, el que permet recuperar aquest inmens poemari. Fou realitzat al 2000, i potser no seria motiu d'actualitat. Però creiem des de l'Dvornik que aquest poemari encara no ha estat superat en llengua catalana, perquè precisament fou fet l'any 2000, l'any que marca el llindar entre un segle i un altre, que funda una nova era. Liebeslied funda un ideal poètic, aquell que no té temps a ser escrit, i que un s'imagina cantat, mentre qui canta és pres per un anhel sobtat. Liebeslied funda un ideal poètic.





Lala Blay, Liebeslied, Biblioteca La suda (Pagès Editors), Lleida 2000

per Jordi Vernis

No espero res de vosaltres, soldadetes de plom.
Alçeu els fusells davant les esquenes de coure.
El vellut dels vostres ulls intentant ocultar l’alcohol
d’ahir, d’avui i de sempre.
El sempre esperar sobre els tolls, fang o carn
aigua i pell morena; no espero res de vosaltres
però si et gires i em mostres l’alcohol d’ahir,
d’avui i de sempre
et cosiré l’himen sense dir res i et prometo
que marxaré per sempre.



Jordi Vernis

Bosc de llum i de vidre fi
tallant mentre s’expandeixen
dies verds i d’un préssec tendre
que tenyeixen tota arbreda jove
d’un pàl·lid que desa, rere tot
el cortinatge de roures, un sol
assecant les arrugues dels troncs
adreçats en corba cap al terra.
Terra moll d’una aigua oxigenada
que adorm els peus i podreix
les fulles en una grisor brillant i neta.
Uns dies sacrificats del seu viu respir
fan ballar una natura en fotograma,
blanc i negre, a notes de campana.
Campana que davant tota manca d’alè,
davant tot l’estatisme
del blanc i negre no es mou,
es queda en un punt del tambaleig
però els cops continuen.
Els sons continuen.
La morera de tronc corcat
i aspresa de cello segueix tombada
però la sarabanda segueix per dins;
com tota impressió, tota fotografia,
tot record quiet, immòbil
té música i el contemplem en música;
com tota mort quieta, immòbil
té vida i la contemplem en vida.

per Jordi Vernis

Em posaràs aquesta camisa de força ?
Després em fotografiaràs i m’intentaràs
convèncer que és un jersei de llana,
t’acaronaràs amb el teixit dur i aspre
com si fos tendre i moldejable, fregant-hi
la galta i fent petits gemecs de benestar
i comoditat mentre m’agafes de bracet.
Jo m’ho creuré tot, definitivament,
i amb un petit i verinós cop de genoll
a la cama, em faràs descendre i jeure al terra.
Marxes. Vergonyós.
Tota la cambra s’omplirà de vergonya.

T’estimo com el primer dia.

per Jordi Vernis

Llars

T’has posat el braçalet de l’habitació buida
la que res en ella reposa per tal de no estorbar
els cops, els punys i tot l’avenç de l’ira que
es pot veure des de la finestra de la cantonada.
Fora tot és vertical, angular i és crit.
Tots els carreus agafen i tiren fort
de la màniga on els desfils guaririen
les llars trencades de portes caient al terra.
Aquestes són les meves portes caient al terra,
aquestes són les meves mans i aquestes són
les meves joguines que en bes suporten la gleva.
La foscor fa mal quan és guardada i reclosa
en familia, tot un sol que brilla en marbre blanc
que sempre deixa a les mans un Bol d’Armènia
marques d’un cremor que des de petit s’ha anat amagant

per Jordi Vernis

Focs d’Octubre

A les primeres corves de l’esplanada es
desprenia de les pells de tota la fruita que
havia servit per berenar, el suar fregar-se
de les cadires plegables mentre la llum
dels immensos focs reflexen els pocs cargols
amb els quals estan fetes.

L’embrenzida que de la plaça ha espetegat
un nebot que en dansa de pedra ha ensopegat
en la fugida amb una llamborda,
després d’haver estat abofetejat pel seu pare
per haver-li tirat un got de vidre a la cara
a la seva tieta, al insultar-lo aquesta sense motiu;
encara ressona entre els porxos.

Mare del jove, mare impàvida, que segueixes
romanent en el jou? Dos dents d’abaix
t’han caigut dels nervis i la tensió de l’escena
quan en gestos histèrics enfatitzaves la mudesa
d’una boca que, fora de sí el teu cervell
era incapaç de poder parlar, conformant-se
amb la sang que s’acomulava a la gola per l’esforç
dels crits castrats, tènues com la llum de la llàntia
que una petita aguantava a l’encarregat
d’encendre els focs ; com les faroles de l’infantesa
atorgant aquell color oxidat a les barriades de nit.

No has desfet encara el fred dels sostres alts ?
No has sufocat el gest insolent de la desavinença?
L’espetec dels focs vol anar esborrant
qualsevol competència, silenciant tota la cridòria
d’aquí avall, on poc a poc anem llevant el cap
badant en la distracció dels coets enlairant-se,
mentre totes les nostres families van perpetuant
el mal en una nissaga funesta on elles
tal com els focs, van explotant una rere una altra.

Una rere una altra

Jordi Vernis