Retrats: L'addicte

Conversa amb un amic. Pràcticament estic enganxat a tot, em diu. Estic enganxat a l'alcohol, al tabac, a certes drogues, a la Playstation, a la X-Box, a les sèries americanes de polícies, a les d'advocats, a les de ciència-ficció, a les noies que passen pel meu costat i fan olor de qualsevol fruita, als matins assolellats, com que sóc un noctàmbul, també a les nits, als kebabs, al cafè, als vaixells de vela Bavaria, a les màquines escurabutxaques. Si m'enviessin a una clínica de desintoxicació, em diu, m'hi enganxaria.

Guillem

Retrats: El bevedor d'orlanda

Bevia orlanda. Seixanta graus barrejats amb neu. Va ser vell abans de fer-se vell. Una taula de marbre, un got d’aiguardent, la mort es pronunciava als ossets de les mans. Boines transparents sobre els caps dels companys de manilla. El doctor el va avisar: el seu fetge ja no és del color dels crepuscles. Bevia orlanda. Seixanta graus barrejats amb neu. Quan agonitzava va demanar l’últim trago i el mossèn s’hi va avenir misericordiosament. Encara va viure tres anys. Com els bancs que maldeia o l’Estat, l’Infern sempre és aquí per ajudar-te.

Guillem

Retrats: Els amics

Últimament quan escric acostumo a parlar poc dels poetes, dels homes de lletra en general, i si ho faig és com si passés per sobre la cornisa d’un edifici, més atent al propi vertigen que a les bellíssimes gàrgoles que hi ha sota els meus peus. Abans trobava qualsevol excusa per entaforar dins un text una cita o una anècdota d’un escriptor. Es pot dir que eren el meu material literari. Vivia obsessionat per ells. Volia posar dins dels meus versos els seus versos. Arribava a l’extrem -quan la meva vida social era més plena i esponjosa- que alguns amics, alguns caràcters, em recordaven a determinats escriptors. Sempre hi havia un Hemingway a les festes, al mig d’una rotllana, o un Bukowski emportant-se del bracet una joveneta a l’habitació, o un Josep Pla escoltant atent amb aquells ullets vivíssims. Ara em passa tot el contrari i veig en el fons d’un vers la boca, entre una pàgina i una altra esclafats els rostres, dins d’un passatge el passatge viscut per algun amic. Això vol dir que la vida ha passat per davant de la literatura, certament. Però també que els amics se m’han fet més ficticis.

Guillem

Retrats: Jimmy

En Jimmy diu que aquest món – fet de rentadores, neveres, microones, dones i dies- seria insuportable sense el jazz. En Jimmy és el barman d’un local de jazz i l’adagi se’ns fa més entenedor i no tan greu. A vegades, quan veig que treu un disc de vinil de la funda penso que allò és la seva bombolla d’oxigen. M’explicava que un dia va visitar el bar un noi de 18 anys i que veure aquells plàstics rodons li va provocar un astorament semblant al de descobrir una pedra de sílex. Fa un glop, en Jimmy, i es queixa dels bars de Barcelona que tenen la mania de canviar la funció dels objectes. “Si veig una d’aquelles neveres antigues que s’obrien amb el mànec metàl·lic” diu “penso que estarà plena d’ampolles, amb aquella tènue llum caient damunt seu, però resulta que dins la nevera oberta l’amo hi ha posat els cd’s o els sotagots o el datàfon de la visa.” Té una nostàlgia infinita, si no fos tan cràpula seria un apassionat de la música de cambra en comptes del jazz.

Vull demanar-li el còctel nou que ha incorporat el seu pare a la carta, Nova Orleans, es diu, consistent en una part de suc de pastanaga, una altra de soja i una altra d’un alcohol que no revela, però el desmuntaria si li demanés aquesta modernitat, així que em decanto per un gintònic perenne i em diu que d’acord, però que me’l prepararà a la manera de les antigues colònies angleses i destapa l’ampolleta i tira al got tres gotes d’angostura.

Guillem