L'Ofici de viure?

Fa temps que hauria d'haver-se manifestat d'alguna forma. S'hauria d'haver dit des de fa temps i poc a poc, però amb la mandra i el deixar-ho estar, un va tapant amb llençol, manta i nòrdic dies i anys. Però d'avui ja no passa. Catalunya Ràdio és de les cadenes radiofòniques més fastigoses i decadents que es pugui trobar. No perquè no n'hi hagi de pitjors, sinó perquè fa mèrits per ser-ho, al oferir els valors més decadents que a un li semblava només poder trobar sota les pedres en prats de gespa humida, on sota dits rocs només s'hi troben cucs rastrejant la terra freda. Un d'aquest cucs és Gaspar Hernández. És, a més, d'aquells que darrere seu fa visible el rastre gelatinós que emana del seu reptejar: els de la pitjor espècie. Aquest efecte es produeix perquè tots els seus programes són nodrits amb les mateixes despulles: insult al valor, al entusiasme, a l'efervescència dels ideals elevats, a la profunditat dels estats extrems de la vida...; una carronya destinada als fumadors de paquet i mig de Gold Coast que llegeixen al metro camí de la feina a Jorge Bucay (si és que existeix major brossa, referint-me tant a Bucay com a la definició d'oient que dono).

La perla que ens regala des de fa temps és "l'Ofici de viure". Un cúmul de despropòsits els quals es segueixen cada dia de vuit a nou del vespre, horari amb major despropòsit, doncs tot seguit arriba l'única columna que segueix, com les d'Heracles, marcant un límit entre el que és habitable i el que no, el que és radiable i el que no ho hauria de ser mai. A més és la columna que encara ha de suportar, junt amb la que representa Puyal ens les retransmissions esportives, tot el pes d'una emisora en total decadència. Em refereixo al "Cafè de la república". Tal com en les audiencies dels convits en recintes monàrquics, quan la monarquia era Monarquia, es presentava l'actuació del bufó de la cort per tal de fer risible i ridícules unes actituds que es sabien ja de per sí risibles i ridícules, abans d'un discurs o de la confirmació de la presencia reial davant els convidats, només així es pot plantejar la disposició d'un programa tan mediocre.

Mediocre per tenir a aquesta excusa- desgraciats que és la psicòloga Cristina Llagostera, qui de la seva boca apareixen (apel·lant al seu judici com si d'una opinió amb rigor científic pogués esperar-se d'un psicòleg) les defenses i explicacions de les actituds més detestables i moribundes, amb intent -fallit- de seriositat, fetes segurament des de i per l'esperit de la dona moderna que fa fitness al gimnàs de 10 a 14 del migdia, relegant la responsabilitat d'anar a comprar i a buscar els seus fills a escola a la "chacha", quan no prefereix pagar un plus perquè els nens mengin al centre escolar un catering qualsevol. L'encefalograma pla que deu procurar dita dona per la seva vida també deu ser el que desitja la col·laboradora del programa pels seus pacients. Doncs com podria sinó un psicòleg, en 3era persona, intentar esbrinar els continguts mentals, fets que només poden viure's en 1era persona? Pregunta que ni tan sols es deu qüestionar la guionista (perquè el més fort és que tanta miseria humana no ha sorgit d'una espontaneïtat mal fermentada, sinó que a més ha estat preparada) Elisabet Pedrosa, qui comparteix amb Hernández el mèrit de guanyar-se a pols un lloc a la història junt amb Pinochet o Stalin com a criminals contra la humanitat, si el pensament fos tan valorat com la carn que es podreix en camps de concentració o sales de tortura.

Camps de concentració o sales de tortura, perquè en això és el que es converteix l'estudi de grabació on es comet el genocidi de "l'Ofici de viure". L'última víctima per la qual he plorat ha estat El perfeccionisme (tema que ocupà el programa de dijous dia 11 d'quest mes), el qual es feu pujar a la palestra per tal de reduir-lo a patologia, a incapacitat de relaxar-se, a dèria i mania, a signe de no saber viure. Tot allò que va significar alguna cosa important, tot allò que va definir l'esperit de la mitologia dels valors que sempre ha mantingut l'imaginari d'Europa, l'auto-superació, el no descansar fins trobar el que un busca, l'esforç, l'arribar cada vegada més i més amunt; tot, va ser executat. La mitologia grega, Plató, els cants medievals, l'amor cortès, Hölderlin ("anem a buscar allò que ens pertoca/ per molt lluny que estigui" que cantava el poeta), l'idealisme, els herois, tot va ser guillotinat. Guillotinat en favor de quelcom anomenat "creixement personal, psicologia positiva i nova espiritualitat". O el que és el mateix: elogi de la ganduleria, fugir dels problemes i les situacions tenses i apologia de la despreocupació. Hedonisme i aquell despreciable "evangeli de l'alegria de viure", tal com el despreciava Adorno. En un moment posar el llistó alt en quant a l'amor era sinònim de preocupació innecessària i idealitzar a la persona que un estima era sinònim d'infantilisme i error. Ser exigent en quant als valors era sinònim de caure en despotisme i sotmetre a pautes massa estrictes als demés. Ser perfeccionista moralment era equiparat a ser perfeccionista en quant a imatge, de tal forma que Casaldàliga podria haver estat al mateix grau que una obsessa del seu cos ja que s'entenia per perfeccionisme coses que no tenien res a veure. Tant sols un dels col·laboradors va declarar-se a favor del perfeccionisme matisant la seva concepció al respecte, i sento de veritat no recordar el seu nom per fer-li justícia. Justícia perquè només una escletxa de llum era suficient per ser elogiada entre tanta perfídia: temes com "Com aprimar-se pensant diferent" -08/10/2007- (mira la dona a la bicicleta estàtica al DIR!); "Com evitar les preocupacions" -21/09/07-, "Com ser feliç com el meu gos" - 27/09/2007- o "L'art de transformar la vida amb Alejandro Jodorowski", un dels farsants d'autoajuda i màgia per desesperats que busquen en relacions misterioses les que no poden complir èticament en el seu dia a dia; mostren quin és el grau de decadència del programa i de Catalunya Ràdio. Però què es pot esperar d'un director, l'Hernández, qui publica un llibre que ja es diu "Mandra" (2002)? Amb això ja paga.

Ofici? Quin ofici de viure? En l'actual postmodernitat, de la qual aquest nefast programa n'és un signe d'identitat ben definitori; els oficis han mort, i la filosofia de vida que es dóna és la mediocre que comprem al supermercat, on tot ja es comercialitza mastegat; l'envasada en pots de Garnier, Cidacos o Fairy. Faig una crida per intentar alimentar el merescut despreci que hauria de tenir aquest insult a la noblesa, a l'esperit elevat, al sapere aude kantià, a l'amor platònic, a l'auto-superació, a l'ansietat i la desesperació de les situacions difícils, dels problemes humans més profunds: tal com exposà Kierkegaard, la desesperació és el pitjor mal de l'home, però alhora és el seu millor mestre. I tu què vols, viure un Rei Lear o un pròleg de Corin Tellado? Viure "el descens als inferns que prepara el camí a l'apoteosi" (Kant, Metafísica dels costums) o l'hedonisme refinat -de desesperació amagada- del lector de Bucay que fuma Gold Coast; de la dona que crema al DIR el greix del Confit de Canard de segona categoria ,que el seu amant francès que ha conegut al Happy yoga li regala d'amagades mentre no s'ocupa dels seus problemes; de la psicòloga d'encefalograma pla? Ah sí, i de Lara Revilla.

per Ex- Hugonot