*

Et desesperes. Verb reflexiu i, per tant, acció reflexiva. No t'esperes a tu mateix, no caus en tu mateix, no verses sobre tu mateix. Et desesperes, et dilueixes. Em desespero, em dilueixo. No m'espero a mi, em des- espero. Em dono als plaers de la vida i, com si Rilke hagués escrit a la lluna, no sóc com la pedra davant l'aigua corrent que ell predicava, tallant-la, no seguint-li el fil a aquesta aigua, essent robust davant d'ella. Em desespero quan segueixo el fil d'allò extern a mi, quan li segueixo el fil a l'abandonar-se als plaers, a la facilitat d'ungles sempre ben pintades. Però i a tu? com em podria desesperar-te? Com podria no esperar-te? Vet aquí l'error de no fer servir bé les paraules, creient que simplement "desesperar-te" és creure que et trec de pollaguera, quan en realitat és una falta més greu: que no t'espero. No t'espero perquè m'he reclòs en mi mateix, sense atendre't, sense atendre a allò fora de mi. Desesperar-me o desesperar-te, aquí resta l'elecció. Mai podras creure que no restes en la desesperació. Mai et lliures d'ella. Desesperar-te o desesperar-la/ - lo; aquí has de decidir. O una cosa o l'altra, i aquí l'alternativa sempre és excloent i sobretot irreconciliable. O egoisme o transcendència, o tu o l'altre. Una trencadissa irremeiable. O egoisme o transcendència. Ara ja saps de què parlàvem. De què s'ha parlat sempre.

per Andreu Vidre