El mirador- Rèquiem en la foscor.

La mort ens fa de manta com un llum tancant-se, abrigant en silenci. El silenci mut com la cantant que perd la veu i ha d'entrar en tractament a Persona (1966) d'Ingmar Bergman (1918- 2007). És aquí on entra la paradoxa religiosa, en el dedicar una missa als morts, una oració amb paraules, en el que es coneix com Rèquiem. Johannes Brahms (1833-1897) realitzaria, en la seva estada a Viena cent anys abans, la seva primera gran obra, la magna creació coral Un Rèquiem Alemany (Ein Deutsches Requiem, 1867). El compositor parteix de la Bíblia luterana, escrita en alemany, no havent de recórrer al text en llatí. Aquesta increíble peça, que en els seus tres primers moviments (d'un total de set), sigui per la fosca pronunciació bàrbara, sigui per la instrumentació tan densa com tràgica, esta dotats d'una foscor gairebé d'ultratomba. Aquí volem reproduir el tercer moviment (Denn alles Fleisch, es ist wie Gras) per la seva potència i caràcter tenebrós, fúnebre. És aquest caràcter l'apropiat per una missa de morts, i més si es pot contemplar amb la progressiva fossa en negra amb la qual Bergman, magistralment, ofusca la cara de la pacient, qui amb la brillantor de l'iris (realment espectacular en aquest primer pla), sempla oposar la seva última voluntat a una foscor que la va subsumint, tal com les profundes veus corals de Brahms semblen evocar l'últim esforç, l'última paraula abans de la mort, l'últim sofriment abans de la redempció final (en el seu últim moviment, el Rèquiem acaba amb un gran aire de beatitud). Potser Bergman ho ha viscut en les seves carns, aquest any, el pla que realitzà en un sever minut a la seva actriu, aquest rèquiem en la foscor reclamant un silenci que a vegades no li podem donar.

Escena de Persona :http://video.google.com/videoplay?docid=8310807638941171656

Denn alles Fleisch: http://video.google.com/videoplay?docid=-3886909584723441229