Desallotjaments

No defenso en cap cas, sota cap pretext, aquella pantomima momentània que nombrosos ciutadans de Barcelona amb origen nacional a l'Orient mitjà van realitzar, ocupant la Catedral de la ciutat ja fa uns anys, com molts (espero) recordarem. Mai defensaria una subnormalitat tan gran com violar un espai sagrat, contenidor d'una dimensió inabastable per l'home, la mateixa que ells volen pels seus temples, i com és normal, tothom per al seu. Ara bé, en aquella situació es va encendre una guspira perillosa. Molt perillosa. La legitimitat de l'estat -en aquest cas de la generalitat, però ja ens entenem- d'operar amb les forces de seguretat intervenint en uns espais que li són barrats i que des de sempre s'han deslligat de les lleis que mouen els imperatius públics, polítics. Es va procedir a desallotjar l'edifici però d'aquesta manera es va procedir a violar un emplaçament que no els hi pertocava, que no pertoca a cap ministeri, que no pertoca a cap imbècil on l'única afiliació que té a quelcom que es pugui dir "tripartit" és la tripartició del seu cervell en Inutilitat, Estupidesa i Ignorància (s'eviten noms propis per no caure en el perillós vici de la multa per part de poderosos i famosets).

Parlo d'això perquè aviat haurem de reclamar una llei prohibitiva a un altre àmbit respecte la intervenció de l'estat en ell. Aquest àmbit, i prou ridícul sona, és el de l'amor, i realment és transportable a tot l'espai que ocupen els sentiments humans en general. Tots l'hem vist per tot arreu, sentim les seves petjades, els seus ulls et repeteixen "sé on vius", les seves dents negres es desfan com carbonet al fregar-se i la seva veu entona indigests càntics per la ràdio. Em refereixo a la campanya realitzada per l'Institut Català de la Dona (ICD) adscrit al departament d'acció social i ciutadania L'amor ha de ser lliure de masclisme, bronques i gelosia. "L'amor és lliure" declara l'eslogan, que presenta a un cúmul de maniquins disposats amb la infàmia estètica del què les noves senyoretes d'Avinyó -i aquí no hi ha doble sentit, com en Picasso, parlo de les senyoretes del carrer Avinyó on antigament a la ciutat s'hi disposaven a altes hores com a prostitutes, prostitutes ara del bon sense en matèria de sentiments-, les encarregades de realitzar aquesta campanya, pensen que és la joventut d'avui dia. Que l'amor és lliure? Des de quan? Robespierre va poder lliurar França de Lluís XVI i la puta de Maria Antonieta, però ningú podrà acabar mai amb un despotisme com el de l'amor. Aquest és l'enèsim intent de relativitzar allò que hi ha més d'absolutista i dèspota. Un no es pot desfer del lligam que l'uneix a una altra consciència així com així, un no pot reduir les relacions més extremes que lliguen les consciències humanes a les ximpleries que aquestes pallasses aprenen de Ventdelplà o El cor de la ciutat. Quan et deixa lliure l'amor? Quan? Per descomptat que són les cadenes més entusiastes i alliberadores que existeixen, però són cadenes al cap i a la fi, i com aquestes, no et deixen anar fins que no volen. L'amor lliure? L'amor t'agafa la natja i el coll amb violència, et dóna la volta i et tira al terra; l'amor et fa el forat a l'orella on amablement passa l'arracada banyada en l'enlluernant plata, per després arrencar-te el lòbul de cop i mostrar la sang com raja; l'amor agafa les pedres i et pica els turmells per fer-te creure, quan arribes a casa i poses els peus a descansar en aigua calenta i sal, que ets tu el culpable per caminar malament. L'amor és la karis platònica, és aquell posar-se vidriosos els ulls al creure que ets davant quelcom inabastable, del qual has de prendre distància perquè creus que si romans a prop t'agafarà un infart. L'amor és ansietat i desesperació, la trampa preparada per posar a prova la fortalesa humana. No es defensa aquí cap maltractament, assassinat o injustícia entre consciències, sinó que s'ataca a aquesta concepció de l'amor com el preservatiu usat, com el barret que es treu i es posa aquella infanta tonta que un dia es queda sense marit i que a partir d'ara n'hi col·locaran milers de nous, perquè com l'amor és lliure, "borrón i cuenta nueva" oi? No va així senyoretes progressistes d'un bon govern d'esquerres?

Demano si us plau que d'aquí en endavant es prengui consciència de la importància que resideix en el poder evitar, en un futur, que l'estat i altres organismes polítics interfereixin en àmbits que, per ser humanament i intel·lectualment més elevats al què els seus dignataris corresponents hi arribaran mai, no els hi pertoca cap tipus de potestat ni dret a posar-hi la mà. Tal com passava justament amb les esglésies i els temples de culte, on la policia no podia accedir ( i allí es tramaren alguns dels moviments contra- franquistes més importants en època de dictadura), és de cabdal importància que ara no ens vinguin a desallotjar de l'àmbit de l'amor allò que precisament el fa important: L'espant i l'infart i la vermellor rajant per la cama, la inquietud i els nervis i el somni inamovible. Inamovible, incanviable i molt molt difícilment superable. Felicitats qui pot començar una vida nova que realment desitja, comprensió per qui ha sucumbit en la lluita

per Jordi Vernis