dimarts, 13 de novembre del 2007

L'atlant i el seu atlas: Amsterdam


És una llamborda humida la que ordena al sol, com Josué, parar-se per deixar passar la bicicleta, el Déu més pròxim a la terra que coneixen els neerlandesos. L’estar a punt de relliscar amb ella; les trompetes dels àngels guardians dels segells de l’Apocalipsi a les quals s’hi assemblen la desesperada combinació de botzines del tramvia, clàxons dels cotxes i timbres de bicicleta quan un creua una de les avingudes sense mirar; l’ensurt d’aproximar-se a un dels canals, al seu pont, sense tenir les mans fredes, amb el perill de tenir la solitària impressió que l’extrem fred de la barana on ens recolzem sigui el reflex d’una distància irreconciliable entre el país i tu, entre el cel i la terra, entre l’aigua i terra ferma, al situar-se l’entramat urbà sobre sorra i arena. Entre això i amb l’ajuda de la minsa pluja que ataca a batzegades, cada cinc minuts, un es para per poder tallar aquest sense sentit i prendre consciència de la situació. Llavors mira dalt al sol que para per respecte a les bicicletes, un sol que està perdent la paciència amb elles i diu que torna al hotel emprenyat. Apareixen llavors les estrelles i recorda que en l’ancià Egipte, a totes les que giraven al voltant del pol, ni tant sols un grau al costat de l’estrella polar, sense haver de descendre per sota l’horitzó al completar la seva rotació, s’anomenaven “Les indestructibles”, al mai desaparèixer del camp de visió . Un arriba a una ciutat i troba que a cada cantonada se li ofereix sexe com un espectacle. Un arriba a una ciutat i troba que a cada carrer hi ha mínim tres establiments on se li ofereix droga com una fira d’atraccions. Ni que d’aquesta ciutat, aquests reclams en suposin ja un motiu conegut i certament motor de la popularitat de l’urbs en qüestió, un espera una certa concentració, una certa limitació, una certa exclusivitat. Aquests establiments, lluny d’això, es repeteixen una i una altra vegada carrer rera carrer, cantonada rera cantonada, avinguda rera avinguda, sense mai desaparèixer del teu camp de visió. Però un nota que això no li confereix cap fortalesa a la ciutat, ni cap signe d’exclusivitat, fora d’un caràcter excèntric, ni tampoc cap motiu real digne d’elogi. Poc a poc vas doblegant el bitllet en un plec i un altre, sense recordar si eren sis, set o vuit els màxims que es poden arribar a realitzar; fins que impassible el tires a la paperera més pròxima, al terra o al mateix canal. No hi ha estrelles indestructibles a Amsterdam.


per Jordi Vernis

Què és veritat? (Crist i Pilat), Nikolai Ge, 1890

Què és veritat? (Crist i Pilat), Nikolai Ge, 1890
<< Tota veritat és, al capdavall, creença>> [Novalis]
A cada model d'Estat li escau
un model de prostitució.
Qui és la puta a l'Estat del Benestar?
-preguntà el reu-.
El benestar -respongué el Senyor.