Entrades
"Tear me apart /Tear me apart from you". És el que crida Billy Corgan, cantant de The Smashing Pumpkins, a Tear (Adore, 1998). Eren crues, que no cruels, les seves guitarra en aquella època: directes i esquelètiques; un so mordaç. També és cru el ball tens i continu de Salt (1998), el moment ballarí que el grup de Montreal La La La Human Steps, conduït magistralment com sempre, per Édouard Lock i Louise Lecavalier, creà el mateix any. Nu, gèlid i cru, semblava que es presentava aquest final de segle XX. Un segle XX que encara avui, set anys després de la seva mort, sembla que encara no ens l'hguem arrencat de sobre. Vivim, ho volguem o no, encara a remolc del nostre anterior segle. La modernitat s'acabà i encara no ens vam poder lliurar d'ella, havent de conformar el nostre temps amb l'anòdin mot de post- modernitat. Ens segueix passant el mateix amb aquest segle passat nostre. No sabem com moure'ns per la nova centúria, i tenim por d'haver de conformar-nos, per culpa de tota la violència i la destrucció del segle de les dues "x", amb les passes tenses i els moviments ansiosos de Salt, on els intèrprets semblen voler desempallegar-se un de l'altre, sense poder aconseguir-ho. Sense aconseguir arrencar-se l'un de l'altre. "Arrenca'm / Arrenca'm de tu"; doncs vivim al ritme que ballem, i ballem al ritme, al compàs dels segles.
The Smashing Pumpkins - Tear: http://es.youtube.com/watch?v=5Ds-fPZUdb0
La La La Human Steps- Salt: http://es.youtube.com/watch?v=MhKCozbX2wI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada