Adorar: reverenciar amb gran honor un ésser; estimar extremadament o delectar-se per quelcom de manera extrema. Actualment l'ús d'aquest terme és molt escàs. Respectar y témer objectes desitjats és quelcom més apropiat per la divinitat o les classes sobiranes, per part dels seus súbdits. Amb la progressiva secularització de qualsevol estament suprem, tant terrenal com transcendent, desapareix l'adoració junt a un sentiment que sempre es donava en allò estimat: el temor. Ja no adorem, sense que per això deixem de tenir gusts extrems per alguna cosa. L'adoració s'ha convertit en el fetitxisme, aquest gust extrem per quelcom al què no se li dóna valor real, i per tant no es respecte. Th. Adorno ho descriu bé respecte a la música:
El consumidor adora els diners que ell mateix ha gastat per l'entrada al concert de Toscanini. Literalment, ha tingut l'èxit que imparcialment accepta com a criteri objectiu i sense identificar-se amb ell. Però no l' ha "tingut" perquè el concert li hagi agradat, sinó perquè va comprar l'entrada. (Th. W. Adorno, Disonancias: Introducción a la sociología de la música. Madrid: Akal, 2001 p. 25).
El fetitxista hipostàsia d'ell mateix l'objecte del seu desig, de manera que no pot respectar-lo ni tenir-li por. És ell mateix, no quelcom estrany. Aquesta adoració vinguda a menys és l'equivalent contemporani a la burla que Cervantes feu de l'amor cortès medieval. Amb el Quixot i Dulcinea, Cervantes ens descobreix la lògica del fetitxe. L'amant no estima l'objecte concret, sinó que crea ell mateix el desig al qual s'abandona. Què és aquest desitjar el desig, propi del posterior romanticisme sinó el començament del fetitxisme? Els afligits i cavallerescs amants romàntics són els últims adoradors, però també els primers fetitxistes. Temen? Sofreixen? Tot respecte, temor i dolor de Don Quixot per la seva estimada és una actuació més dins el gran teatre del món, típic del barroc, del qual es sap actor. El teatre, precisament un dels dispositius ociosos més de moda en l'actualitat. No per casualitat Omar Calabrese qualificà el nostre temps d' Era Neobarroca.
¿Tan poc hem canviat?
Jordi Vernis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada