Europa

Ho teniem tot. Ho teniem tot i ens hem deixat enganyar. Teniem Europa, teniem "allò europeu", una característica rugosa com una pell de taronja, que combat amb acidesa el pas enrera i la cama fallida. "Allò europeu", la capacitat de posar la llibertat absoluta (llibertat absoluta, incondicionada, no l'estupidesa que en nom de "llibertat" reclamen tant els fumadors com els presos polítics) com a principi absolut del qual derivi tot. Només Occident ha estat capaç de desenvolupar això i portar-ho fins les últimes conseqüències. Aquesta posició de la llibertat ha estat, però, sempre un mar negre de fons: també se'n ha fet ganivet i guillotina, de la llibertat, en nom de la crueltat i les venes tallades. Però aquests també feien referència a la llibertat com a valor absolut pel qual lluitaven, i amb aquesta premissa es guanyaven el respecte de qui els admirava. L'exaltació de la llibertat absoluta i la incapacitat de suportar la seva absència ha estat sempre signe distintiu d'Europa, "d'allò europeu". "Allò europeu" era l'entusiasme desorbitat que, alimentat per una capacitat d'indignació que mai s'ha vist enlloc, obre nous espais d'acció. "Allò europeu" era l'ansietat per l'ansietat, l'angoixa per l'angoixa, la inconformitat per la inconformitat. Si no hi ha d'haver-hi benestar, que no n'hi hagi. Si no ha d'haver-hi relaxació, que no n'hi hagi; però res de renunciar allò que és més elevat en benefici de quelcom donat que ens és més còmode. Res de Ioga ni Tai-chi ni pallassades inportades a un preu mòdic per tal de fer el dia a dia més lleuger. Si el dia a dia ha de ser feixuc, que ho sigui, que ho sigui si així avancem cap allò més elevat. "Allò europeu" és la incapacitat de vendre's a quelcom fet, a quelcom donat (un pacte polític, un missió, un conflicte interior), junt amb la irresistible temptació de traicionar a aquest quelcom donat, a aquesta balança equilibrada, si s'ha establert un pacte amb ell. D'aquí el drama d'Europa, la seva tensió que sempre ha fet de la seva història, acció. D'aquí l'obsessió de Fichte per renunciar al fet que mai arribem a un mode polític definitiu, un pacte immodificable seria la fi d'aquesta tensió, la fi de l'ansietat, la fi de l'acció, el conformar-se en comptes de seguir en camí al més elevat. D'aquí la grandesa de Kant en senyalar que l'home moral no és necessariament feliç, però té un tresor molt més preuat en el seu lloc: una radical insatisfacció que l'impedeix renunciar a allò més elevat en benefici de quelcom proper que ja és estable o conciliador.

Teniem això. Teniem Europa. I ho hem abandonat, ho hem sacrificat. Teniem configurat l'Estat de Dret, i hem hagut de vendren's a l'Estat del Benestar, una idiotesa de regust nord- americà. Sí, teniem l'Estat de Dret, aquell model d'estat que era l'únic tolerable perquè, tant per Kant com per Fichte, era el pas previ a l'abolició de l'Estat. Teniem el compromís més elevat amb nosaltres mateixos, i l'hem matat. Hem fet amb Europa, amb allò més genuínament europeu, el mateix que un masover fa amb els gats acabats de néixer quan n'han nascut un nombre excessiu per fer-se'n cura: se'ls ofega a la bassa. Dilluns passat a l'Auditori. Un amic tarareja l'Himne a l'alegria ( i qui escolti tota la novena de Beethoven i no apreci "allò europeu" del què parlem és que no ha entès res), mentre tot seguit un personatge qui per allí rondava intervé sense cap mala intenció: "Això és Miguel Ríos, oi?". L'hem ofegat a la bassa. Ens estem ofegant a la bassa.

per Ex- Hugonot