L'error Gilles Deleuze

El centre George Pompidou s'amaga del Nadal. Li fa vergonya. S'esmuny cada vegada que ha de recordar cadascun dels fractals que formen cada floquet de neu, imitant cada forma ad infinitum, mentre s'emplaça gratuïtament (No com el centre, el qual, com el Louvre, no disposa de cap oferta o desconte que permeti un accés gratuït, per exemple, a estudiants d'art), sobre l'estructura colorista i d'hacer, la qual desgasta i irrita. En silenci. El centre es vesteix de gala per celebrar els seus trenta anys d'existència. El programa d'aquest any està decidit: l'absurd Beckett, el caminar lleuger de Giacometti, el soroll de les bobines projectant obres de Piipilotti Rist. Però sobretot altre cop aquesta col·lecció permanent, remodelada, amb cares noves (els Amis du Centre, repartits estratègicament pels països capdavanters de la nostra era, han de mostrar els seus fruïts d'aquesta empresa de Racine), i amb una nova disposició general, que ha portat a fer unes petites obres que han fet tancar de cara al púbic la gloriosa quarta planta del Centre. Tancada sobretot pel mes que li és vergonyós al Centre, Desembre, el qual ha vist com havia de conformar-se amb un truc, una finta, un regateig. Les images en mouvement ha estat el jugador suplent, una exposició realitzada a la tercera planta, des de la qual un veu confós que les escales blanques que porten a Rothko, a Bacon, a Kiki Smith, són tancades i vallades, inutilitzades.

Quan un s'abnega al fet que no podrà accedir a la col·lecció permanent i comença a caminar pel llarguíssim passadís flanquejat per dues simples estructures negres, que a mode de paret s'anaven compartimentant, comença a veure que la màgia de París, des de Hemingway, es va convertint en presdigitació. Moltes de les obres són reciclatge de les que trobariem a la permanent: el naixement del videoart amb les ambivalencies, entre op-art i art cinètic, de Duchamp i Moholy- Nagy (imatges del Modulador de llum) o les impressions fugisseres d'Stan Brackage -com igual de fugisser és un pla cubista, volent ser un pla que no hi és- es desenvolupen entre els dos flancs negres dels quals la incomoditat de la situació, on un es veu sol entre dos immensos murs que el dipositen entre espectres blancs, es veu alleujada quan es pot accedir a les habitacions laterals on les projeccions es barregen amb les fotografies i textos teòrics. Són moments on Warhol pot arribar a compartir paret amb Flavin - els seus florescents són l'únic que et pot calmar del desconcert que provoca tanta projecció sobre fons negre, o tanta impressió de collage- aprofitant el context de les imatges en moviment per muntar una exposició bàsicament de video (que ocupava tres quartes parts de la planta) i creació precisament d' "imatge-moviment", per insertar-hi Pollock o un environment de Rauschemberg, posava cada vegada més de manifest l'aire de reciclatge, d' "excusa" que desprenia tot el conjunt. Gilles Deleuze, precisament a la seva obra d'estudis sobre cinema La imatge- moviment i La imatge- temps, descriu tres tipus d'imatges: les sòlides, les líqueides i les vaporoses. D'entre totes les obres de projeccions, monocanal i creació lumínica, els únics instants vaporosos, els únics moments que podien aconseguir desfer i evaporar la sensació d'estranyesa dominant en tot el recorregut, són en dues obres que res tenen a veure amb el moviment, com tampoc amb el video o la projecció. Són dos environments, el primer de Joseph Beuys, gairebé amagat, on l'entrada a una estança recoberta de grans rotllos d'un aspre teixit gris dibuixava una estructura d'un silenci total, on l'únic element que es disposava davant del mateix espectador era un piano de cua. Beuys, igual que Bill Viola a 5 àngels pel mil·leni (una de les riqueses de la permanent, no figurava aquí, on encaixava més que no pas alguns olis de Léger.) demostren una capacitat indescriptible per fer sentir especial que arriba a un moment estranyament entranyable, com és l'altre environment, el Valstar Barbie de Claude Lévêque: enorme sala tota disposada de color rosa gràcies a nombrosos fluorescents que guardava en el seu interior una enorme sabata de tacó del mateix color. Tot l'ambient era acompanyat d'una música cabaret en "lo-fi", gairebé proper al music-hall, que ajudava a donar a l'espai un aire de decadencia, com si estiguéssim davant de la mort de Marilyn Monroe. Els llargs teixits de seda rosa que revolotejaven gràcies a l'aire a les parts laterals, junt amb un ambient irrepetiblement singular, permetia una vaporositat no present en cap lloc més del Centre. El lloc més inconex amb la proposta de l'exposició, els dos llocs que menys moviment i menys projecció oferien, éren els únics que aconseguien una vaporositat digna d'una descripció de Deleuze.

Les images en mouvement si bé era un excel·lent racó per estudiar la història del videoart i la creació amb tals tecnologies al segle XX, no podia amagar el paper de màgia (negra, com la qual devien de veure darrere de tots els primers aparells projectors el públic del s. XIX), d'excusa, de finta, de jugada assajada. D'allà hi sortia poc vapor, igual que poc vapor surt ja a la superficie del clavegueram de Londres, Nova York o també París.


Ex - Hugonot, Desembre 2006- Gener 2007, París