Bosc de llum i de vidre fi
tallant mentre s’expandeixen
dies verds i d’un préssec tendre
que tenyeixen tota arbreda jove
d’un pàl·lid que desa, rere tot
el cortinatge de roures, un sol
assecant les arrugues dels troncs
adreçats en corba cap al terra.
Terra moll d’una aigua oxigenada
que adorm els peus i podreix
les fulles en una grisor brillant i neta.
Uns dies sacrificats del seu viu respir
fan ballar una natura en fotograma,
blanc i negre, a notes de campana.
Campana que davant tota manca d’alè,
davant tot l’estatisme
del blanc i negre no es mou,
es queda en un punt del tambaleig
però els cops continuen.
Els sons continuen.
La morera de tronc corcat
i aspresa de cello segueix tombada
però la sarabanda segueix per dins;
com tota impressió, tota fotografia,
tot record quiet, immòbil
té música i el contemplem en música;
com tota mort quieta, immòbil
té vida i la contemplem en vida.

per Jordi Vernis