El mirador: Exhalació i Tots Sants

S'acosta setmana santa. S'acosta Tots Sants. Un no pot escapar de la sensació que, de la mateixa manera que el nadal s'ha anat convertint més que en la festa dels cristians, en la festa dels nens; Tots Sants s'ha convertit, més que en la festa dels difunts, en la festa dels estudiants i els empresaris. Aquell parentesi momentàni per prendre aire de les agendes atapaïdes i fugir a un inret on poder reposar les esquenes en banys de sals aromàtiques. L'estupidesa dels vius és agafar aire quan alguns, els morts, n'exhalen l'últim. Així, entre la festa dels qui prenen aire, mor Spyros, un dels personatges d'Eleni (2004) el darrer llargmetratge de Theo Angelopoulos (Atenes, 1935) i primera part de la seva Trilogia sobre la història contemporània de Grècia, a esperes que pròximament s'estreni la seva continuació. Els plans seqüència del grec, sempre perfectes, gens artificiosos, continus com el temps mateix de la vida real, capten els dos moments crítics, l'exhalació d'Spyros enmig del ball, i el preciós seguici funerari en la ciutat d'on són ell i els demés protagonistes. La contenció i la bellesa d'aquest moment es comparen a la contenció i bellesa de la Lacrimosa, segurament el millor moment del Rèquiem (missa per morts) de Mozart. Ja havia estat el Rèquiem de Brahms protagonista d'aquest espai. L'obra de 1867 deixa ara pas a la que Mozart deixà inacabada a la seva mort en 1791 (acabant-lo el seu deixeble Franz Xaver Süssmayr) quan només havia escrit vuit compassos del moviment que aquí presentem. Suficients. En Tots Sants, contenció i bellesa. Contenció i bellesa.

Lacrimosa dies illa,
Qua resurget ex favilla.
Iudicandus homo reus.
Huic ergo parce, Deus:
Pie Jesu Domine,
Dona eis requiem.

Amen