El periode que pretenem retractar, aquest que hem caracteritzat com a confós també en la seva llengua, donarà prcisament una amalgama de literats que resultarà extraordinari. Com assenyalava Karl Kraus, des de Viena i per mitjà del seu diari Die Fackel : "A Praga, on són particularment dotats i on qualsevol qui hagi crescut al costat d’algú qui escriu, també escriu [...], els poetes lírics es multipliquen com a ratesde clavaguera" I certament, no només ens queda el relleu de Jan Neruda o d’altres qui arriben al nostre marge històric tot i formar part d’una altra generació, sinó que el llarg llistat que provoca opinions com les de Kraus s’alimenta de noms com Otokar Brezina, Kafka, Max Brod, Ergon Erwin Kisch, Rilke, Oskar Wiener, Oskar Baum, Gustav Meyrink, Johannes Urzidil -pel que fa a l’àmbit alemany- o els germans Capek, els germans langer, Jaroslav Hasek, Jiri Wolker, Viteslav Nezval, Seifert, etc.. (en txec). Pel que fa a les demés arts, ja hem esmentat els músics, però tota la rellevància que causarà l’impacte de l’expressionisme i del cubisme, del modernisme amb el qual Mucha triomfarà a París. Però ens hem ocupat de l’art i la literatura. On queda l’altra branca de la producció cultural de Praga que ens interessa, el
pensament?
El cercle filosòfic de la casa Fanta seria un dels cercles intel·lectuals més interessants i actius de Praga. Berta Fanta era una Madame de Stël de la capital txeca. La seva casa, coneguda, perquè tenia a la façana el símbol de l’Unicorn, fou el centre de vetllades en les quals es llegia Fichte, Kant i tot l’Idealisme, així com la pronunciació de conferències com els nous grans temes de l’època: el psicoanàlisi, la teoria de la relativitat, els nombres transfinits de Cantor o la teoria quàntica. Kafka i Max Brod assistien assiduament així com el també escriptor Hugo Salus, el matemàtic Gerhard Kowaleski, el filòsof Christian von Ehrenfels, el creador de l’antroposofia Rudolf Steiner, el físic Philipp Frank o el mateix Einstein, qui per aquells anys ensenyava a Praga.
Steiner era un dels personatges qui més atenció cridaven. Precisament amb Kafka i el seu « cercle », del qual ja ens ocuparem, mantenia un obscur diàleg dels quals es comenta que en el moment de màxima inspiració, l’autor d'
El Castell es trobava en condicions de màxima espiritualitat. No sembla però, que Kafka guardés per la posteritat les experiències gratificants que vivia amb Steiner a casa de Berta Fanta, qui amb els seus fills Otto i Elsa, eren fervorosos seguidors de l’”antropòsof”. La familia Fanta era molt original, en quant a la tolerància d’opinions religioses i existencials dels seus membres, entre els quals hi havia budistes, musulmans, ateus i aficionats a la teosofia.
El matemàtic Kowalewski, dins el seu llibre
Bestand und Wandel (
El que queda i el que canvia), recordant la seva visita a la Casa Fanta, on donà una conferència sobre la teoria de conjunts, i posant especial èmfasi a la quantitat de científics que parlàven del psicoanàlisi i de les teories d’Einstein, llavors als inicis de la seva fama i presència segura a les vetllades que es succeïen. Einstein deixava el seu auditori mut d’admiració quan, examinant un problema, modificava lleument el seu punt de vista per col·locar-se en la posició contrària a la seva, a fi de demostrar com serien les coses vistes des d’un altre angle i així tenir en compte tots els aspectes, fet que fascinava també a Max Brod. Si Kowalewski explicava amb minuciositat la teoria dels nombres transfinits de Cantor, la problemàtica vers l’Infinit més complexa i fascinant que mogué a gran part de científics ceentreuropeus (Bolzano, Dedekind), basada en la teoria de conjunts; i mentrestant Einstein mirava de fonamentar les noves bases del que seria la física futura des de l’anàlisi de diferents punts de vista, l’emergent formació de conjunts o més aviat “cercles” que, com el reunit a la Casa Fanta, anava poblant Praga amb les figures més destacades d’aquest gran moment per la seva producció cultural, encara dins el trànsit entre dos segles.
Un dels assidus a la Casa Fanta fou l’esmentat Hugo Salus (1866- 1929). El club austríac de prensa Concòrdia, fundat en 1859, abraçava els estandards del classicisme i la burgesia amb pretensions de bentesa. I a més, a Salus, qui tenia certa fama doncs publicava la seva poesia a la revista Jugend de Munic i a el Simplizissimus de Berlín. A Salus se’l podia observar, amb una actitut tant provocadora com elegant, amb el seu posat de dandi junt a un rostre pàlid i noble, als Bummel, certs passejos, en forma de seguici, de multituts amb intencions nacionalistes, els quals en major part c
ontribuïen en Caldejar l’ambient tens sobre aquest tema del qual ja hem indicat la seva vital importància dins la ciutat. Salus, com tots elshabitants de parla alemanya, al Graben, mentre que els txecs ho feien al carrer contigu, el Ferdinandstrasse.
Els passejos de Salus, amb tota la seva aureola d’imatge de poeta romàntic, decadent, minvada per la seva professió de ginecòleg, fet que ocasionava el que trobéssin paradoxal la combinació entre el seu ofici i els seus poemes espirituals i delicats. Salus, qui provenia de la població avui dia corresponent a Ceska- Lipa, una petita ciutat bohemia on es parlava exclosivament alemany. De jove s’establí a Praga on estudià i obrí un consultori mèdic. A partir d’aquí obtindria un notori èxit amb els seus poemaris, com
Ehefrühling (
Primavera matrimonial), o amb diverses musicalitzacions dels seus poemes, a càrrec de Max Brod o en 1901, per part d’Arnold Schömberg, qui musicalitzà el
Einfältiges Lied (
Cant Simple).Però un altre assidu del Concòrdia era Paul Adler, nou anys major que Salus, i amb qui mantingué des de sempre una enemistat i competència que feu famós l’establiment i els cercles intel·lectuals dels cafès en general. No tinguéren prou en fer conéixer satíricament el club que freqüentàven com a Discòrdia degut als enfrentaments que moltes vegades es succeïen, sinó que portàren el seu frec a frec personal a un altre conegut establiment, la Casa Alemanya, també coneguda com Casino (i que és avui l’Hotel Europa), on es celebràven nombroses conferències i lectures. A la famosa Sala dels Miralls Kafka realitzà la primera lectura d’ El Procés i Rilke va cantar les imatges poètiques que visqué al jardí de Luxemburg, a París, tal com reviu als versos de De tan en quant un elefant blanc, qui semblava tenir encara un rastre dec
adentista que caracteritzava als “neorromàntics” com Salus o Adler.
Aquesta generació de poetes de Praga eren bohemis apassionats i rebels. Un dels seus “estandards” era Pau Leppin, el cantor de la vella Praga, d’aquesta que intentem mostrar-ne els clarobscurs, amb els seus carrers de mala fama, habitats per vagabunds i extravagants que es movien maldestres per els carrerons inquietants. Leppid cantava a una Praga revestida de negra, laberíntica, plena d’un sentit de l’humor corrosiu , més propi dels desheretats a qui Leppid exaltava que d’una ciutat plena de palaus elegants. A Leppid li agradava representar el paper decadent del “poeta perdut”. Adorador d’altars, dels aromes de les flors pansides al costat dels ciris cremant, a la catedral de
Tyn o de Sant Vitus, o junt als esmentats sants barrocs. A aquesta condició hi afavoria el fet de tenir un rostre sofrent, pàl·lid com una cara de mim junt a un somriure extravagant.
Ja des de les seves primeres obres, ja fos en poesia (
Campanes que criden en la foscor) o en prosa, com a la novel·la (
Severin entra a les tenebres) on el protagonista Severin és forçat, com Leppin, a fer un treball d’oficina depriment, d’una monotonia asfixiant i opressiva. Al igual que Severin, l’autor es passava el dia encorvat sobre columnes de xifres, enfonsat fins arribar la nit, quan enmig dels fanals podia escapar de l’oficina de correus. El sentiment de Leppin revelava el que seria per molts la Praga grisa i en estat de coma de començaments de segle i que ja Kafka sentí en les seves carns, quan un 27 d’abril de 1910, a la seva oficina de treball a la Companyia de Segurs d’Accidents de Treball del Regne de Bohemia, el seu president es reuní al despatx per tal d’entrevistar-se amb ell i dos companys més, exclatant, en un moment de màxima serietat, un atac de riure que durà més de cinc hores (tal com ho relata en una carta a Felice de 1913). Era la única forma d’escapar d’aquella situació que, sense violència, el poder havia instaurat, oferint un paissatge digne d’una descripció de Beckett, a la vegada oníric però d’una tristesa inabastable, com el castell que corona les vistes de la ciutat. Els vianants poblaven uns carrers que eren buits de transports (excepte algun Skoda), caminant impassibles amb una bossa de plàstic en busca d’una gamma de productes restringits, com a ra cols de dos colors, taronges, pomes, pa
tates, en ocasions plàtans, ous, que a vegades per motius misteriosos faltaven durant diverses setmanes seguides, pernil de Praga, llonganissa d’Hongria, carn de dubtosa qualitat, Sense perdre l’esperança, es clar, de trobar en alguna tenda un producte especial que ha passat desapercebut, com alguna hortalissa o fruita rara.
Quan no es trobava aquest panorama, es podia centrar un en la jornada laboral, la qual era allargada hores i hores mab les inacabables pauses pel cafè, mentre les cues es succeÏen i es succeïen, no només a les oficines, sinó també davant tots els comerçs, els restaurants a les fondes de dinar o davant la llibreria Na Prikope. Anavem mostrant els racons que feien Praga un contrast de llum i ombra, però faltava l’atmòsfera social que omplia dits racons, contrastant amb els cercles poètics i l’activitat literària tal com els ambients tètrics contrastaven amb la lluminositat de la « ciutat daurada ». Contrasts que s’extenen des de començaments de segle fins al final de la
nomenklatura comunista, així com dels inicis fins al final d’aquest article, com anirem veient.
Leppin, com els demés, molt sovint se’l veia passejar pel Graben amb molts dels seus seguidors que mostraven un aspecte deixat ( que no descuidat) i rebel que moltes vegades no agradava als adeptes més pulits i ordenats dels cercles dels cafès, fet que portà a prohibir-los recitar a la Sala dels miralls. Però els infinits conjunts (o cercles) de Praga en aquells moments no donaven possibilitat a un estancamenten aquests casos, i els neorromantics no van tardar a seguir recitant les seves obres a la seu de l’Associació d’Artistes Figuratius. Aquesta acollia a universitaris de diferents especialitats, amants de les lletres i les arts. Fou entre aquest i un altre recinte, el Montmartre, un dels altres cafès que aglutinava a més artistes de tota mena, a partir d’on nasqué el “Cercle de Praga”, el grup de contertulians que tindra com a principals protagonistes a Kafka, Brod, Oskar Baum i Felix Weltsch. Alguns dels artistes més notoris de la ciutat van decorar les parets de l’establiment amb parodies cubistes i motius eròtics. L’establiment per això, tenia un passat ben curiós. Situada al carrer de les Cadenes (Retezová), era en el mateix edifici que la llegendària Casa dels Tres Salvatges, on s’oferia un espectacle fraudulent on tres individus locals eren fets passar per esclaus indigenes a partir de realitzar “funcions” que ensenyéssin els inquietants comportaments dels no civilitzats. Quan s’esbrinà l’engany es convertí la casa en el cabaret més freqüentat per la bohemia de Praga, essent el seu interior reformat segons l’estil cubista de Jírí Kroha en 1918.
Per Ergon Erwin Kirch, el cronista que també freqüentava tots aquests ambi
ents al costat dels escriptors txecs de parla alemanya, el Montmartre era el lloc més entranyable, entre altres coses, perquè allà conegué a Jaroslav Hasek (1883- 1923), el futur gran escriptor de les Aventures del valerós soldat Svejk (escrita entre 1921 i 1923). El gran novelista satíric, publicà en 1903 un poemari, Crits de maig, i entre 1904 i 1907 edità diverses publicacions de caràcter anarquista. Publicà també setze volums de ocntes abans de ser cridat a formar files en l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En guerra fou fet presoner, per després unir-se a l’Exèrcit de lliberació txec i més tard als boltxevics, escrivint propganda comunista per ells. Quan fou creat l’estat de Txecoslovàquia, tornà a Praga i escriví les esmentades aventures sobre la figura del soldat Svejk. Aquest ja existia abans de la Gran Guerra, però Hasek construí ara els nombrosos contratemps d’aquest soldat gandul i desafortunat en clar esperit crític contra l’imperi Austro- Húngares en plena decadència i descomposició icontra la guerra en general. Inicialment Hasek planejà l’obra en quatre volums, però només va acabar quatre a data de la seva mort.
Fou Kafka qui precisament, enmig la nebulosa atmòsfera de decadència del Montmartre, conegué i mantení una intensa relació amb Hasek, quan aquest eera encara un pidolaire borratxo abans de començar la guerra. Tant bé es portaven que l’editor de Svejk, es posà en contacte amb Kafka per tal de proposar-li la traducció de l’obra en alemany (la qual desestimà per trobar-se ja malalt de tuberculosi).Efectivament el 28 de juliol es feu pública la declaració de guerra per part de l’Imperi Austrohongarès, el qual envià un ultimàtum a Sèrbia després de l’atemptat contra l’arxiduc Francesc Ferdinand, successor de l’emperador Francesc Josep. El vell emperador era objecte de burla a Praga, on era anomenat satíricament Procházka, literalment “passeig”, referint-se al seu caràcter petit-burgès, limitat i mesquí. Però certament tota la regió de Bohemia no vessà grans llàgrimes per el seccessor mort, doncs preferien de llarg el govern de l’ancià emperador que no pas el seu fill, representant d’una “Austria forta”, quan especialment els bohemis es mostraven contraris als Habsburg i d’un fort sentiment antimilitarista. Precisament per això, l’anunci de la guerra fou pres gairebé com una broma. Praga especialment no s’acabava de creure l’estar en guerra. Els regiments que no eren d’origen alemanys caminaven desensizats i movent les botes a desgana, havent de lluitar en nom d’un imperi usurpador que els hi confonia la identitat nacional i la llengua.
Tota aquesta situació es reflexa al larg de
Les aventures del valerós soldat Svejk. A diferència de molts escriptors austríacs, que es lamentaven amb llàstima per l’enfonsament de l’Imperi, Hasek tractà a base d’un humor satíric, corrossiu, traduÏt en situacions humiliants, la imbecilitat feta palesa als burdells, a les oficines, a les casernes militars etc... Tot portat pel soldat falsament humil, idiota, que vol posar en relleu la falsa moral de la burgesia txeca i de la burocràcia austríaca a partir del
fil argumentatiu autobiogràfic de la marxa de Svejk cap al front (on anà Hasek cantant cançons patriòtiques contra els Habsburg, amb una actitut entre burlesca i absurda, fins que en 1916, quan els russos autoritzaren la formació de tropes txecoslovaques per lluitar contra l’Imperi, s’enrolà a Kiev).
No els cafès, sinó els tuguris, les tavernes de mala mort, van ser l’autèntica llar de Hasek. Per això conservà al llibre la construcció d’aquest tipus d’històries, l’entonació verbal, la llengua txeca impregnada d’expression típiques que els parroquians dels locals coneixien perfectament. Aquests eren els llocs on va ser escrit Svejk, i fins i tot podria dir-se que tota aquesta disbauxa despertava l’imaginació de Hasek, qui es passà la vida en ella, la disbauxa del suburbi de Zizkov, zona de Praga habitada per obrers molt pobres. Allà i al Tumovka Hlavouka, Demínka i el mateix Montmartre.
El Cercle de Praga però (autobatejat el nom per Brod en tractar les accions de tot el grup dins un llibre del mateix nom), rebutjà des d’un principi tot aquest decadentisme que envoltava els cercles intel·lectuals, poètic o simplement de reunió burgesa dels cafes de Praga. Kafka, Brod, Urdizil, Baum i la resta s’oposaven als neorromàntics, així com també miraven de reüll totes les grans figures d’aquests ambients, fossin Salus, Leppin o Hasek. Dit cercle tenia masses mestres, molts i molt diferents. En paraules del propi Brod:
El nostre mestre i el nostre programa eren la ciutat de Praga. La seva gent, la seva història, els seus bells voltants, propers i llunyans, els boscs, els pobles que recorriem en les nostres fervoroses excursions : la ciutat amb les seves lluites, els seus tres pobles, la seva esperança messiànica tancada en nombrosos cors
El Cercle de Praga es reunia moltes vegades al cafè Arco, on freqüentaven dos vegades al mes, on Kafka conegué a Milena Jasenská i Franz Janowitz, qui escriuria l’obra en la qual Robert Wiener es basaria per realitzar El gabinet del Doctor Caligari, i que alhora coneixeria al mateix lloc a Karl Kraus. Quan no es reunien a l’Slavia o a l’altre gran cafè literari, l’Union, situat al barri Perstýn, tots cèlebres punts de reunió abans de la Primera Guerra Mundial, ja no només de literats, sinó també cau de bon nombre de cervells polítics, com l’anarquista Michael Kácha o Luiza Stichová, la fascinant revolucionària que captivava fins i tot als funcionaris del Partit Comunista txec. El cafè Louvre, a la Ferdinandstrasse també era dels més importants, on s’aglutinaven, apart de tots els assistents als demés cafès, hi assistien els deixebles de Franz Brentano, qui aleshores vivia a Florència com un ciutadà ric, després de deixar la seva càtedra a Viena, però les seves teories eren defensades a la Universitat Alemanya de Praga per responsables de les edicions de les seves obres. Junt amb l’Slavia (També anomenat Cafè nacional, al estar davant del Teatre Nacional, i lloc on Rilke emplaça l’inici del seu conte Praguenc El rei Bohusch) és dels pocs cafès que segueixen avui dia en peu, després de ser tancat pels comunistes pel públic burgès que abraçava i per la seva decoració neoclàssica, considerant que la forma era inseparable del fons que albergava.
També realitzaven llargs passejos, els diumenges d’estiu, caminant pels boscs de Praga, o en altres ocasions anaven en vapor cap els ràpids del Moldava o vora el riu Beraunka, banyant-se als rierols o vora el Moldava, quan encara s’hi podia accedir per, entre altres possibilitats, atravessar-lo amb piragua.. El cercle de Praga sobrevisqué dotze anys a la m
ort de Kafka, amb anades i vingudes d’altres figures com les de Ludwig Winder. El grup es mantingué fort i actiu en tot moment, mantenint relacions amb els neorromàntics del cafè Concordia, el grup sionista d’escriptors i intel·lectuals de parla alemanya i arrels jueves, com Robert Welsch i Hugo Bergman; els joves del cafè Arco o Gustav Meyrink i els seus deixebles del Cafè Continental.
Precisament Meyrink representava una ombra massa forta i potent com per no representar una influència decisiva dins aquesta identitat que formava Praga en la seva dimensió literària. De nom real Gustav Meyer, fou acusat d’utilitzar sense escrúpols ciències ocultes en l’exercici de la seva professió, quan dirigia l’Institut Bancari Meyer i Morgenstern, pròxim a l’actual Torre de la Pólvora, al carrer Celetná. Meyer realment era un apassionat de l’ocultisme, adepte a l’esoterisme fins a participar en la lògia teosòfica de Praga
Zum Blaue Stern (
l’Estrella Blava). En 1902, quan Max Brod el conegué, tenia Meyrink (pseudònim que adoptaria fins i tot en l’estat civil) la reputació de relació no recomanable a la ciutat. Tot i això les seves obres no podien passar desapercebudes als assidus del cafè Continental, on passava gran part del seu temps conversant amb interessats. Publicades moltes d’elles a la revista satírica Simplizissimus, a la qual ja ens hi havíem referit i que comptava amb col·laboradors de la talla de Schnitzler, Kraus, Strindberg, els germans Mann o el mateix Rilke, fet que col·laborà a l’èxit de la publicació que en 1904 tenia més de seixanta- cinc mil subscriptors.
El pobre perseguit es defensava de l’hostilitat general desafiant amb orgull a tots els seus enemics. Acostumava a demanar l’enfrontament en un duel a magistrats i juristes, per després fer-ho amb l’elit de Praga (qui, al ser reconeguda la fama de bon espadatxí de Meyrink, el defugien. Meyrink acabà odiant Praga. Passava sempre els dies tancat al cafè Continental amb adeptes de les seves publicacions, ja fossin literàries o incloses en publicacions com la abans esmentada. Certament amb la col·laboració en els cercles de diverses revistes centreuropees fou com Meyrink majorment desenvolupà els seus escrits, en especial als de Viena, on s’establí des de 1904, on vivia rodejat de figures com Peter Altemberg, Roda Roda, Egon Frendell etc. S’ocupava de la redacció de la revista Der Liebe Augustin, on reuní talents com Oskar Wiener, Paul Leppin o el mateix Max Brod. El seu caràcter dur i les seves posicions sempre antimilitars el van fer portar una vida errant: de Viena a Suïssa, de Suïssa a Baviera, on en 1911 s’establiria a la casa La última llanterna, situada al llac Starnberg. Allà acabà la seva novel·la
El Golem, quatre anys després.
L’escrigué quan ja era lluny de Praga, i exorcitzant tota la fascinació i tota la ràbia que la ciutat havia provocat en ell. Els barris pobres del guetto, els carrers plens de brossa, les cases leproses que acollien gent miserable, constituirien el marc urbà on es desenvoluparia la història, realitzada per Meyrink de forma molt lliure. El nom de golem ja el trobem al llibre dels salms, al salm 139. A Alemanya causà des de sempre sensació la llegenda de la criatura creada per hebreus il·luminats que al segle XVII agafà altre cop força, essent recollida per figures com Jacob Grimm, qui la recollí de la tradició oral popular.
Grimm feia esment a trets bàsics de la història , els del robot de fang animat pel rabí Yehuda Löw ben Bacalel, matemàtic i astròleg, nascut a Worms en l’any 1520 i que s’establí a Praga en l’època de l’emperador Rodolf II. Quan va morir, en 1609, Rabí Löw fou sepultat en una de les més belles tombes de l’antic cementiri del guetto, on encara reposa. El rabí, era un home dotat intel·lectualment i estimat, amic de Tycho Brahe, l’astrònom danès que avui reposa en una sumptuosa tomba a l’interior de l’església de Týn. La influència que aquest personatge tenia sobre l’emperador fou tal que evità una expulsió de tots els jueus de la ciutat de Praga, gràcies a la seva intervenció, convertint-se d’aquesta manera en algú estimat i volgut per tots.
Així se li començaren atribuir fets extraordinaris i poders ocults que hauria plasmat en la creació d’un home de fang a qui donà vida introduint-li el shem, un paperet en el qual està escrit el nom impronunciable de Déu. El Golem, a criatura sorgida d’aquest acte, ajudava al rabí a realitzar diverses tasques, treient-li el shem sempre a finals de setmana, quan havia d’assistir a la sinagoga Vella- Nova, la més antiga i emblemàtica de Praga. Un dia determinat oblidà de realitzar aquest acte, amb el qual el Golem quedava inutilitzat, provocant la ira i descontrol de la criatura, que atemoritzà a tota la població fins que el rabí aconseguí inutilitzar l’home de fang, treient-li el shem ja per sempre, i donant-lo al graner de la sinagoga, com a objecte inservible , fins que amb el temps es convertí en pols.
Com assenyala Ripellino, Praga:
Ciutat de tres pobles (el txec, l’alemany i l’israelita)... és sobretot un viver de fantasmes, arena de sortilegis, font de Zauberei (“bruixeria”), és a dir, kouzelnictvi (en txec), de kischef, (en yiddish)... ciutat per la qual vaguen estranys alquimistes, astròlegs, rabins, poetes, templaris decapitats, àngels i sants barrocs.La història no només serveix per reforçar el mite de Praga, com a ciutat mítica i com a cuna de mites, sinó a donar una impressió de la ciutat que tornarem a trobar amb Kafka. El Golem del llibre de Meyrink mostrava la criatura com un esperit malèfic, produc
te de l’imaginari col·lectiu del poble jueu perseguit, com la prolongació fantàstica de la vida pèrfida i hostil que es produïa al gueto, com si una presencia demencial passes per cada racó de Praga. L’angoixa i l’atmosfera opressiva que Meyrink atorgà a la ciutat des de fora (quan residia ja a Baviera) només es comparable a la que realitzaria Kafka des de dins. Des de ben endins.
Aquest aspecte fosc i tètric el corroborà actualment una figura tant pròxima com Enrique Vila Matas, a Historia abreviada de la literatura portátil (1985). En un dels seus capítols parla de la trobada entre Meyrink i Blaise Cendrars (1887- 1961), autor de l’Antologia negra, un intent de realitzar un recull d’antics contes basats en llegendes africanes, basades en comentaris i testimonis d’estrangers i missioners. Aquests contes eren posats en comú en reunions que aquests literats tenien en diversos locals, on en un d’ells, una nit, s’originà el mite que recollí Meyrink:
Aquest relat fou acompanyat pels trets de canó que anunciaven el trencament de la capa de gel del Moldava. Fascinat, Meyrink havia tancat els ulls per sentir millor la història que Cendrars explicava, però al acabar el relat, li resultà difícil tornar a obrir-los. Rostres humans passaven en fila davant d’ell i va veure màscares de morts immòbils, els seus propis avantpassats, homes de cabell llis i curt, amb ratlla i rínxols, amb perruques llargues i cabells rinxolats: màscares que, a través dels segles, arribaven fins a ell: trets que se li van fer cada vegada més i més coneguts i que es van unificar finalment en un rostre: el del golem, amb el qual es trencà la cadena dels seus avantpassats. La foscor es convertí en quelcom infinit i buit, on al centre es situava la mare del gènere humà. Quan per fi Meyrink va poder obrir els ulls, comunicà a tots els allà presents el que havia vist. [...] Teige tornà llavors a prendre la paraula i mostrà que era un shandy avantatjat al mostrar-se iniciat en el secret dels golems odradeks. Parlà Teige de l’insòlit aire càlid de Praga i de la presencia, a la ciutat,d’uns estranys éssers, silencioses criatures que actuaven dormides perquè no es notés res de la vida enganyosa i hostil que a vegades, emanava d’ella quan les nits de Praga cobria els carrers i ajudava a ocultar un silenciós i imperceptible anar i venir de gestos i actituds tan profundament fosques com la pell d’un mort vivent [Vila-Matas,
Historia abreviada de la literatura portátil]
Com veiem en més fonts, Praga conservava aquesta foscor. Meyrink a més de potenciar l’aspecte mític dela ciutat, ens introdueix en un cercle tant o més important que tots els que hem analitzat: el cercle jueu, imprescindible si volem aproximar-nos al mite i a la identitat de Praga. Kafka seria més tard que Meyrink el traductor d’aquesta Praga, junt amb altres noms com el de Paul Leppin, qui en la seva novel·la Severins gang in Finsterris (1914), el protagonista vaga per els carrers de la ciutat mentre veu com els homes són una espècie d’ombres, les seves veus es perden, indiferents, enmig de l’espetec dels carruatges i tranvies. A Praga les experiències quotidianes deixen massa lloc a l’incertesa, i no ha de sorprendre que la ciutat esdevingui nombroses vegades en seu de la imaginació fantàstico- grotesca, imaginació que domina gairebé tota la literatura jueva en llengua alemanya que s’hi realitzà. Naturalment ajuda ajuda a aquest mite de la praga esotèrica de Rodolsf II Habsburg els astrònoms, astrolegs i alquimistes que la poblen, sobretot al voltant de l’ambient jueu, de l’infinit cercle jueu.
Aquest cercle però, el deixarem per més endavant, quan ens referim a l’autor de les Metamorfosis. Patrizia Runfolla, a Praga en temps de Kafka (2006), quan justament parla de Meyrink, senyala la figura de l’erudit Elémire Zolla, qui realitzà el pròleg a la primera edició italiana (1966) de El Golem. Aquest relata com al segle XIII cabalistes alemanys ja parlaven de místics creadors d’un home que portava la paraula emet,
veritat, al front i que els confessà: “Déu sol creà a Adam, i quan va voler que Adam morís, borrà l’aleph, la primera lletra de la paraula emet; quedà llavors la paraula met, és a dir,
mort. Això és el que heu de fer amb mi, i no crear un altre home, en cas contrari el món caurà en la idolatria”
I Praga no va parar de crear homes. Creà amb El Golem un home nou, de fang, però amb l’Art Nouveau i el modernisme que entraria triomfalment en el gust txec i europeu en general, crearia molts homes nous. Mucha, la influència de París, el cubisme i les avantguardes que aterrarien amb força, etc. Tot faria que Praga s’omplís d’antropoformisme, tenint al llarg de tota la ciutat molts i molts exemples de decoració figurativa a les façanes i en gran part de l’arquitectura realitzada entre finals del XIX i principis del XX. Es crearia i recrearia la imatge de l’home de mil maneres diferents, contagiant la ciutat d’aquesta fixació per l’home, que caracteritza el modernisme i les avantguardes realitzades a Praga, i que qui sap si no caigué en idolatria.
Entrades
el principi i fi d'un territori, el llindar d'allò permisible), hi ha un acte d'entusiasme primerenc, un acte originari amb el que comença tot, una Tathandlung, un acte que ha de ser pur, eteri, natural. L'origen d'aquest acte, el seu caràcter al qual li deu tal originalitat, pot ser també una insatisfacció primera (l' streben en Fichte, una impaciència, una ànsia primera).
ctius veïns que feien el mateix, com ho descriu amb la tendresa que li pertoca Jan Neruda, al conte Tertúlia Nocturna, el quart dels seus Contes de la Malá Strana.
n dotades d’aquest luxe preciossista que tant li agradava a Sarah Bernhardt, qui entusiasmada volgué que Mucha reproduís aquella imatge que l’artista realitzava d’ella una vegada i una altra, promocionant les seves funcions al París finisecular del cabaret i l’absenta, que l’Art nouveau també portà a Praga, com al Cafè Slavia en el qual encara podem contemplar la pintura de Viktor Oliva, l’Absinthe.
a la inversa la lluita abans esmentada en el treball de Mucha a St. Vitus. Aquí, les figures conserven la seva dimensió devota, en la seva gesticulació entre endramatisme (propiament barroc) i l’emoció continguda, tal com definiem el Vltava d’Smetana, aigües del qual miren amb recel des de sota. Però aquí són usades aquestes figures en la seva funció més decorativa, al contrari del què succeïa amb la vidriera de Mucha. Però és possible que aquesta lluita tant sols sigui una il·lusió, doncs el dramatisme barroc sempre va voler ser “exhibicionista” i la càrrega de daurats i elements d’atenció multitudinaria sempre van acompanyar la seva producció escutòrica, en especial la religiosa i devocional. De la mateixa manera que també pot ser ficticia la lluita en l’obra de Sant Vitus, doncs l’empresa fou construïda lentament, essent tant pròpia els inicis baix-medievals com la coronació barroca de la torre de 100 metres o els detalls modernistes i decoratius del segle XIX.
e les dames (Dámsky salónek) però d’un nivell inferior a la gran composició que presideix l’escena. Tot coronat per un timpà ple de decoració, com no, daurada, realitzat per Bohuslav Schnirch.
tubre de 1918, de la independència de la república txecoslovaca.
Evolució de l’obra de F. Kupka: La via del silenci (1900), Plans i colors (1909) i Cercles (1912)abstraient poc a poc la línia
en la seva espiritualitat adherint-se a l’abstracció a partir dels postulats de Kandinsky.
Staré mesto, la ciutat vella, que en les ansies de renovació de la secession pateix la seva ira per ser el barri antic; sinó que els jardins Kinsky, situats just a l’altre costat, a la Malá Strana, on semblava que el castell de la ciutat seguia atemorint i imposant el seu rictus mític, solemne, també acollirà el gran event que havia d’emocionar a la Praga de l’home: l’exposició de Rodin a la ciutat en 1902, protagonista del següent capítol d'aquest dossier dedicat a Praga. 
pensament?
ontribuïen en Caldejar l’ambient tens sobre aquest tema del qual ja hem indicat la seva vital importància dins la ciutat. Salus, com tots elshabitants de parla alemanya, al Graben, mentre que els txecs ho feien al carrer contigu, el Ferdinandstrasse.
ia. Dins del recinte emmurallat s’hi construïren les esglésies de Sant Pere i Sant Pau, d’estil neogòtic. Al parc situat entre el riu i l’església hi ha quatre estàtues monumentals que simbolitzen la llegenda de la princesa Libussa.
e només pogué esperar, sobre el pont de Carles, una estàtua conmemorativa molts anys més tard, junt al correr imparable de l’aigua -que el pont atravessa- al seu costat, tal com la cervesa que al llarg dels anys ha anat convertint-se en l’escuma dels dies txecs, i de la qual el pare del compositor nascut a Litomysl n’era important fabricant.
- 1886) dins la seva obra de maduresa, suposen el moment de màxim reconeixement, una vegada ja formava part de l’orquestra del Teatre Nacional de Praga (llavors Teatre Provisional, sota la batuta del propi Smetana). Les Dumka, o danses tradicionals eslaves tornen a insistir en la busca d’un tarannà propi, d’arrel pròxima, que altre cop torna a aquest regust frigi, efectivament eslau, que vol mantenir humides les arrels d’una identitat que vol ser emergent, d’un caràcter, el txec, que vol lliurar-se del domini alemany; però que dóna, finalment, una sensació de sequera, de recurs que s’esgota.
Cert és que molta població alemanya intentà apropar-se als eslaus: molts escriptors en llengua alemanya sabien expressar-se en txec, tot i que el seu domini precoç els conduïa més a traduïr obres de Jaroslav Hasek que a desenvolupar un corpus literari en la llengua local. Max Brod és un dels exemples més destacats, a qui li interessà molt especialment, a part de la literatura txeca, precisament a la seva música, a la qual dedicà diversos assajos. Parà especial atenció a Leos Janácek (1854- 1928), el compositor de Moravia a qui recolzà fermament i li dedicà una biografia que fou publicada en txec abans que en alemany. Tot i aquests esforços, junt als de molts jueus alemanys bilingües que ocupaven llocs del cos diplomàtic de la República Txecoslovaca; la desconfiança entre el poble alemany i el txec seguien en peu. Cada grup vivia aïllat al seu barri i freqüentava únicament els seus parcs, els passejos, els restaurants i les associacions. La fricció així arribava fins l’àmbit cultural, on si per exemple el Národní Divadlo (Teatre Nacional), inaugurat en 1881 i que des dels inicis tingué en la decoració de l’escenari el lema “El Poble per a sí”, rebia a la Comédie Française o al Teatre de l’Art de Moscou o a un il·lustre cantant, els crítics alemanys no ho esmentaven; de la mateixa manera que els crítics txecs obviaven completament que al Deutches Landestheater (1885) o al Neues Deutscher Theater (de 1888) s’exhibís el Burgtheater de Viena o hi actués Enrico Caruso. La competència era molt forta, doncs els alemanys, ni tant sols el cinc per cent de la població, comptaven amb dos teatres fastuosos, una enorme sala de concerts, dos universitats, cinc instituts d’ensenyança secundària i quatre de batxillerat de ciènci
es, dos diaris amb una edició matutina i una altra vespertina a més
