*

El bon pare és aquell qui assenyala, tots i cadascun dels dies de la vida al seu fill, que davant qualsevol tipus de fet, davant tot tipus de fenomen que li resulti estrany o novedos quan és petit, digne i entusiasta quan sigui gran, s'ha d'emportar les mans al cap i mostrar un rostre tant il·lusionat com babau (el que relacionem fàcilment amb les cares de sorpresa dels petits entre tres i sis anys); ja que no tenim temps suficient per sorprendre’s gratament del què ens ofereix l'exterior. Al mateix temps, ocorre la paradoxa, davant aquest imperatiu moral, que el millor pare seria aquell qui, havent tingut relacions amb totes les dones de tota la vil·la o ciutat on resideix, s'atrevís un dia a sortir al carrer: la il·lusió i el desconcert que patiria davant el veure cada criatura que passés pel carrer, al creure que potencialment cadascun d'ells podria ser el seu fill, faria que els estimés de forma infinita a tots ells quan es creuessin pels seus ulls. Les mans al cap i la cara de sorpresa i babau que posaria al saber quin és realment el seu d'entre tota la multitut (si és que n'acabés tenint algun) , seria també la culminació de dita actitud.

Andreu Vidre

Albert Costa - La Humiliació

Exhortacions

Imaginem un ocell: per exemple, una gavina enamorada d’una joveneta. La gavina podria, per tant, conèixer a la joveneta (per ser diferent a totes les demés), però la jove no podria distingir a la gavina entre cent- mil. Imagineu el seu turment, quan, en el seu retorn per primavera, ella digués: “sóc Jo!”, i la jove respongués: “no et puc reconèixer”. En efecte, la gavina no té individualitat. D’aquí es després que la individualitat és el pretext bàsic per estimar, la característica de la distinció. D’aquí es dedueix també que la majoria no pot estimar de veritat, ja que la diferencia entre les seves pròpies individualitats és massa insignificant. Quan major és la diferencia, major és la individualitat, majors són els trets distintius i majors els caràcters que es reconeixen. En aquest profund sentit s’entén el significat de l’hebreu: conèixer a la seva dona, referint-se a la unió matrimonial; però cobra un sentit més profund pel que fa a l’ànima, el caràcter distintiu de la individualitat. Però, i per què tant de rigor? Ja que aquest Jo, el nostre haver-hi, el nostre ésser, és la suprema concessió infinita de l’eternitat a l’home i la seva garantia. [S. Kierkegaard, Diari íntim]

Ex- Hugonot

*

És aquesta la única dignitat que posseeix la felicitat. L'agraïment. L'únic que es pot fer amb la felicitat és estar-li agraït. Un no pot ser feliç, sinó estar amparat per la felicitat: igual que un nadó en el ventre de la mare, no s'és conscient fins que un s'hi troba fora. Qui es consideri feliç, o és un mentider o està confonent sentiments i conceptes. A la felicitat o se la pot desitjar, no se la pot voler, no se la pot cercar. Només se li pot estar agraït, agraït per aquells suposats moments en què un fou feliç. És aquesta la única dignitat que conté la felicitat, que et converteix en una persona agraïda. Agraïda però no feliç. Com a molt et pot convertir en una persona preparada per donar les gràcies i que, en el moment de fer-ho, et gires i et prepares per actuar. Actuar, actuar, actuar, és per això pel que estem aquí. És un gran error creure que em vingut per ser feliços.

per Andreu Vidre

Bosc de llum i de vidre fi
tallant mentre s’expandeixen
dies verds i d’un préssec tendre
que tenyeixen tota arbreda jove
d’un pàl·lid que desa, rere tot
el cortinatge de roures, un sol
assecant les arrugues dels troncs
adreçats en corba cap al terra.
Terra moll d’una aigua oxigenada
que adorm els peus i podreix
les fulles en una grisor brillant i neta.
Uns dies sacrificats del seu viu respir
fan ballar una natura en fotograma,
blanc i negre, a notes de campana.
Campana que davant tota manca d’alè,
davant tot l’estatisme
del blanc i negre no es mou,
es queda en un punt del tambaleig
però els cops continuen.
Els sons continuen.
La morera de tronc corcat
i aspresa de cello segueix tombada
però la sarabanda segueix per dins;
com tota impressió, tota fotografia,
tot record quiet, immòbil
té música i el contemplem en música;
com tota mort quieta, immòbil
té vida i la contemplem en vida.

per Jordi Vernis