Entrades
Ens assetja com un violador el qual l’han declarat “malalt”, i per tant la seva conducta és valorada per (in)certes directrius pedagògiques i psicoanalítiques, lliurant-lo de responsabilitats penals. Així creua en l’obscuritat la via vuitcentista de fanalet encès, cantonada tenebrosa i boira sumptuosa el postmodern de ganivet esmolat i de cinisme per pell i parpella, quan comença amb les paraules “la tradició judeo- cristiana que ens pesa a sobre...”
La tradició judeo- cristiana que ens pesa a sobre. L’argument posat aquí i allà com l’hipertens que no es cuida per gula i que no és capaç de fer un petit sacrifici del paladar i posa sal i més sal aquí i allà. Perquè al igual que al paladar acaba la funció de la sal, al paladar també acaben les seves paraules, de transcendència nul·la. La tradició judeo- cristiana com a acusació per desprestigiar qualsevol ètica forta, robusta. Qualsevol idealisme entusiasta, que inviti a l’acció. Argument per legitimar l’hedonisme, l’anar d’aquí cap allà, la moral d’abella d’anar de flor en flor per no agafar-se a res, fent-ho passar per un nihilisme pseudo- ingeniós presentat com “l’única- solució- vàlida- dins- la- responsabilitat- de- viure- després- de- la- mort- de- Déu- i- dels- valors- tradicionals- que- ens- oprimien ...bla bla bla”. Així la moral d’abella es converteix en moral de rata, creant un ésser híbrid, kafkià.
Abans d’ahir vaig acabar el meu capítol sobre Kafka. Mai vaig pensar que m’ho prendria així. Em va costar, i això va fer adonar-me’n que per molt temps que observis el que sigui (un mateix autor, un mateix llibre, un mateix amor d’infantesa), això no t’assegura la seva comprensió. Ni tant sols comprendre això de la tradició judeo- cristiana. Ni tant sols comprendre la culpa (ingredient que sempre surt com a prova del crim en les paraules dels qui viuen “sota la mort de Déu”). La majoria de nosaltres, la majoria del poble occidental, no hem viscut sota cap tradició judeo- cristiana. Em viscut sota la tradició cristiano- catòlica (més catòlica que cristiana) on els fonaments del judaisme es van dissoldre en el primer mot i els fonaments d’aquest primer mot es van dissoldre (i molt) en el segon. Així nosaltres, dins la tradició cristiano- catòlica, podem entendre i lloar el sentiment de culpa com quelcom que apareix després de florir en nosaltres la sensació de no haver cobert una expectativa, de no haver cobert una exigència ètica. Això, fora acusacions imbècils, també ho podia sentir un espartà del segle VII abans de Crist, totalment pagà, quan en la seva exigència de lluitar i lluitar i lluitar fins el final, en un excés d’instint de supervivència, abandonava el combat.
Però, i una defensa, o almenys una comprensió mantinguda, del pecat a tot hora i en tot moment? A això hi estem acostumats? “L’únic indubtable és la culpa”, assegura Kafka en veu del comandant de La colònia penitenciària. A Converses amb Kafka , Gustav Janouch recull les paraules reveladores de l’autor, “Res ens arriba tant segur com la culpa sense fonament, sense haver-hi res que ens pugui salvar d’ella”. Així succeeix El procés, on K. és detingut per dos misteriosos homes per un motiu absolutament desconegut i que seguirà essent-ho. No és aquest un motiu el qual vulgui aprofitar per parlar de la culpa en sí, ni de la seva tradició vers nosaltres, ni discutir la seva legitimitat o no, etc... (per això recomano un article curt i ben fonamentat , Nietzsche y Kafka: la culpa extraña y el santo deber d’Alberto Constante[1] que es pot consultar online). No. Del què parlo és que en la nostra tradició cristiano- catòlica aquesta aprehensió de la culpa ens és estranya. Aquest posar la culpa com allò irreductible, absolutament indubtable independent dels nostres fets, això ens és estrany. Ens segueix sent estrany. Molt vaig haver de llegir-ho i rellegir-ho per tal de veure que la frase de Kafka no és una hiperbolització literària d’un concepte teologico- moral, sinó l’herència d’una tradició que ell rep i que nosaltres per molt que l’anunciem no l'hem rebuda. Alguns de nosaltres, es clar, els qui estan en ple contacte amb el judaisme saben de què parlo. De la mateixa manera, he hagut d’esperar fins abans d’ahir per comprendre que El procés de Kafka no és una hiperbolització literària ingeniosa de la mateixa espècie. És una invenció literària ingeniosa i genial a la vegada, per descomptat, però va més enllà. Una tradició jueva ben entesa no es queda amb aquesta impresió literària de les consideracions de Kafka tant com m’hi puc quedar jo. Com m’hi quedava.
De la mateixa manera, quan Kafka assegura que “El messies arribarà quan ja no se’l necessiti” no es tracta d’una hiperbolització satírica i resignada d’una impressió religiosa. És una sentència d’enginy literari, efectivament, però que surt d’unes arrels més clares que les de la literatura moderna, atemporal de Kafka, surt d’una religió que és la religió del pare, el judaisme; no de la religió del fill, del fill redemptor de la humanitat (com el cristianisme). Ve d’unes arrels les quals porten implícit aquest humor negre, aquesta fe àcida. Unes arrels les quals nosaltres quan les veiem al arrencar les plantes de les religions, amb el fastigós esperit actual que des del bigotut Nietzsche creu que l’home pot arrencar tantes plantes com vulgui en qüestions “teològiques”; que nosaltres, quan les veiem, repeteixo, creiem que és una literatura fantàstica, quan hi ha altres persones que entenen millor la realitat que hi ha dins.
Això és perquè nosaltres no hem heretat amb claredat cap cultura jueva, perquè la cultura jueva a ulls nostres ens segueix essent desconeguda. Perquè les paraules postmodernes segueixen acabant-se al paladar, ja que de tradició jueva no en podem saber ni una mil·lèsima part del què conté (i això que aquí a Catalunya, sempre s’ha remarcat una atmosfera jueva des dels inicis de la seva existència). De tradició judeo- cristiana res. Cristiano- catòlica com a molt. I res de què "ens pesa". Aquí només pesa la ignorància, la ignorància de creure que la culpa es pot obviar: a l'Antic Testament, en el pecat original, es revela a Adam i Eva la prohibició de menjar de l'Arbre de la Ciència del Bé i del Mal. La prohibició de menjar-ne ve donada a que es prohibeix a l'home conèixer el bé i conèixer el mal, doncs seria el principi del saber d'ells, fet que només és reservat a Yahvé. Però això (i així també ho veu R. Safranski a El Mal ) és com "un senyal de tràfic que reclama el que no es faci cas d'aquesta mateixa senyal de tràfic", és a dir, que ja amb la presencia de l'arbre i la seva prohibició es dóna notícia als dos primers homes del Bé i el Mal. Volguent o sense voler-ho, acaben essent culpables des del principi.
La tradició judeo- cristiana que ens pesa a sobre. L’argument posat aquí i allà com l’hipertens que no es cuida per gula i que no és capaç de fer un petit sacrifici del paladar i posa sal i més sal aquí i allà. Perquè al igual que al paladar acaba la funció de la sal, al paladar també acaben les seves paraules, de transcendència nul·la. La tradició judeo- cristiana com a acusació per desprestigiar qualsevol ètica forta, robusta. Qualsevol idealisme entusiasta, que inviti a l’acció. Argument per legitimar l’hedonisme, l’anar d’aquí cap allà, la moral d’abella d’anar de flor en flor per no agafar-se a res, fent-ho passar per un nihilisme pseudo- ingeniós presentat com “l’única- solució- vàlida- dins- la- responsabilitat- de- viure- després- de- la- mort- de- Déu- i- dels- valors- tradicionals- que- ens- oprimien ...bla bla bla”. Així la moral d’abella es converteix en moral de rata, creant un ésser híbrid, kafkià.
Abans d’ahir vaig acabar el meu capítol sobre Kafka. Mai vaig pensar que m’ho prendria així. Em va costar, i això va fer adonar-me’n que per molt temps que observis el que sigui (un mateix autor, un mateix llibre, un mateix amor d’infantesa), això no t’assegura la seva comprensió. Ni tant sols comprendre això de la tradició judeo- cristiana. Ni tant sols comprendre la culpa (ingredient que sempre surt com a prova del crim en les paraules dels qui viuen “sota la mort de Déu”). La majoria de nosaltres, la majoria del poble occidental, no hem viscut sota cap tradició judeo- cristiana. Em viscut sota la tradició cristiano- catòlica (més catòlica que cristiana) on els fonaments del judaisme es van dissoldre en el primer mot i els fonaments d’aquest primer mot es van dissoldre (i molt) en el segon. Així nosaltres, dins la tradició cristiano- catòlica, podem entendre i lloar el sentiment de culpa com quelcom que apareix després de florir en nosaltres la sensació de no haver cobert una expectativa, de no haver cobert una exigència ètica. Això, fora acusacions imbècils, també ho podia sentir un espartà del segle VII abans de Crist, totalment pagà, quan en la seva exigència de lluitar i lluitar i lluitar fins el final, en un excés d’instint de supervivència, abandonava el combat.
Però, i una defensa, o almenys una comprensió mantinguda, del pecat a tot hora i en tot moment? A això hi estem acostumats? “L’únic indubtable és la culpa”, assegura Kafka en veu del comandant de La colònia penitenciària. A Converses amb Kafka , Gustav Janouch recull les paraules reveladores de l’autor, “Res ens arriba tant segur com la culpa sense fonament, sense haver-hi res que ens pugui salvar d’ella”. Així succeeix El procés, on K. és detingut per dos misteriosos homes per un motiu absolutament desconegut i que seguirà essent-ho. No és aquest un motiu el qual vulgui aprofitar per parlar de la culpa en sí, ni de la seva tradició vers nosaltres, ni discutir la seva legitimitat o no, etc... (per això recomano un article curt i ben fonamentat , Nietzsche y Kafka: la culpa extraña y el santo deber d’Alberto Constante[1] que es pot consultar online). No. Del què parlo és que en la nostra tradició cristiano- catòlica aquesta aprehensió de la culpa ens és estranya. Aquest posar la culpa com allò irreductible, absolutament indubtable independent dels nostres fets, això ens és estrany. Ens segueix sent estrany. Molt vaig haver de llegir-ho i rellegir-ho per tal de veure que la frase de Kafka no és una hiperbolització literària d’un concepte teologico- moral, sinó l’herència d’una tradició que ell rep i que nosaltres per molt que l’anunciem no l'hem rebuda. Alguns de nosaltres, es clar, els qui estan en ple contacte amb el judaisme saben de què parlo. De la mateixa manera, he hagut d’esperar fins abans d’ahir per comprendre que El procés de Kafka no és una hiperbolització literària ingeniosa de la mateixa espècie. És una invenció literària ingeniosa i genial a la vegada, per descomptat, però va més enllà. Una tradició jueva ben entesa no es queda amb aquesta impresió literària de les consideracions de Kafka tant com m’hi puc quedar jo. Com m’hi quedava.
De la mateixa manera, quan Kafka assegura que “El messies arribarà quan ja no se’l necessiti” no es tracta d’una hiperbolització satírica i resignada d’una impressió religiosa. És una sentència d’enginy literari, efectivament, però que surt d’unes arrels més clares que les de la literatura moderna, atemporal de Kafka, surt d’una religió que és la religió del pare, el judaisme; no de la religió del fill, del fill redemptor de la humanitat (com el cristianisme). Ve d’unes arrels les quals porten implícit aquest humor negre, aquesta fe àcida. Unes arrels les quals nosaltres quan les veiem al arrencar les plantes de les religions, amb el fastigós esperit actual que des del bigotut Nietzsche creu que l’home pot arrencar tantes plantes com vulgui en qüestions “teològiques”; que nosaltres, quan les veiem, repeteixo, creiem que és una literatura fantàstica, quan hi ha altres persones que entenen millor la realitat que hi ha dins.
Això és perquè nosaltres no hem heretat amb claredat cap cultura jueva, perquè la cultura jueva a ulls nostres ens segueix essent desconeguda. Perquè les paraules postmodernes segueixen acabant-se al paladar, ja que de tradició jueva no en podem saber ni una mil·lèsima part del què conté (i això que aquí a Catalunya, sempre s’ha remarcat una atmosfera jueva des dels inicis de la seva existència). De tradició judeo- cristiana res. Cristiano- catòlica com a molt. I res de què "ens pesa". Aquí només pesa la ignorància, la ignorància de creure que la culpa es pot obviar: a l'Antic Testament, en el pecat original, es revela a Adam i Eva la prohibició de menjar de l'Arbre de la Ciència del Bé i del Mal. La prohibició de menjar-ne ve donada a que es prohibeix a l'home conèixer el bé i conèixer el mal, doncs seria el principi del saber d'ells, fet que només és reservat a Yahvé. Però això (i així també ho veu R. Safranski a El Mal ) és com "un senyal de tràfic que reclama el que no es faci cas d'aquesta mateixa senyal de tràfic", és a dir, que ja amb la presencia de l'arbre i la seva prohibició es dóna notícia als dos primers homes del Bé i el Mal. Volguent o sense voler-ho, acaben essent culpables des del principi.
Jordi Vernis
----------------------------------------------------------------------------
[1] http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/constante44.pdf
2 comentaris:
Que ens veniu amb la culpa ara altre cop? Tot el que hem aconseguit per fer fra idees tant absurdes que nomes serveixen per eclavitzar, mort mort mort a la religió fills de puta.
Independència i ateisme
SIN DIOS
er a viure angoixat millor no viure. Per a escriure angoixant així als demés millor no escriure. No creu?
Publica un comentari a l'entrada