dissabte, 16 d’agost del 2008

L'Atlant i el seu atlas: Salou

Salou és tot el contrari del què l’ésser humà hauria de ser. Insult a la intel·ligència, ignominia moral, instints baixos, un immens collarí de bou on s’hi està disposat a pagar el preu més alt que una butxaca pugui suportar, per comprar-se la disfressa de llur bèstia i començar a estirar, a arrossegar el carro, el buc insígnia de la indecència. Salou és pensament automàtic, un cervell atrofiat i igual d’inflat que la bullofa a l’espai entre el dit gros i l’índex del peu que t’hi deixa el fil de la xancleta. l'aspresa de la comoditat com a automatisme. Una passió per tot allò que és baix, moribund en quan a sentiments i accions, passió gratuïta per la carn i per l’apologia de tot allò que és exterior. Mercat d’evasió, aparador on pagues per portar tu el cartell de liquidació per tancament. L’encarnació d’allò contrari a tot idealisme, a tota autosuperació. No es salven més els agraciats adinerats que gaudeixen de fantàstiques vistes en complexes d’apartaments, més escaients, en zones atractives apartades de la part principal (que en constituiria la platja); ja que també tenen el carnet malèfic, el de col·laboracionistes del gaudi, de l’amansiment dels sentits. Europa demostra estar malalta quan habitants de, en teoria, els seus països capdavanters s’hi reuneixen –amb un tarannà que sembla que creguin realitzar l’equivalent a l’emigració vers la terra promesa- per tal de cercar quelcom especial. Tota admiració i apologia de la superioritat de la resta d’aquests països vers el nostre desapareix quan ho contemples. Quan contemples que tot argument en pro d’aquests en base a la capacitat de treball, de contenció, d’esforç en el tirar cap endavant el seu país porta al capdevall, en lletra petita, el fet que només ho cometen perquè finalemnt els servirà per acudir a Sodoma i Gomorra. Donar la vida per Sodoma i Gomorra, la nova terra promesa. L’esforç i la tenacitat només com a vehicle per poder arribar allà on hi predomina tot el contrari! Ai las! És l’equivalent al dit de Kierkegaard: creure que un no està desesperat és la primera i més clara mostra de desesperació. Benestar i gaudi gratuït, és l’autopista que condueix directament a allò que l’home no hauria de ser. És clar que en totes les ciutats ho trobes, el problema és que a Salou la relació és al revés, ara has de trobar la ciutat dins la selva injustificada de benestar i gaudi gratuït.
per Ex- Hugonot

divendres, 16 de maig del 2008

Exhortacions

Com més ideal és l'ètica, millor. L'ètica no s'ha de deixar pertorbar per aquella vana retòrica de bocamoll, aquella cantarella la qual sempre resa que no serveix de res que s'exigeixi l'impossible; seria ja immoral el simple fet de posar-se a escoltar tal pallassada. [Sören Kierkegaard, El concepte de l'angoixa]
per Jordi Vernis

dimarts, 8 d’abril del 2008

*

Quantes vegades series capaç de negar, davant un jutge i d'ells com a públic, que t'has masturbat incontables vegades pensant en els teus amics, fins i tot aquells més profunds, que trobes més atractius? Quantes?

Mentider....

per Andreu Vidre

dijous, 27 de març del 2008

*

Hölderlin fou qui més en contacte estigué amb Déu i amb els déus, qui sempre sapigué què és estar pres pel déu, deixar-s'hi endur, deixar que parli, que et parli, que es reveli. I li importava una merda la concepció tradicional de la familia.


per Andreu Vidre

Lala Blay - Liebeslied

Hi han veus que mereixen ser cantades. És la paraula feta puny i els ulls banyats en claror. És la karis platònica. Un estat de visió, on tot ve a arrebossar d'ànima: s'obre la boca i es diu, es pren la paraula al callat. Hi ha qui pren el camí/de la paraula al callat,/ hi ha qui demora el silenci. [...] Hi ha qui transita l'afrau, / hi ha, però, qui funda (Liebeslied VI). Hi ha qui funda, exacte. Hi ha qui deixa anar una pedra, qui marca el territori (així neix la llei, que ve del grec nomon, les antigues esteles que marcaven el principi i fi d'un territori, el llindar d'allò permisible), hi ha un acte d'entusiasme primerenc, un acte originari amb el que comença tot, una Tathandlung, un acte que ha de ser pur, eteri, natural. L'origen d'aquest acte, el seu caràcter al qual li deu tal originalitat, pot ser també una insatisfacció primera (l' streben en Fichte, una impaciència, una ànsia primera).

Tot això és a Liebeslied, el poemari amb el qual Lala Blay (llicenciada en Filosofia i Belles arts i professora a l'escola Mestral de Sant feliu de Llobrgat) guanyava l'any 2000 el premi "Benet Ribas", organitzat per la revista Recvll. En ell hi ha tot això, un caràcter visionari, entusiasta, tal com Ió al diàleg de Plató. Un nom s'aixecà i va distingir-se/ ningú no li negà la paraula. / Va alçar-se un oratge/ rosat de presagis/ ...vam veure l'aurora brillar sota els peus. (Liebeslied, IV). És visionari, messiànic, l'encadenament de poemes on es descriu de forma translúcida, lluent, el símbol del peix daurat, el gust de quelcom autèntic, com compartir-lo, com fer-lo especial. Asseure's a taula/ compartir el peix daurat/ i restar sense ofici/ sense nom/ desnonats (Liebeslied, VIII). Perquè si alguna cosa transmet Liebeslied és una misteriosa capacitat de fer sentir especial, especial davant un sentir ideal, poètic (poètic com s'entenia abans: visionari, espontani, fundador), tant en l'entusiasme com en l'ansietat abans esmentada: Saps la meva falta, i la portes a través de les muntanyes./Duus el meu fatic/ per la pedra asprosa. (Liebeslied, I); Vaig demanar que em llevessis la misèria/ em vas vetllar tota la nit. (Liebeslied, II); El fracàs/ seria sobreviure:/ no suportar/ l'embat del nostre amor/ fins el naufragi (Liebeslied, XXVI).

És precisament aquest caràcter d'anhel i entusiasme alhora, ansiós i visionari, el que permet recuperar aquest inmens poemari. Fou realitzat al 2000, i potser no seria motiu d'actualitat. Però creiem des de l'Dvornik que aquest poemari encara no ha estat superat en llengua catalana, perquè precisament fou fet l'any 2000, l'any que marca el llindar entre un segle i un altre, que funda una nova era. Liebeslied funda un ideal poètic, aquell que no té temps a ser escrit, i que un s'imagina cantat, mentre qui canta és pres per un anhel sobtat. Liebeslied funda un ideal poètic.





Lala Blay, Liebeslied, Biblioteca La suda (Pagès Editors), Lleida 2000

per Jordi Vernis

Què és veritat? (Crist i Pilat), Nikolai Ge, 1890

Què és veritat? (Crist i Pilat), Nikolai Ge, 1890
<< Tota veritat és, al capdavall, creença>> [Novalis]
A cada model d'Estat li escau
un model de prostitució.
Qui és la puta a l'Estat del Benestar?
-preguntà el reu-.
El benestar -respongué el Senyor.