Parmènides III

Canviar? Què és això de canviar? Quan es canvia, es cau en la multiplicitat. És com passar-se una goma d’esborrar per sobre un mateix. L’hylemorfisme val pels cossos materials, no per el nostre Jo. Quan morim i algú pregunti pel nostre record... Què li agradava a M.? Això.... No! No!, però que després no li agradava, li agradava això altre, però és cert que després ja no li agradava tampoc. I a qui estimava M.? Estimava a H. Què? Però si estimava U.! Ah, cert, que després ja no estimava a cap, sinó a T. Però amb tota seguretat M. creia que... No! Valga’m Déu!, Si sempre ha cregut tot el contrari! Però, què podriem dir doncs, d'M.? Com era M.? No ho sé..... Qui era M.? (llarg silenci) ..... No ho sé. Passa al següent.

Vet aquí el canviar.

per Jordi Vernis

*

Un entén què s’hi fa en un escorxador quan, anys abandonada la infantesa, creua l’avinguda i veu en una cantonada una canalla fent anar amunt i avall aquells ninots de drap, aquells cotxes vermells, amb els mateixos dies, amb les mateixes marques, que aquells els quals un dia la mare va posar dins una capsa de cartró i la va deixar fora al carrer, després d'una gran baralla i una gran repertori de plors. El cop de porta tancant-se, darrere d’ella, s’assembla als cops de la màquina esbudelladora, i ambdós també als crits dels nens, movent les mans impacients mentre eleven quelcom enlaire.

per Andreu Vidre

Parmènides II

Les paraules que en el seu significat i en la seva etimologia han progressat, han evolucionat amb més rigor i més veritat, aquelles que realment han “crescut” tal com creixem les persones, adoptant noves pells però sense canviar mai el nostre Jo, allò amb el que vam néixer i que es va formant tot i ser-hi sempre; són Enthusiasmós i Mediocritas. Entusiasme, literalment significant de “ser posseït pel déu”, aquest estat que obre qualsevol porta, de fusta vella o d’acer, força i voluntat pura, que porta a l'acció al haver omplert de karis els ulls, la brillantor que un hi té quan un és davant quelcom grandiós; digna de l’ésser humà, elevada sense cap dubte. I la segona, la definició de mitjania, de punt mitjà, d’allò que resta en un estat intermedi, ni massa carregós ni massa fàcil; ni massa dur ni que tampoc ens ho regalin; ni massa responsabilitats però que no ens diguin que som uns ganduls; el no mullar-se, el que res pertorbi ni per excés ni per defecte; ha derivat, amb tota justícia i seny lingüístic, en un adjectiu pejoratiu, decrèpit i decadent.

per Jordi Vernis

Parmènides I

Saber que sóc un bloc de marbre per definir quan neixo, i que en un instant d’entusiasme, m’he definit i m’he donat forma de cop, veient i apreciant els prats moment a moment, sense que ni tant sols se’m presentin a la vista, i sabent així tot el que sóc i tot el que és la vida, veient-ho a metres i metres ni que mai hagi sentit a parlar-ne, i que, si nego en algun moment determinat qualsevol d’aquests cops de bisell que he fet, si canvio algun tret que em caracteritza (si flueixo) no estaré fent cap correcció per arribar a una forma més depurada, no, sinó que en un altre instant, sense adonar-me’n, m’hauré convertit altre cop en un bloc uniforme i sencer, com si mai hagués existit ni hagués viscut. Doncs al canviar el que havia esculpit aquest ja no hi és, és igual que tant sols variï una petita part, el tot ja està perdut, Jo ja no sóc el que era. Per culpa de no mantenir-me sempre el mateix, fruit d’amotllar-me a facilitats que em són ofertes, d’abandonar l’esforç i el patiment per un moment; la vergonya i la desesperació fan que un tan sols torni a un estat amorf per confondre tota percepció que rebem i així no notar les mirades incisives de tothom, qui en una daga d’iris repeteix “covard, on has deixat l’entusiasme?”.

per Jordi Vernis

Avís

S'han trobat diversos comentaris en desqualificació dels articles de la Lara Revilla. En molts dels efectuats i posteriorment eliminats (en un d'ells per incompetència nostra es mostra com ha estat suprimit) fent referència a qüestions relacionades amb aspectes que no tenen res a veure amb el que es discuteix -com la sexualitat de la pròpia autora, objecte del comentari eliminat enqüestió-. Així també, i s'aprofita per anunciar-se aquí, part dels participants del nostre espai bombardejen tant públicament com privadament les opinions de dita autora. Aquest aprofitar-ho per dir-ho aquí ve donat per la voluntat de declarar com d'apreciats, tot i que no compartits, són pels qui dirigim aquesta revista les opinions de la Lara (ejem, bé, l'Ex-Hugonot no ha volgut firmar i bé que l'he hagut de convèncer perquè pengi aquest avís.). La Lara, de qui puc subratllar la seva gran capacitat tant com a observadora i com a crítica, té un raconet aquí per ser, i ho asseguro, molt competent. La seva aportació sempre es dirigeix en sentit diametralment oposat al nostre, per ser radicalment contrària a la manera de pensar que la majoria dels qui de moment anem escrivint aquí. Aquest fet, però, és un dels motius pels quals vaig decidir invitar-la a escriure.Perquè es faci patent que aquesta defensa no ha estat realitzada amb cap voluntat d'apaivagar cap conflicte, jo mateix publicaré un seguit de texts sota el nom de Parmènides, per tal d'enfrontar-me als punts de vista de la mateixa Lara. Precisament per això, als qui escriuen des de dins o als qui ho fan des de fora de la revista, els hi prego una discussió no menys agressiva, però sí més perseverant.

Jordi Vernis