Gir Lampedusà

Adorar: reverenciar amb gran  honor un ésser; estimar extremadament o delectar-se per quelcom de manera extrema. Actualment l'ús d'aquest terme és molt escàs. Respectar y témer objectes desitjats és quelcom més apropiat per la divinitat o les classes sobiranes, per part dels seus súbdits. Amb la progressiva secularització de qualsevol estament suprem, tant terrenal com transcendent, desapareix l'adoració junt a un sentiment que sempre es donava en allò estimat: el temor. Ja no adorem, sense que per això deixem de tenir gusts extrems per alguna cosa. L'adoració s'ha convertit en el fetitxisme, aquest gust extrem per quelcom al què no se li dóna valor real, i per tant no es respecte. Th. Adorno ho descriu bé respecte a la música:

El consumidor adora els diners que ell mateix ha gastat per l'entrada al concert de Toscanini. Literalment, ha tingut l'èxit que imparcialment accepta com a criteri objectiu i sense identificar-se amb ell. Però no l' ha "tingut" perquè el concert li hagi agradat, sinó perquè va comprar l'entrada. (Th. W. Adorno, Disonancias: Introducción a la sociología de la música. Madrid: Akal, 2001 p. 25).

El fetitxista hipostàsia d'ell mateix l'objecte del seu desig, de manera que no pot respectar-lo ni tenir-li por. És ell mateix, no quelcom estrany. Aquesta adoració vinguda a menys és l'equivalent contemporani a la burla que Cervantes feu de l'amor cortès medieval. Amb el Quixot i Dulcinea, Cervantes ens descobreix la lògica del fetitxe. L'amant no estima l'objecte concret, sinó que crea ell mateix el desig al qual s'abandona. Què és aquest desitjar el desig, propi del posterior romanticisme sinó el començament del fetitxisme? Els afligits i cavallerescs amants romàntics són els últims adoradors, però també els primers fetitxistes. Temen? Sofreixen? Tot respecte, temor i dolor de Don Quixot per la seva estimada és una actuació més dins el gran teatre del món, típic del barroc, del qual es sap actor. El teatre, precisament un dels dispositius ociosos més de moda en l'actualitat. No per casualitat Omar Calabrese qualificà el nostre temps d' Era Neobarroca.

¿Tan poc hem canviat?

Jordi Vernis

L'Atlant i el seu atlas: Salou

Salou és tot el contrari del què l’ésser humà hauria de ser. Insult a la intel·ligència, ignominia moral, instints baixos, un immens collarí de bou on s’hi està disposat a pagar el preu més alt que una butxaca pugui suportar, per comprar-se la disfressa de llur bèstia i començar a estirar, a arrossegar el carro, el buc insígnia de la indecència. Salou és pensament automàtic, un cervell atrofiat i igual d’inflat que la bullofa a l’espai entre el dit gros i l’índex del peu que t’hi deixa el fil de la xancleta. l'aspresa de la comoditat com a automatisme. Una passió per tot allò que és baix, moribund en quan a sentiments i accions, passió gratuïta per la carn i per l’apologia de tot allò que és exterior. Mercat d’evasió, aparador on pagues per portar tu el cartell de liquidació per tancament. L’encarnació d’allò contrari a tot idealisme, a tota autosuperació. No es salven més els agraciats adinerats que gaudeixen de fantàstiques vistes en complexes d’apartaments, més escaients, en zones atractives apartades de la part principal (que en constituiria la platja); ja que també tenen el carnet malèfic, el de col·laboracionistes del gaudi, de l’amansiment dels sentits. Europa demostra estar malalta quan habitants de, en teoria, els seus països capdavanters s’hi reuneixen –amb un tarannà que sembla que creguin realitzar l’equivalent a l’emigració vers la terra promesa- per tal de cercar quelcom especial. Tota admiració i apologia de la superioritat de la resta d’aquests països vers el nostre desapareix quan ho contemples. Quan contemples que tot argument en pro d’aquests en base a la capacitat de treball, de contenció, d’esforç en el tirar cap endavant el seu país porta al capdevall, en lletra petita, el fet que només ho cometen perquè finalemnt els servirà per acudir a Sodoma i Gomorra. Donar la vida per Sodoma i Gomorra, la nova terra promesa. L’esforç i la tenacitat només com a vehicle per poder arribar allà on hi predomina tot el contrari! Ai las! És l’equivalent al dit de Kierkegaard: creure que un no està desesperat és la primera i més clara mostra de desesperació. Benestar i gaudi gratuït, és l’autopista que condueix directament a allò que l’home no hauria de ser. És clar que en totes les ciutats ho trobes, el problema és que a Salou la relació és al revés, ara has de trobar la ciutat dins la selva injustificada de benestar i gaudi gratuït.

per Ex- Hugonot

Exhortacions

Com més ideal és l'ètica, millor. L'ètica no s'ha de deixar pertorbar per aquella vana retòrica de bocamoll, aquella cantarella la qual sempre resa que no serveix de res que s'exigeixi l'impossible; seria ja immoral el simple fet de posar-se a escoltar tal pallassada. [Sören Kierkegaard, El concepte de l'angoixa]

per Jordi Vernis

*

Quantes vegades series capaç de negar, davant un jutge i d'ells com a públic, que t'has masturbat incontables vegades pensant en els teus amics, fins i tot aquells més profunds, que trobes més atractius? Quantes?

Mentider....

per Andreu Vidre

*

Hölderlin fou qui més en contacte estigué amb Déu i amb els déus, qui sempre sapigué què és estar pres pel déu, deixar-s'hi endur, deixar que parli, que et parli, que es reveli. I li importava una merda la concepció tradicional de la familia.

per Andreu Vidre