dimecres, 31 d’octubre del 2007

* (Eva)

Porta una samarreta estripada, on el teixit desfet cau per l'espatlla deixant entreveure un tatuatge semblant al dels presos: la línia massa fosca i els colors tan sols insinuats. El dibuix de la serp enrotllada al voltant del què sembla un tros de fusta, senyala que ve d'una noble descendència. Clavant els peus al terra ple de sorra, empeny amb les mans la reixa que ens separa a tots de l'altre costat, del Paradís, cridant "Pregunta per mi a l'embaixada!". De sobte para, i així constantment, repetint els mateixos moviments, una vegada rere una altra. Quan es deté, mira al seu costat dret. Després mira al seu costat esquerra. Et clava els ulls amb la mateixa força que els peus se li claven al terra, i quan en un instant sembla que hagi d'explotar cridant alguna cosa als qui som en aquesta banda de la cua -ella resta sola a severs metres dels qui formem la fila india en esperes d'entrar de nou, tal com una desgraciada que espera la repatriació mentre la burocràcia només li posa traves- torna a agafar amb força la reixa i mirant cap endins crida "pregunta per mi a l'embaixada!".

Porta els cabells greixosos, però el cel de nectarina podrida que es presenta darrere seu, juga amb els pocs daurats visibles del seu cabell. "Pregunta per mi a l'embaixada!"


per Andreu Vidre

Exhortacions

He de tenir cura de la conservació dels demés així com de la meva. Ara bé, si seguim, jo no en tinc de la meva conservació ni penso en absolut en mi fins que un sentiment de debilitament i pèrdua de força, o un perill en el què es troba la meva autoconservació, fa que me’n recordi de mi mateix. No d’una altra manera passa amb la cura de la conservació dels demés. No s’ha dit que jo no hagi d’ocupar-me ni de buscar altra cosa que l’oportunitat de salvar la vida i la salut de l’altre, a no ser que aquest sigui més o menys la meva professió particular. Però tan aviat com algú està en perill, he d’ajudar-lo sense més, fins i tot si la meva vida corre perill; ja vingui el perill de la força física i sense raó de la naturalesa, o vingui per l’agressió d’éssers racionals.
Amb perill de la meva pròpia vida, he dit. No es dóna aquí cap col·lisió de deures, com es podria creure. La meva conservació està condicionada per la de l’altre, la de l’altre per la meva. Ambdós són totalment idèntiques, del mateix valor, per la mateixa raó. No és la meva intenció que una es perdi, sinó que ambdues es conservin. Si no obstant, un o els dos moren, jo no sóc qui ha de respondre per això, jo he complert amb la meva obligació.
És una escapatòria inútil, invocar el deure de l’autoconservació quan l’altre està en perill: en tal cosa el deure es perd. Traduït correctament, aquesta forma de parlar diu això: volem salvar a l’altre si en això nosaltres mateixos estem segurs. Això seria, sense dubtes, quelcom gran! No voler salvar però una vida humana també en el cas en el què això pogués passar sense perill per nosaltres mateixos, seria un homicidi manifest. A més, en contra del què alguns moralistes pensen, aquí no s’ha de calcular primer quina de les dues vides té més valor, la conservació de qui és més important. Davant la llei moral, totes les vides humanes tenen el mateix valor; tant aviat com una esta en perill, totes les demés, sigui de qui sigui, ja no continuen tenint el dret d’estar segures fins que aquella sigui salvada. És una frase correcta, gran i adequada per complet a la disposició de l’ànim moral, la que digué el difunt duc Leopold: aquí es tracta de vides humanes, en què sóc jo més que vosaltres? [J.G. Fichte, Ètica]


per Jordi Vernis

dissabte, 27 d’octubre del 2007

Retrats: Els amics

Últimament quan escric acostumo a parlar poc dels poetes, dels homes de lletra en general, i si ho faig és com si passés per sobre la cornisa d’un edifici, més atent al propi vertigen que a les bellíssimes gàrgoles que hi ha sota els meus peus. Abans trobava qualsevol excusa per entaforar dins un text una cita o una anècdota d’un escriptor. Es pot dir que eren el meu material literari. Vivia obsessionat per ells. Volia posar dins dels meus versos els seus versos. Arribava a l’extrem -quan la meva vida social era més plena i esponjosa- que alguns amics, alguns caràcters, em recordaven a determinats escriptors. Sempre hi havia un Hemingway a les festes, al mig d’una rotllana, o un Bukowski emportant-se del bracet una joveneta a l’habitació, o un Josep Pla escoltant atent amb aquells ullets vivíssims. Ara em passa tot el contrari i veig en el fons d’un vers la boca, entre una pàgina i una altra esclafats els rostres, dins d’un passatge el passatge viscut per algun amic. Això vol dir que la vida ha passat per davant de la literatura, certament. Però també que els amics se m’han fet més ficticis.
Guillem

divendres, 26 d’octubre del 2007

De llumins i trencaclosques.

La seguretat no s’encén com un llumí, fregant el silenci d’una base negra, com en el que es convertirà el cap d'aquell una vegada s’hagi consumit. De vermell a negre, de llest a consumat, com si un nen llimés totes les peces del trencaclosques per fer-les encaixar a la seva conveniència, independentment de la lògica de la forma que d’ells emergeix: la seguretat no s’encén així. Tampoc el tenir res a dir apareix d’aquesta manera, amb predisposició a agafar el primer que sigui productiu i llimar-ho i donar-hi la forma desitjada per tal de fer creure que el mèrit del resultat és en un mateix i no en l’actualitat del tema. Per això l’Dvornik no vol ser una revista d’actualitat (fet que no significa que quelcom relativament recent pugui interessar a aquest espai, o que el que es tracti aquí no tingui cap actualitat o perspectiva actualment), però ara cal i és necessari, per més d’una raó.

Quan vaig iniciar la meva crítica a L’Ofici de Viure, vaig sostenir com a paral·lel a comparar, El cafè de la república, assenyalant la meva visió d’un savoir faire tan radiofònic com intel·lectual present en la tasca de Joan Barril i els seus col·laboradors al contrari del què passa amb l’altre programa en qüestió. Amb més motiu, aquest paral·lelisme el vaig assenyalar aquí i a la meva col·laboració amb L’Ull de poll. No sé fins quin punt puc ara tenir credibilitat, doncs si en dono a quelcom que trontolla, també trontolla la credibilitat de qui la donà al programa. Perquè ahir vaig sentir quelcom que em va marejar, que em va desencaixar, com quan de petit en un espai prou ample comences a rodar i a rodar, girant dret sobre el teu propi eix, per una vegada haver parat i veure el mareig que desencaixa la teva realitat visual.

Ja és noticia i és cartell de Brodway, l’incident de la jove d’origen equatorià agredida als Ferrocarrils de la Generalitat. Les diverses teories sobre conducta, algunes molt encertades, d’altres immundes, que han arribat a explotar-se arran d’aquest fet han estat moltes. Masses. Però la que menys he entès, la que no puc treure’m del cap per molt que sigui el meu propòsit, és la formulada ahir vint- i- cinc d’octubre al Cafè de la república. Discutint amb un convidat sobre l’afer, Barril convidava a la següent reflexió (sense voluntat de cita textual): “En l’assassinat de Kennedy, sense excusar res, algú sí podia al·legar quelcom, el comunisme, escolti, no, és que jo encara crec en Cuba i és un perill, etc. Però ara no hi ha voluntat d’al·legar res, és la brutalitat humana sense més”. En cap moment pretenc assegurar que el to de Barril anés per la carretera de la justificació de l’assassinat del president dels Estats Units del moment, però la perspectiva que permet atorgar nom a un acte sí em resulta preocupant. No era brutalitat humana el primer cas? Entenc perfectament el comentari, és sorprenent el fet de la violència gratuïta, la que ja no es molesta ni a elaborar una excusa dolenta per motivar-se el fi que justifica el seu acte. Però l’altre fet no és brutalitat humana? Matar justificadament, ja no diríem amb pretexts bons o dolents darrere, sinó amb una justificació imperiosa i necessària, gairebé una obligació legal; no és també brutalitat humana?

Si l’individu que aguanta impassible la retenció de la por, seient al costat d’on tot succeeix, s’hagués atrevit a estomacar l’agressor de la noia, de forma totalment justificada, no seria això brutalitat humana?. Si baixés Déu i ens anunciés que Satanàs és en un dels homes, i que s’ha de matar-lo per poder salvar tota la humanitat, estant dita mort totalment justificada, això no seria també brutalitat humana? Floreix més potser la seguretat en un fet com en l’altre? La justificació atorga amb toga i distinció cum laude més dignitat a un acte que a l’altre? Un nen retallant les peces a la seva conveniència creiem que ha resolt realment el trencaclosques?

Potser no, però sengum creient que amb la seguretat podem fer el mateix. Creiem que la seguretat -i em refereixo tant a la seguretat física com a la seguretat de la consciència de no sentir remordiments quan s’ataca algú- la podrem encendre, fer-la arribar a nosaltres, com aquell qui encén el llumí: fregant l’atac amb una base de pretexts, així si l’atac es torna del color dels pretexts, és a dir, s’equiparen en importància (una justificació que sigui tant imperiosa com la gravetat de l’atac), ja estarà justificat dit atac. Creient que la seguretat la podrem fer venir com aquell qui llima un trencaclosques obligant les peces a encaixar, depurant el seu significat, la seva forma, depurant els medis per arribar a ella, independentment d’un fet que no es pot obviar: brutalitat humana és tant un dels fets descrits com l’altre. Creiem que es pot estar més segur valorant com menys brutal un fet que l’altre i romanent al seu costat, quan l‘únic que fa la seguretat així és córrer el perill de d’entomar una patada com la de l’agressor dels ferrocarrils, o la de cremar-se com el cap del llumí encès, com crema la frase de Barril encara al meu cap, com segueix cremant Catalunya Ràdio per la seva gran quantitat de desencerts i despropòsits. La Brutalitat humana no entén de llumins, ni de trencaclosques resolts a qualsevol preu. La seguretat tampoc.



per Ex Hugonot
Em posaràs aquesta camisa de força ?
Després em fotografiaràs i m’intentaràs
convèncer que és un jersei de llana,
t’acaronaràs amb el teixit dur i aspre
com si fos tendre i moldejable, fregant-hi
la galta i fent petits gemecs de benestar
i comoditat mentre m’agafes de bracet.
Jo m’ho creuré tot, definitivament,
i amb un petit i verinós cop de genoll
a la cama, em faràs descendre i jeure al terra.
Marxes. Vergonyós.
Tota la cambra s’omplirà de vergonya.

T’estimo com el primer dia.


per Jordi Vernis

*

Una escorça d’arbre em tallà profundament el genoll quan era petit. Des d’aquell moment ja em vaig convèncer que mai seria feliç . Vaig donar voltes durant hores al voltant de la plaça rajant-me la vermellor per la cama. El mareig em va permetre veure, mentre el terra i tot el voltant trontollava, tota la veritat: Tots estem fets d’una escorça vella, sortint, que ens frega al passar. Vomitem per impotència i incomunicació, no per nàusea.


per Andreu Vidre

Avís

Ara que hem aconseguit formar un empedrat suficientment robust com per donar a la revista un aspecte més compacte, amb diferents vies per on poder circular, gràcies a la incorporació de l'article d'en Guillem; s'ha incorporat un espai per tal d'accedir a tots els continguts exposats i per exposar amb el nom de "Seccions". Ara cadascú podrà recordar o accedir de forma més fàcil als escrits segons temàtica o autor, sense haver de moure's per les arenes movedisses de l'arxiu, més útil per qui no conegui massa l'espai i pugui fer una ullada ràpida als títols que, com un esquer, puguin enfiblar-nos per la boca i arrossegar-nos allà on més ens plau.
per Ex- Hugonot

dimecres, 24 d’octubre del 2007

Exhortacions

Un jove s'enamora d'una princesa, i tot el sentit de la vida queda copsat per aquest amor, però les circumstàncies són unes que no permeten a aquest sentiment passar del pla ideal al real. Com era d'esperar, els serfs de la mesquindat, granotes del toll de fang de la vida, comencen a cridar: Pura bogeria un amor semblant! Tan bon partit és la rica vidua del cerveser! Deixem que cridin en el seu estanc pantanós! El cavaller de la resignació infinita no els hi versa atenció alguna i no està disposat a renunciar al seu amor ni per tot l'or del món. No és tan estúpid. El que fa és assegurar-se que el seu amor li confereix realment sentit a la seva existència, i la seva ànima és massa sensata i digna com per deixar a l'atzar el més petit detall. No és un covard, doncs no té por a que aquest amor s'endinsi en el més íntim, en els seus pensaments més amagats, i li consenteix que es vagi entrellaçant en un trenat d'innombrables voltes al voltant de cada lligament de la seva consciència, de tal forma que si aquest amor resulta desgraciat ja mai més podrà desfer-se'n. Experimenta una gloriosa voluptuositat quan l'amor fa vibrar un a un els seus nervis, però la seva ànima és tan solemne com la de l'home que, després d'haver pres la copa de verí, nota com aquest s'infiltra en cada gota de la seva sang, doncs aquest instant és vida i mort a la vegada. Quan l'amor ha estat absorbit d'aquesta manera, troba valor per intentar-ho tot, per atrevir-se a tot. Amb una sola mirada abasta la vida i les seves contingències, convoca a tots els seus pensaments que, com coloms ensinistrats, obeeixen cada indicació seva; després mou sobre elles la vareta màgica i escapen volant en totes direccions. Però una vegada han tornat totes, i totes resulten ser missatgeres de dolor, advertit-li de la impossibilitat, resta tranquil, les acomiada de nou i ja una vegada sol, emprén el moviment. Però he d'aclarir que només quan es du a terme amb normalitat té resultat aquest acte. El primer que en dit moviment necessita el cavaller és la capacitat necessària per contenir tot el contingut de la vida i el significat de la realitat en un únic desig. Si a la persona li falta aquesta capacitat de concentració, la seva ànima es veurà des de l'inici fragmentada en la multiplicitat, i així mai es trobarà capacitada per realitzar el moviment, comportant-se en aquesta vida com els capitalistes que col·loquen els seus diners en diferents valors bursàtils per així guanyar en un d'ells el que podrien haver perdut en l'altre: és a dir, no és un cavaller. A més d'això, el cavaller ha de tenir la capacitat de saber concentrar tot el resultat del seu procés mental en un sol acte de consciència. Si no disposa d'aquesta possibilitat interior, la seva ànima es trobarà des de l'inici dispersa amb tal intensitat en allò múltiple que mai disposarà del temps necessari per executar el moviment, ja que estarà sempre amoïnada en resoldre els negocis d'aquest món, sense possibilitat d'ingressar mai en l'eternitat, perquè en el mateix moment en què es disposi a fer-ho, descobrirà, de sobte, que oblidà alguna cosa, i es veurà obligat a donar mitja volta. I pensarà: potser ho podré fer la pròxima vegada; però consideracions d'aquest tipus mai han servit per dur a terme el moviment, sinó que més aviat enfonsarien, cada cop més, a aquesta persona en la mediocritat. [ Sören Kierkegaard, Temor i Tremolor]
per Jordi Vernis

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Retrats: Jimmy

En Jimmy diu que aquest món – fet de rentadores, neveres, microones, dones i dies- seria insuportable sense el jazz. En Jimmy és el barman d’un local de jazz i l’adagi se’ns fa més entenedor i no tan greu. A vegades, quan veig que treu un disc de vinil de la funda penso que allò és la seva bombolla d’oxigen. M’explicava que un dia va visitar el bar un noi de 18 anys i que veure aquells plàstics rodons li va provocar un astorament semblant al de descobrir una pedra de sílex. Fa un glop, en Jimmy, i es queixa dels bars de Barcelona que tenen la mania de canviar la funció dels objectes. “Si veig una d’aquelles neveres antigues que s’obrien amb el mànec metàl·lic” diu “penso que estarà plena d’ampolles, amb aquella tènue llum caient damunt seu, però resulta que dins la nevera oberta l’amo hi ha posat els cd’s o els sotagots o el datàfon de la visa.” Té una nostàlgia infinita, si no fos tan cràpula seria un apassionat de la música de cambra en comptes del jazz.
Vull demanar-li el còctel nou que ha incorporat el seu pare a la carta, Nova Orleans, es diu, consistent en una part de suc de pastanaga, una altra de soja i una altra d’un alcohol que no revela, però el desmuntaria si li demanés aquesta modernitat, així que em decanto per un gintònic perenne i em diu que d’acord, però que me’l prepararà a la manera de les antigues colònies angleses i destapa l’ampolleta i tira al got tres gotes d’angostura.
Guillem

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Fa esgarrifar

Era petita i de peus plans. Bobina amunt bobina avall, les portava a un projector Super 8 i hi passava la tarda davant la paret de l'àmplia habitació de l'estanteria de llibres. Era l'única que no estava empaperada de l'horrorós taronja salmó que em recordava al tacte de la pell de préssec, la qual no puc sofrir, i només de parar-hi molta atenció les esgarrifances es succeïen. "Tac-tac-tac-tac" i jo al terra mirant la paret coberta de l'espectre en blanc i negre. A falta d'una paret blanca que em salvés del record dels préssecs, havia de substituir-la per la meva ment, ara ennuvolada, in albis, blanca.
Però les substitucions també es repetien com en un institut on les baixes per depressió són el plat del dia, i l'espectre del projector en la paret blanca fou rapidament suplentada per l'espectre de la por de cada vespre d'estiu en la meva ment en blanc. La por d'haver de tornar al mas a ajudar els pares a collir l'oliva. Oliva arbequina, la que en por de banyar el seu cos en verd es refugia en aquell color dels aiguamolls, en el marró dens dels moments de tren que unint St. Vicenç de Calders, Torredembarra i Altafulla, sempre regala entre ciutat i ciutat la vista apagada d'aquests aiguamolls al passatger.
I jo temia aquest color. Era el color d'haver-se de posar altre cop sota el sol imponent de la masia, sota la calor feixuga i gens agraïda i sobre el trepitjar desestabilitzador de la terra, allunyat d'aquell planer que ofereix el camí asfaltat. I enmig aquest malson l'eixada i la ferrada. La ferrada i l'eixada. I jo que sempre confonia les dues paraules. Era vocabulari de gent gran. De gent gran i de poble. Com quan per adjectivar quelcom amb un caràcter superlatiu, diuen "fa esgarrifar". "Fa una calor que fa esgarrifar", "Es posa d'un nerviós que fa esgarrifar", "Et cridava que feia esgarrifar". Fa esgarrifar. Que nosaltres diriem "que t'hi cagues". És l'evolució de l'enteniment. Cada vegada hi ha més gent que entén el grau superlatiu del "que t'hi cagues", i ja mai ningú utilitza el descriptiu "fa esgarrifar".
Crec que és quelcom bo. El llenguatge obtús de poble es va acomodant a les exigencies de tots. Ha de ser així. El pudor de l'antic pensament ha de deixar-se estar de miraments i apostar per la llengua solta, pel fuet tenaç que abofeteja com els versos del cantant de hip hop. La busca de l'excel·lència i la poètica ha de ser substituït per la mamada i la bofetada. Una expressió punyent amb la qual ens trenquin l'himen, i la virginitat quedi en entredit. Una evolució del llenguatge que va acompanyada d'una evolució de l'enteniment, de la societat. Aquí tenim l'exemple d'abandonar l'expressió "novio"/"novia", la màxima expressió d'aquell pudor insoportable, que a més representa un lligam estúpid que per sort cada vegada anem perdent més amb la flexibilitat de les nostres concepcions sobre les relacions de parella.
Ara tenim el "company"/"companya". Ho deixa clar, company és l'únic que has de saber perquè quan hi ha quelcom més és al llit i prou. Prou de lligams perquè no n'hi han. Llit, preservatiu usat i ja està. Després "company" perquè no hi ha res profund després del llit. És l'evolució del deixar d'atabalar-se per si s'està enamorat o no. Un frec a frec de cuixes que et suporti els dies, fet que ens ajuda particularment a nosaltres, les dones, que a vegades seguim endinsant-nos en aquestes arenes movedisses que és la retòrica de l'amor. El pudor va desapareixent i així queda alliberat l'insult i el bon polvo. S'allibera el llenguatge i l'enteniment alhora. Un progrés que va acompanyat del progressiu afluixar-se de tota la severitat que ja vaig descriure en el meu anterior article. El "Fa esgarrifar" deixa pas al "Que t'hi cagues" igual que Mahler deixa pas al Reggaeton i el poeta al cantant de hip hop. El llenguatge dels avis i les avies, amb aquells banyadors d'èpoques pretèrites que semblaven una sotana, deixa pas al de la joventut sexualment alliberada. El camp, l'oliva arbequina, deixa pas a la ciutat i l'oli ja preparat per consumir. La ciutat, el lloc vertader on es viu l'experiència de contemporanietat i on es va a lligar, on encantem el company que ens fot un polvo que t'hi cagues quan l'únic que s'esgarrifa és el clítoris.
per Lara Revilla

dissabte, 20 d’octubre del 2007

*

Odïo els qui fumen als lavabos. Odïo els empleats de banca. Odïo els seus fills. Odïo la gent que no diu bon dia. Odïo la gent que et diu "cuida't" (perquè tu no em cuidaries mai oi?). Odïo les escales mecàniques, ganduls que preferirien que un assassí matés la seva mare, per no poder fer-hi ells res, abans que per una situació en la qual tinguéssin l'oportunitat de moure el cul podent evitar-ho. Odïo les mares solteres que van amb el cotxet i et miren de dalt a baix pensant en tu com un possible candidat per refer la seva vida. Odïo les noies maques de pot i rimmel amb texans ajustats, botes amb tacons i bolso qualsevol. Odïo el sempre passar per davant casa teva i que tu mai hi apareguis espontàniament: inharmonïa preestablerta. Odïo els ateus. Odïo la gent gran que va a missa empolainada. Odïo quan et diuen que "t'aprecien". Odïo els voltors amb cap d'home que matarien perquè el seient buit del metro sigui seu. Odïo els anglesos. Odïo els anglesos joves. Odïo l'orgull. Odïo els llatino-americans que criden o parlen d'una punta del carrer a l'altra. Odïo els dependents que si se't cola algú no hi fan justícia. Odïo els científics. Odïo els qui com que no saben res de ciència desprecien els científics. Odïo Putin, l'encarnació del mal. Odïo els nens amb samarreta de Che Guevara. Odïo els nens que són d'esquerres mentre els seus pares treballen a La Caixa. Odïo les màscares. Odïo els qui creuen en el destí. Odïo els qui no es comprometen. Odïo la facilitat de no complir una promesa. Odïo la felicitat dels qui no es preocupen en complir una promesa. Odïo la mandra. Odïo tenir-te llàstima quan podria odiar-te, i haver-te de demanar que no em recordis per aquesta tendència a odiar.
per Andreu Vidre

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Exhortacions

Donat que la gent té cada vegada menys inhibicions, o no masses, sense estar per això ni una mica més sanes, un mètode catàrtic el qual no portés com a norma la perfecta adaptació i èxit econòmic hauria d’anar encaminat a despertar als homes la consciència d’infelicitat, de la general i de la pròpia i irremeiable derivada de la primera, i a treure’ls- hi les falses satisfaccions en virtut de les quals es manté en ells l’ordre despreciable, que externament dóna l’aparença de no tenir-los sota el seu poder. Només amb el sofriment del fals gaudi, amb l’aversió al tot el que s’ofereix i amb la sensació de la insuficiència de felicitat [...], es tindria una ideal el qual es podria experimentar. L’exhortació a la happiness en la que coincideixen el científic entusiasta que és el director del sanatori i el nerviós cap publicitari de la indústria del plaer, tenen tots els trets del pare temible que brama contra els seus fills per no baixar contents l’escala quan ell, malhumorat, torna de treballar. És característic del mecanisme de la dominació impedir el coneixement dels sofriments que provoca, i de l’evangeli de l’alegria de viure a la instal·lació d’escorxadors humans hi ha un camí recte, tot i que estiguin aquests, com a Polònia, tant apartats, que cada ciutadà el país es pot convèncer de no sentir els crits de dolor. [Th. W. Adorno, Minima Moralia]
per Ex- Hugonot

Exhortacions

Sota divereses exhortacions manllevades de veus sòlides, punyents, en les quals es pot confiar; convido a combatre tot allò que representa no només l'Ofici de viure, sinó també tot allò que representa la moral postmoderna de "creixement personal", "psicologia positiva" i "nova espiritualitat". De Jorge Bucay a Zyngmunt Bauman, de Jodorowsky a Martí Peran: les rates, sempre troben cau on amagar-se, sigui al Ritz de París, sigui a un suburbi d'una zona residencial als afores d'un cinturó industrial; que alguns siguin poc valorats, i d'altres molt internacionalment, que uns siguin menyspreats com a autors d'autoajuda, i uns altres parlin de productes culturals serisos, no afecta al què realment són. Rates amb ètica de rata.
per Ex- Hugonot

Per un art despietat?

En lloc de cometre un vertader crim, matant amb una bomba a vianants innocents, el despietat autor contemporani d’aquest segle ataca els símbols, el sentit mateix de l’art “compassiu”, el qual assimila a “academicisme”.[1]

Paul Virilio, l’Art despietat


La cita és molt reveladora d’un aspecte que toca de ple en el debat de l’art contemporani des dels seus inicis (posem els que posem) fins avui dia: La defensa de la llibertat en l’art ho justifica tot? Hi ha algun límit (“ètic” per la temàtica que ens interessa a nosaltres) que es pugui establir a allò que ha de ser exhibit en els espais artístics?

L’inici amb el qual Virilio posa en joc les seves cartes vers dita polèmica nodriran bona part del seu desenvolupament: En una entrevista inèdita amb Françoise Rouan, Jacqueline Lichtenstein declarava: "Quan vaig visitar el Museu d’Auschwitz, vaig veure, a les seves vitrines, imatges d’art contemporani, i això em resultà absolutament aterrador. Davant d’aquestes vitrines amb maletes, pròtesis o joguines infantils, no em sentia espantada, no vaig sentir temor, com quan vaig caminar pel camp de concentració; no, en el museu vaig tenir la sensació sobtada d’estar en un museu d’art contemporani. Vaig reprendre el que em pensava dient-me: “Van guanyar!”. Van guanyar perquè van produir formes de percepció que segueixen aquest mode de destrucció que els hi és propi" [2] (fragment que es va tractar com a exemple quan aquí es va parlar de Chaplin.).

D’aquest fragment adjuntat cal extreure’n uns punts fonamentals. Un, ja previsible, és el de l’afirmació d’una similitud entre la recreació dels successos ocorreguts en el famós camp de concentració i una exhibició d’art contemporani. D’aquí en podem extreure severes qüestions. Fins quin punt ha arribat la inquietud estètica, com per a utilitzar un material que s’aboca totalment a la recreació d’allò que és mort, violència i crueltat, per tal d’arribar a fer-ne ni que sigui un muntatge? No parlem encara de la utilització de dits continguts per format “art”, sinó del simple fet d’un “afebliment” de la resistència que la sensibilitat social oposava a dits continguts, i que no facilitava ni permetia el contacte directe amb ells. I podem pensar tant en el pudor de la representació tràgica grega, que es negava a posar en escena ni assassinats ni fets que comportessin la visualització de fets excessivament violents, com en les més simples normes de censura visual d’imatges pròpies d’un Reality Show o d’un informatiu de les 3 del migdia.

El Museu Estatal Auschwitz-Birkenau pretén ser en primer lloc un homenatge a les víctimes de l’holocaust Nazi, i seguidament un punt de retrobament per l’educació i la recuperació de la memòria històrica. Però de quina manera? Si no estem davant d’una voluntat lúdica en el tractament d’uns continguts tant “seriosos”, sinó davant d’una simple voluntat de “Mostració”, com ha pogut aquesta anar fent-se més pròxima, anar incorporant, dits elements xocants per la sensibilitat? Com han arribat els límits de la sensibilitat estètica a eixamplar-se de tal manera ? Com diu Virilio, "Si humanitzar-se és universalitzar-se interiorment, l’universalisme de l’exterminació dels cossos com el de l’ambient, des d’Auschwitz fins a Chernobil, no ha aconseguit potser deshumanitzar l’exterior en nosaltres?"[3]. Tal eixamplament dels límits de la nostra sensibilitat vers continguts impactants, no està trastornant els nostres punts de referència ètics, i per tant estètics (o viceversa, doncs hi ha una doble implicació)? "La intel·ligència de la representació deixa pas llavors a la perplexitat d’una presencia, no només insòlita- con en l’època del surrealisme- sinó insultant per l’esperit"[4] com diu el francès.

"És millor causar enveja que llàstima, es diu... després d’haver estat emprat per la publicitat, aquesta dita no s’haurà convertit en màxima de l’art? Les ganes de consumir, cedint el lloc a les de violar o matar?[5]". Visions d’excessos de tot tipus, de desmesures publicitàries que asseguren un èxit escandalós, sense el qual el poder de condicionament de les aparences acabaria d’immediat. Efectivament, la repetició dels estandards d’opinió, la duplicació dels “mals sentiments”, que reprodueixen de forma idèntica els “bons sentiments” de l’art oficial (generalitzant) d’èpoques passades; semblen haver anat amollant progressivament, preparant poc a poc, al gust estètic per allò més terrible, endinsant-ho no dins de cap marc especial que reclami atenció per ell mateix, sinó incorporant-ho als marcs de la sensibilitat global en la societat.

“Afebliment” dèiem, d’una resistència a continguts que “fereixin la sensibilitat”. Efectivament, no parlem encara de la realització voluntària a partir de materials sensiblement compromesos, d’una obra lúdica o artística, sinó simplement del fet que poc a poc dits materials van introduint-se com a corrents dins el nostre medi de percepció diari. Cada vegada més suportem el xoc d’imatges que ja avui dia contínuament ens assatjen amb recreacions -filmades del directe, o per si no en tenim prou, realitzades amb l’excusa d’oferir una “recreació hipotètica dels fets”, que ajudi a l’espectador a imaginar com degué d’esdevenir l’assumpte- d’assassinats conjugals; violència de gènere; explosions i derrocaments d’edificis amb habitants en l’interior; Steven Seagal clavant en el lloc més inhòspit ( i impactant) un ganivet que talla immediatament la vida al suposat terrorista etc. Tal com expressa Ignacio Ramonet a La Tiranía de la comunicación: "Aquesta concepció de la informació condueix a una maliciosa fascinació per les imatges en viu d’escènes violentes i crims sagnants. Aquesta demanda incrementa l’oferiment de documentals falsos, de reconstruccions i manipulacions diverses"[6].

I si la percepció visual diària no es conforma amb mostrar les ferides més descarnades i violentes, sinó que també vol ser-ne el ganivet? Després de la Gran Guerra, on tot l’horror i les ferides que l’expressionisme alemany ja venia prefigurant tota la violència i crueltat que la societat del canvi de segle venia amagant, si ja la Nova Objectivitat venia mostrant les “ferides” de forma grotesca i en certs punts cruel, no és el relleu pres més endavant per l’Accionisme vienès, Schwarzkogler, l’apologia del dadaisme i el futurisme vers la guerra, la conversió de la percepció visual en ganivet?

"Al mirar aquesta pintura alemanya que, naturalment, representa la sensibilitat actual d’Alemanya, em sento espantat. Els antics van inventar i representar el món dels bruixots, però el món de l’Odi és una invenció moderna, la invenció d’Alemanya exposada sobre les teles. Al costat dels caps humans- o més aviat inhumans- d’una humanitat plena de saquejos, els dimonis dels quadres gòtics són cosa de canalla. Caps furiosos, assassins, demoníacs, i no a la manera antiga, sinó a la moderna: científica, gasos asfixiants. Volien tallar sobre carn fresca els alemanys del demà[7]." Citant aquest fragment corresponent al diari de René Gimpel en 1925, Virilio demostra la percepció fatal del caràcter de les obres d’un Kokoschka, un Nolde o de l’escultor Lehmbruck assenyalant que no hi hagué mai ni art antic ni art modern o contemporani, sinó que l’artista antic ens formà, mentre que el contemporani forma la generació següent. Des d’aquest punt de vista, l’incipient horror que amaguen les obres protagonistes dels primers decennis artístics del segle XX a Alemanya, podrien haver estat les encarregades de formar la percepció dels següents graus dins l’escala ascendent, que al llarg del segle XX, ha introduït allò despietat en l’art . Ja no només dins l’àmbit artístic, Sigfried Kracauer notava el trontollar violent, poruc i perillós amb el qual les arrels socials del poble alemany des de principis de segle, portava irremeiablement al tercer Reich i a la Guerra; reflectint-se perfectament en la producció cinematogràfica (recordem, també “expressionista”). Tal com diria Adorno "La Barbàrie persisteix mentre perdurin en allò essencial les condicions que van fer madurar aquella recaiguda[8]"

“Estem a favor de la Guerra, la vida ha de doldre”[9] Manlleva Virilio de Richard Huelsenbech, un dels fundadors del Dadaisme a Berlín en 1918, durant una conferencia sobre les noves tendències de l’art. “La Guerra com higiene del món”, que manifestava el manifest futurista de 1909 o l’encara previ "Simplifiqueu-vos la vida: moriu!" de Nietzsche, suposaven un obrir les portes de forma rotunda a la fascinació pel corrent més violent i descontrolat d’un món social que s’abocava, amb l’intent d’ ”assassinar” la cultura burgesa fusionat amb un avenç imparable de la industrialització i un esperit positivista de sotarrel, a les Grans Guerres, a la plasmació real d’aquelles consignes.

Fascinació. És aquesta la clau? És el pas de la percepció visual a la “fascinació visual” el que marca aquest trencament amb un mode de representació “naïf”, “amable”, fins el punt en què aquest, com relata Virilio a la cita amb la que obríem aquest capítol, pot ser acusat d’academicisme? Si és així, quin va ser el punt de ruptura ? Goya, el Romanticisme, Karl Rosenkranz i la seva Estètica de la lletjor (1854)? Però parlem del problema des d’una perspectiva que ens toqui de més a prop en quant a cronologia. Quina és la fina línia que separa la “fascinació” per la cruesa i l’espant de les figures burgeses alemanyes dels estils pictòrics esmentats a l’anterior paràgraf i la declaració de Guy Debord (en 1952, a propòsit del seu Film sans images) en la qual expressa que vol matar el cinema “perquè era més fácil que matar un vianant[10]”?

Th. W. Adorno ens resulta aquí un testimoni molt útil. Aquest sembla mai decantar la balança en condemna de la mirada extrema en la pràctica artística. Ell mateix posa l’exemple d’una obra de Sartre:

Certa experiència m’espantà molt: llegia jo durant unes vacances al llac de Constanza un diari en el qual es comentava una peça de teatre de Sartre, Morts sense sepultura, que conté les coses més terribles. Al crític l’obra li resultà d’allò més desagradable. Però ell no explicava el seu malestar per l’horror de la cosa, que és l’horror del nostre món, sinó que invertia d’aquesta manera la situació: davant una actitud com la de Sartre, qui s’ocupà de l’assumpte, difícilment – procuro ser fidel a les seves paraules- tindríem consciència de quelcom superior, és a dir que no podríem reconèixer l’absurd de l’horror. En una paraula: amb el seu noble discurs existencial el crític pretenia evitar la confrontació amb l’horror. En això recau, en part, el perill que el terror es repeteixi: que no se’l deixa apoderar de nosaltres mateixos, i si algú vol esmentar-lo ni que sigui, se l’aparta amb violència, com si el culpable fos ell per la seva acidesa, i no els autors del crim[11].

Adorno és en aquest sentit un dels defensors del dolor com a mesura per despertar la consciència. Qualsevol exhortació a una concepció lúdica i despreocupada de la pràctica cultural és vista com un perill de congelació de l’autonomia de l’individu, que pot caure en qualsevol moment sota les urpes dels sistemes de producció i massificació del món capitalista modern i les seves formes del col·lectiu. En molts moments sembla Adorno exhortar-nos vers un cara a cara amb les poètiques mostradores de l’horror i el sofriment. Ens ofereix la negativa a l’amabilitat i per tant a aquell “art amable”, “pietós” pel qual es preguntava Virilio. No podem tampoc establir que Adorno estigui a favor d’aquest “exhibicionisme” de l’estètica extrema –segueix escèptic davant l’herència Nazi en la nostra mirada- posicionant-se però, davant l’experiència del dolor i la “dissonància” a favor d’ella, com a element bàsic per tal de conservar l’autonomia davant els mecanismes pèrfids de l’estructura social contemporània, on el subjectes està en permanent perill de ser reduït a mercaderia, fet que veurem amb més claredat quan examinem l’estudi d’Adorno sobre l’atonalisme musical del segleXX.

El sofriment s’ha de fer patent. Ha de residir com a fenomen constitutiu si no es vol caure en una altra forma de feixisme, en una nova era d’alienació social on la capacitat de poder sobre un individu anul·lat pugui provocar el retorn de la barbàrie. Però no era aquesta mirada crua i el rebuig de la serenor artística una extensió de l’esperit agressiu i desmesurat del nazisme? Semblava que els exemples exposats a l’art despietat feien prou evident aquesta consideració. Existeix, ara, amb les consideracions d’Adorno, una justificació des del camp de l’ètica per acusar d’immoral un art estèticament violent i feridor? Potser sí, però no ens està conduïnt aquest contacte diari amb el dolor, en subjectes impassibles davant d'ell? En el mateix camp, W.G. Sebald ens mostra un anàlisi igual o més rigorós sobre el desastre de la segona Gran Guerra, amb una certa desavinença respecte la resolució final, quan parla sobre la novel·la L’àngel callava de Hans Erich Nossack:

Nossack explica com, al tornar a Hamburg uns dies després de l’atac, veié una dona en una casa "que s’alçava sola i intacta emmig del desert de ferralla", estava netejant les finestres. "Crèiem veure una boja- escriu, i segueix-: El mateix passà quan nosaltres, els nens, vam veure netejar un jardí davanter. Era tant incomprensible que els hi ho vam explicar als demés com si fos un miracle. I un dia arribem a un barri perifèric i totalment intacte. La gent seia al balcó i prenia cafè. Era com una pel·lícula, realment impossible." L’estranyesa de Nossacck es deu a que, com ha d’adoptar el punt de vista de persona afectada, s’enfronta amb una falta de sensibilitat moral que arriba a l’inhumà.[12]

Sebald valora com a horrorós el tractament de la situació com a plasmació artística, literària, dels excessius bombardejos de les forces aliades sobre ciutats alemanyes a la II Guerra Mundial, el seu caràcter exagerat, destructor i les dificultats que l’actitud alemanya posa respecte cert revisionisme en l’assumpte. Tal com assenyala Sebald en referència al paràgraf adjuntat, no s’espera d’una colònia d’insectes que, davant la destrucció d’una construcció veïna, es quedi paralitzada de dolor. Però sí que és d’esperar una suposada empatia vers el comportament humà. Sebald exposa molt brillantment com la passivitat i l’acostumar-se a l’espectacle esfereïdor de les imatges, al llarg de convertir-se aquests en rutina, porta a un estat d’estratègia, estratègia per intentar acomodar aquest espectacle a la consideració del què és “corrent”, “normal” al dia a dia.

En aquest sentit, el manteniment de l’ordre petitburgès del cafè de sobretaula als balcons d’Hamburg a finals de juliol de 1943 té quelcom d’espantosament absurd i escandalós, com succeeix amb els animals de Grandville, vestits de persones i armats amb coberts, menjant-se als seus congèneres. Per altra part, la rutina que s’imposa per damunt dels aconteixements catastròfics, des de preparar un pastisset pel cafè de sobretaula fins mantenir els rituals culturals més elevats, és el mitjà més eficaç per conservar l’anomenat « bon judici »[13]

Les imatges més delicades s’exposen literàriament (L’anàlisi del tractament literari als bombardejos de ciutats alemanyes és la part més important de Sobre la història natural de la destrucció), podent-t’ho valorar positivament com un acte de constant atenció. L’encarament vers l’horror com una exigència ètica contra l’oblit, contra l’oblit de la barbàrie que produiria oblidar també les circumstàncies que la van fer possible, corrent el perill de tornar a caure en el mateix error. Però la seva valoració negativa segueix en peu, sobrepassant els límits de la seguretat d’estar davant quelcom que no ofereix res vergonyós a la dignitat de l’experiència sensible. Segueix, s’accepti el paper útil d’un art certament cruel, un frec a frec entre ètica i estètica.

El segle XX, lluny de voler acceptar un imperatiu categòric feixuc i compromès dia rere dia, hora rere hora, tira el llençol blanc d’aquell qui es sap amb les mans netes gràcies a una actitud ètica impecable, perquè colpegi durament la paret i hi aparegui la incorrecta sang de la performance i els incorrectes tolls de pintura volcats amb ràbia de l’action painting. De la Crítica de la raó pràctica o la Biblia es passa al Tractatus de Wittgenstein, "6. 421- Ethik und Aestethik sind eins"[14] (Ètica i Estètica són el mateix). Totes les sentencies significants són iguals, no n’hi ha cap tipus que siguin específiques que denotin valor. Com declara l’austríac, el sentit del món ha de romandre fora del món. Al món tot és com és i succeeix com succeeix, és a dir, en ell no existeixen valors, i si existissin, no tindrien valor. L’intent de combatre les limitacions que un seguit de preceptes morals posen a la capacitat de representació, ha estat un dels protagonistes de la cultura contemporània. Desfent els lligams d’unes obligacions que es basaven en la responsabilitat radical i el rebuig de l’hedonisme, desfent els lligams amb els condicionaments ètics obtusos es creia poder arribar a un estat de major llibertat tant social com estètica. Però aquesta llibertat esperada passa a convertir-se en la pregunta de per què és possible un poema després d’Auschwitz (quan Adorno, en una de les seves mítiques sentències negava dita possibilitat). Per què aquella llibertat total tan anhelada ens ha portat a l'era de la por i l'escàndol globalitzats.
Ètica o Estètica? Aquesta és la disjuntiva que Paul Virilio ens planteja a l'inici de l'Art despiatat. Qui és l’innocent i qui és el culpable? Potser tots dos àmbits s’haurien de vestir el mono de ratlles negres i blanques amb el número de sèrie, a esperes de ser mostrades, com passà amb les víctimes d'Auschwitz al seu propi museu. No sé si arribarem mai a treure'n un veredicte clar, però nosaltres correm perill de caure amb elles, essent retratats i exposats, amb la mateixa indumentària, a un museu d'art contemporani.
per Jordi Vernis
----------------------------------------------------------------------------------------
[1] Virilio, P.; l’Art despiatat, dins de El procedimiento Silencio, Paidós, Buenos Aires, 2001, pàg.51
[2] Ibid. Pàg. 48
[3] Ibid.
[4] Ibid. Pàg. 56
[5] Ibid. Pag. 51
[6] Ramonet, I.; La tiranía de la Comunicación, Debate, Madrid, 2000, pàg. 109- 110
[7]Virilio, op. Cit. Pàg. 53
[8] Adorno, Consignes, Amorrortu editores, Buenos Aires, 1973, pàg. 61
[9] Virilio. Op. Cit. Pàg. 49
[10] Ibid. Pàg. 51
[11] Adorno, Op. Cit. pàg. 61
[12] W.G.Sebald, Sobre la historia natural de la destrucción, pàg. 51.
[13] Íbid, pàg, 52
[14] Wittgenstein, Tractatus logico-philosophicus, Alianza, Madrid, 1993

diumenge, 14 d’octubre del 2007

*

Si un estima per tota la vida, una mateixa persona, amor de la qual no li correspon; notarà el flaquejar de les cames quan es trobi davant de persones que sí li mostren el seu amor i afecte. La desolació arriba quan un descobreix que es sent més estimat per la primera que per aquella a qui més s’ha acostat, relativitzant-se així, tota transcendència dels efectes de la distància L’amor és un punt que juga a favor de Descartes i Aristòtil: negar el buit, la distància fonamental. Tota distància desapareix.
per Andreu Vidre

L'ofici de viure? II

Faig present aquesta adreça que m'han proporcionat on podeu comprovar al vostre gust en què es fonamentaven les meves paraules, mitjançant uns audios que podeu reproduir a:
per Ex- Hugonot

dissabte, 13 d’octubre del 2007

El mirador - Genialitat i llums d'espectacle

http://www.youtube.com/watch?v=EaPlRJ9EySI [Ch. Chaplin/B. Keaton- Candilejas]

El major feixista que existí al món. Així fou definit Chaplin pels situacionistes. A principis dels anys cinquanta del segle passat, Debord, Chtcheglov i companyia rebenten un acte d'homenatge al gran director, actor i guionista; interpretant com a sentimentalisme humanitari barat la seva obra, i per tant, fet per convertir l'exercici poètic en mercaderia preparada per ser consumit al mercat burgès. La ignorància i efervescència d'hormones, que és del què es tracta el comunisme (des del Maig del '68 fins les inmundes trobades de les JERC), no poden sinó banyar-se en la barreja de vòmit, recança i cinisme que en un líquid espès i fastigós els cobreix per damunt les celles, impossibilitant la visió de la genialitat en persona, la genialitat marcada per allò que és natural i que no té trampa. Stockhausen, després de la pluja d'acer d'aquell ja llunyà 11-S, digué que el succés d'aquell dia era "l'obra d'art de dimensions més grans mai vista". Cert és, que aquell dia, vam canviar el mirador per la televisió tots nosaltres, com si d'un aconteixement digne de contemplació es tractés, ens agradi reconéixer-ho o no. J. Lichtenstein, després de veure el museu en honor de les víctimes d'Auschwitz, va dir, respecte el nazisme: "Van guanyar! Van guanyar! Van guanyar perquè han aconseguit que els signes d'identitat de les seves pràctiques segueixin en la nostra manera de veure", al considerar que aquell museu semblava més un museu d'art contemporani que no un tribut a les víctimes. No serà pas feixista el que despreciem aquella estètica innocent i genial, per aclamar tot allò excessiu, morbós i trontollador? Gràcies al discurs final del Gran Dictador (1940) els Estats Units van decidir planejar el desembarcament de Normandia més aviat del què haguéssin planejat, fet que va permetre que Stalingrad no caigués i que la balança bèl·lica s'equilibres en favor dels aliats. Feixista, que no vol dir altra cosa que imbècil, és la postmodernitat que ataca sempre allò elevat, allò digne, allò genial. Com genial és seguir mirant encantats l'escena que ens van regalar Charles Chaplin i Buster Keaton a Llums d'espectacle (1952), la famosa Candilejas, pel·lícula que representa la mort de Charlot - tot i que Chaplin seguiria fent un parell de films més- en escena, la mort de qui ajudà a matar el nazisme, la mort de la genialitat.

divendres, 12 d’octubre del 2007

L'Ofici de viure?

Fa temps que hauria d'haver-se manifestat d'alguna forma. S'hauria d'haver dit des de fa temps i poc a poc, però amb la mandra i el deixar-ho estar, un va tapant amb llençol, manta i nòrdic dies i anys. Però d'avui ja no passa. Catalunya Ràdio és de les cadenes radiofòniques més fastigoses i decadents que es pugui trobar. No perquè no n'hi hagi de pitjors, sinó perquè fa mèrits per ser-ho, al oferir els valors més decadents que a un li semblava només poder trobar sota les pedres en prats de gespa humida, on sota dits rocs només s'hi troben cucs rastrejant la terra freda. Un d'aquest cucs és Gaspar Hernández. És, a més, d'aquells que darrere seu fa visible el rastre gelatinós que emana del seu reptejar: els de la pitjor espècie. Aquest efecte es produeix perquè tots els seus programes són nodrits amb les mateixes despulles: insult al valor, al entusiasme, a l'efervescència dels ideals elevats, a la profunditat dels estats extrems de la vida...; una carronya destinada als fumadors de paquet i mig de Gold Coast que llegeixen al metro camí de la feina a Jorge Bucay (si és que existeix major brossa, referint-me tant a Bucay com a la definició d'oient que dono).

La perla que ens regala des de fa temps és "l'Ofici de viure". Un cúmul de despropòsits els quals es segueixen cada dia de vuit a nou del vespre, horari amb major despropòsit, doncs tot seguit arriba l'única columna que segueix, com les d'Heracles, marcant un límit entre el que és habitable i el que no, el que és radiable i el que no ho hauria de ser mai. A més és la columna que encara ha de suportar, junt amb la que representa Puyal ens les retransmissions esportives, tot el pes d'una emisora en total decadència. Em refereixo al "Cafè de la república". Tal com en les audiencies dels convits en recintes monàrquics, quan la monarquia era Monarquia, es presentava l'actuació del bufó de la cort per tal de fer risible i ridícules unes actituds que es sabien ja de per sí risibles i ridícules, abans d'un discurs o de la confirmació de la presencia reial davant els convidats, només així es pot plantejar la disposició d'un programa tan mediocre.


Mediocre per tenir a aquesta excusa- desgraciats que és la psicòloga Cristina Llagostera, qui de la seva boca apareixen (apel·lant al seu judici com si d'una opinió amb rigor científic pogués esperar-se d'un psicòleg) les defenses i explicacions de les actituds més detestables i moribundes, amb intent -fallit- de seriositat, fetes segurament des de i per l'esperit de la dona moderna que fa fitness al gimnàs de 10 a 14 del migdia, relegant la responsabilitat d'anar a comprar i a buscar els seus fills a escola a la "chacha", quan no prefereix pagar un plus perquè els nens mengin al centre escolar un catering qualsevol. L'encefalograma pla que deu procurar dita dona per la seva vida també deu ser el que desitja la col·laboradora del programa pels seus pacients. Doncs com podria sinó un psicòleg, en 3era persona, intentar esbrinar els continguts mentals, fets que només poden viure's en 1era persona? Pregunta que ni tan sols es deu qüestionar la guionista (perquè el més fort és que tanta miseria humana no ha sorgit d'una espontaneïtat mal fermentada, sinó que a més ha estat preparada) Elisabet Pedrosa, qui comparteix amb Hernández el mèrit de guanyar-se a pols un lloc a la història junt amb Pinochet o Stalin com a criminals contra la humanitat, si el pensament fos tan valorat com la carn que es podreix en camps de concentració o sales de tortura.


Camps de concentració o sales de tortura, perquè en això és el que es converteix l'estudi de grabació on es comet el genocidi de "l'Ofici de viure". L'última víctima per la qual he plorat ha estat El perfeccionisme (tema que ocupà el programa de dijous dia 11 d'quest mes), el qual es feu pujar a la palestra per tal de reduir-lo a patologia, a incapacitat de relaxar-se, a dèria i mania, a signe de no saber viure. Tot allò que va significar alguna cosa important, tot allò que va definir l'esperit de la mitologia dels valors que sempre ha mantingut l'imaginari d'Europa, l'auto-superació, el no descansar fins trobar el que un busca, l'esforç, l'arribar cada vegada més i més amunt; tot, va ser executat. La mitologia grega, Plató, els cants medievals, l'amor cortès, Hölderlin ("anem a buscar allò que ens pertoca/ per molt lluny que estigui" que cantava el poeta), l'idealisme, els herois, tot va ser guillotinat. Guillotinat en favor de quelcom anomenat "creixement personal, psicologia positiva i nova espiritualitat". O el que és el mateix: elogi de la ganduleria, fugir dels problemes i les situacions tenses i apologia de la despreocupació. Hedonisme i aquell despreciable "evangeli de l'alegria de viure", tal com el despreciava Adorno. En un moment posar el llistó alt en quant a l'amor era sinònim de preocupació innecessària i idealitzar a la persona que un estima era sinònim d'infantilisme i error. Ser exigent en quant als valors era sinònim de caure en despotisme i sotmetre a pautes massa estrictes als demés. Ser perfeccionista moralment era equiparat a ser perfeccionista en quant a imatge, de tal forma que Casaldàliga podria haver estat al mateix grau que una obsessa del seu cos ja que s'entenia per perfeccionisme coses que no tenien res a veure. Tant sols un dels col·laboradors va declarar-se a favor del perfeccionisme matisant la seva concepció al respecte, i sento de veritat no recordar el seu nom per fer-li justícia. Justícia perquè només una escletxa de llum era suficient per ser elogiada entre tanta perfídia: temes com "Com aprimar-se pensant diferent" -08/10/2007- (mira la dona a la bicicleta estàtica al DIR!); "Com evitar les preocupacions" -21/09/07-, "Com ser feliç com el meu gos" - 27/09/2007- o "L'art de transformar la vida amb Alejandro Jodorowski", un dels farsants d'autoajuda i màgia per desesperats que busquen en relacions misterioses les que no poden complir èticament en el seu dia a dia; mostren quin és el grau de decadència del programa i de Catalunya Ràdio. Però què es pot esperar d'un director, l'Hernández, qui publica un llibre que ja es diu "Mandra" (2002)? Amb això ja paga.

Ofici? Quin ofici de viure? En l'actual postmodernitat, de la qual aquest nefast programa n'és un signe d'identitat ben definitori; els oficis han mort, i la filosofia de vida que es dóna és la mediocre que comprem al supermercat, on tot ja es comercialitza mastegat; l'envasada en pots de Garnier, Cidacos o Fairy. Faig una crida per intentar alimentar el merescut despreci que hauria de tenir aquest insult a la noblesa, a l'esperit elevat, al sapere aude kantià, a l'amor platònic, a l'auto-superació, a l'ansietat i la desesperació de les situacions difícils, dels problemes humans més profunds: tal com exposà Kierkegaard, la desesperació és el pitjor mal de l'home, però alhora és el seu millor mestre. I tu què vols, viure un Rei Lear o un pròleg de Corin Tellado? Viure "el descens als inferns que prepara el camí a l'apoteosi" (Kant, Metafísica dels costums) o l'hedonisme refinat -de desesperació amagada- del lector de Bucay que fuma Gold Coast; de la dona que crema al DIR el greix del Confit de Canard de segona categoria ,que el seu amant francès que ha conegut al Happy yoga li regala d'amagades mentre no s'ocupa dels seus problemes; de la psicòloga d'encefalograma pla? Ah sí, i de Lara Revilla.


per Ex- Hugonot

dijous, 11 d’octubre del 2007

Parmènides III

Canviar? Què és això de canviar? Quan es canvia, es cau en la multiplicitat. És com passar-se una goma d’esborrar per sobre un mateix. L’hylemorfisme val pels cossos materials, no per el nostre Jo. Quan morim i algú pregunti pel nostre record... Què li agradava a M.? Això.... No! No!, però que després no li agradava, li agradava això altre, però és cert que després ja no li agradava tampoc. I a qui estimava M.? Estimava a H. Què? Però si estimava U.! Ah, cert, que després ja no estimava a cap, sinó a T. Però amb tota seguretat M. creia que... No! Valga’m Déu!, Si sempre ha cregut tot el contrari! Però, què podriem dir doncs, d'M.? Com era M.? No ho sé..... Qui era M.? (llarg silenci) ..... No ho sé. Passa al següent.

Vet aquí el canviar.
per Jordi Vernis

dimecres, 10 d’octubre del 2007

*

Un entén què s’hi fa en un escorxador quan, anys abandonada la infantesa, creua l’avinguda i veu en una cantonada una canalla fent anar amunt i avall aquells ninots de drap, aquells cotxes vermells, amb els mateixos dies, amb les mateixes marques, que aquells els quals un dia la mare va posar dins una capsa de cartró i la va deixar fora al carrer, després d'una gran baralla i una gran repertori de plors. El cop de porta tancant-se, darrere d’ella, s’assembla als cops de la màquina esbudelladora, i ambdós també als crits dels nens, movent les mans impacients mentre eleven quelcom enlaire.
per Andreu Vidre

Parmènides II

Les paraules que en el seu significat i en la seva etimologia han progressat, han evolucionat amb més rigor i més veritat, aquelles que realment han “crescut” tal com creixem les persones, adoptant noves pells però sense canviar mai el nostre Jo, allò amb el que vam néixer i que es va formant tot i ser-hi sempre; són Enthusiasmós i Mediocritas. Entusiasme, literalment significant de “ser posseït pel déu”, aquest estat que obre qualsevol porta, de fusta vella o d’acer, força i voluntat pura, que porta a l'acció al haver omplert de karis els ulls, la brillantor que un hi té quan un és davant quelcom grandiós; digna de l’ésser humà, elevada sense cap dubte. I la segona, la definició de mitjania, de punt mitjà, d’allò que resta en un estat intermedi, ni massa carregós ni massa fàcil; ni massa dur ni que tampoc ens ho regalin; ni massa responsabilitats però que no ens diguin que som uns ganduls; el no mullar-se, el que res pertorbi ni per excés ni per defecte; ha derivat, amb tota justícia i seny lingüístic, en un adjectiu pejoratiu, decrèpit i decadent.
per Jordi Vernis

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Parmènides I

Saber que sóc un bloc de marbre per definir quan neixo, i que en un instant d’entusiasme, m’he definit i m’he donat forma de cop, veient i apreciant els prats moment a moment, sense que ni tant sols se’m presentin a la vista, i sabent així tot el que sóc i tot el que és la vida, veient-ho a metres i metres ni que mai hagi sentit a parlar-ne, i que, si nego en algun moment determinat qualsevol d’aquests cops de bisell que he fet, si canvio algun tret que em caracteritza (si flueixo) no estaré fent cap correcció per arribar a una forma més depurada, no, sinó que en un altre instant, sense adonar-me’n, m’hauré convertit altre cop en un bloc uniforme i sencer, com si mai hagués existit ni hagués viscut. Doncs al canviar el que havia esculpit aquest ja no hi és, és igual que tant sols variï una petita part, el tot ja està perdut, Jo ja no sóc el que era. Per culpa de no mantenir-me sempre el mateix, fruit d’amotllar-me a facilitats que em són ofertes, d’abandonar l’esforç i el patiment per un moment; la vergonya i la desesperació fan que un tan sols torni a un estat amorf per confondre tota percepció que rebem i així no notar les mirades incisives de tothom, qui en una daga d’iris repeteix “covard, on has deixat l’entusiasme?”.


per Jordi Vernis

Avís

S'han trobat diversos comentaris en desqualificació dels articles de la Lara Revilla. En molts dels efectuats i posteriorment eliminats (en un d'ells per incompetència nostra es mostra com ha estat suprimit) fent referència a qüestions relacionades amb aspectes que no tenen res a veure amb el que es discuteix -com la sexualitat de la pròpia autora, objecte del comentari eliminat enqüestió-. Així també, i s'aprofita per anunciar-se aquí, part dels participants del nostre espai bombardejen tant públicament com privadament les opinions de dita autora. Aquest aprofitar-ho per dir-ho aquí ve donat per la voluntat de declarar com d'apreciats, tot i que no compartits, són pels qui dirigim aquesta revista les opinions de la Lara (ejem, bé, l'Ex-Hugonot no ha volgut firmar i bé que l'he hagut de convèncer perquè pengi aquest avís.). La Lara, de qui puc subratllar la seva gran capacitat tant com a observadora i com a crítica, té un raconet aquí per ser, i ho asseguro, molt competent. La seva aportació sempre es dirigeix en sentit diametralment oposat al nostre, per ser radicalment contrària a la manera de pensar que la majoria dels qui de moment anem escrivint aquí. Aquest fet, però, és un dels motius pels quals vaig decidir invitar-la a escriure.Perquè es faci patent que aquesta defensa no ha estat realitzada amb cap voluntat d'apaivagar cap conflicte, jo mateix publicaré un seguit de texts sota el nom de Parmènides, per tal d'enfrontar-me als punts de vista de la mateixa Lara. Precisament per això, als qui escriuen des de dins o als qui ho fan des de fora de la revista, els hi prego una discussió no menys agressiva, però sí més perseverant.
Jordi Vernis

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Goethe

Occidentalisme? Què és si no la moda imbècil i repugnant de la mediocritat de les classes mitjana/alta, d'intentar paliar la seva desesperació i inutilitat humana a base d'activitats que ni coneix i no sap apreciar perquè no són de la seva cultura? Occidentalisme. Què si no la nefasta dèria del Ioga, del Tai-chi, del fer l'idiota creient que un pot deslliurar-se del sofriment, d'un mínim d'ansietat, d'un mínim de responsabilitat? Occidentalisme. Què si no el voler deslliurar-se de la memòria, de l'angoixa de no saber si s'aconseguirà aquella fita que un s'ha marcat o no, de les grans gestes, les grans accions, les grans fites. Occidentalisme. Jo conec Occident, no aquest absurd d'encefal·lograma pla, que és el que voldrien tots els qui practiquen aquestes minuciositats de tècniques de relaxació. Jo conec Tintin i Astèrix, exemples d'esforç i lluita fins el final ja des de petits, no l'absurd dels qui volen "fluir" per tal que res se'ls hi fes massa carregós. Jo no conec aquest "Occidentalisme": Richard Gere i tot Hollywood convertint-se al budisme -religió respectable amb la qual aquests canalles no poden ser conseqüents-, mig món basat en figures de pa sucat amb oli citant aquí i allà Lao- Tse o Confuci -molt respectables aquests, molt repugnants aquells-, o Goethe (Si anem més lluny en quant a figures decadents) convertint-se a l'Islam, una religió que basa la seva espiritualitat en la possibilitat d'accedir al paradís amb totes les riqueses materials que un ha disposat a la vida terrenal. Perfecte per un carallot sense moral que basava la seva vida en novietes de car corsé, una actitud falsa com mai les hi ha hagut, i la pedofilia al final de la seva vida quan s'enamorà d'Ulrike von Lewetzov, de dinou anys, quan ell tenia setanta- tres; o de Suleika, també molt joveneta, ara oriental, qui li inspirà un dels poemes (alhora dels més tolerables) del seu Diván Oriental- Occidental, de 1819, on s'inspira en poetes perses i de la resta de l'orient mitjà. Doncs és això el que els hi queda: epicureïsme barat, falsedat per careta, i pedofilia. Pedofilia, sí, doncs no he vist mai criaturada més gran que aquest voler escapar d'un mateix vers sentiments orientals que en el fons els hi són desconeguts. Occidentalisme, malaltia i covardia. Occidentalisme.
per Andreu Vidre

dissabte, 6 d’octubre del 2007

El mirador - The reflecting pool

http://www.youtube.com/watch?v=nxTl5Km_hbs [Bill Viola- The Reflecting Pool]

El gran error dels miradors és tenir barana. O imaginar-los així. Amb barana, sobre un cim rocós, si pot ser amb vistes a un far, on s'hi arriba (a ambdós llocs) per unes escales estretes i uniformes. Potser l'error és nostre per imaginar-los així, però si un error ha de tenir un mirador és el gaudir d'un suport que separi el límit de la plataforma, sigui quina sigui, de l'observador. Un límit entre l'observador i l'objecte a observar, sempre a disposició en el nostre imaginari de saltar-lo, però no sense perdre-hi potser la vida.

Precisament per aquest motiu inaugurem aquest espai amb un video molt especial. El de Bill Viola (1951, Nova York), The reflecting pool (1977- 79), no només per ser una de les grans creacions de l'autor artístic en video més imaginari, estimulant, misteriós i decent (demanar-li decència a l'art contemporani ja és molt) del segle XX- XXI; sinó perquè simbolitza perfectament aquesta visió que desitja qualsevol persona atrapada en un mirador: la de saltar sense perdre-hi la vida. La de violar el límit que separa mar, muntanya, ciutat o edifici de l'observador qui s'ha de reprimir a no fer-ho. The reflecting pool simbolitza, per nosaltres, tot això.

Però el mirador no acaba aquí. l'Dvornik podia gaudir de música i ara en gaudeix, aquí en l'entusiasta i efervescent concert realitzat a la casa de l'òpera de Praga en 1990, en interpretació de la majestàtica, inabastable i senyorial Vltava, és a dir, El Moldava (1879), del genial B. Smetana (1824- 1884), que pren el nom del majestuós, inabastable i senyorial riu que creua Praga i la divideix en dos. Que la música sigui el més emocionant i alhora adequat que considerem per poder gaudir d'aquest espai no és l'únic motiu, tampoc, per haver estat insert en aquest moment. Mentre un escolta aquesta melodia que creix poc a poc, al costat del riu pertanyent, un desitjaria poder saltar la barana que separa al vianant del riu, i ser emportat per tota la emoció sense perdre-hi la vida, sense resultar ferits, sense perdre la sensació atemporal de la vista del riu, tal com li passa al protagonista de The reflecting pool.
no hi ha atzar a l'Dvornik, res sense significat.

divendres, 5 d’octubre del 2007

Llars

T’has posat el braçalet de l’habitació buida
la que res en ella reposa per tal de no estorbar
els cops, els punys i tot l’avenç de l’ira que
es pot veure des de la finestra de la cantonada.
Fora tot és vertical, angular i és crit.
Tots els carreus agafen i tiren fort
de la màniga on els desfils guaririen
les llars trencades de portes caient al terra.
Aquestes són les meves portes caient al terra,
aquestes són les meves mans i aquestes són
les meves joguines que en bes suporten la gleva.
La foscor fa mal quan és guardada i reclosa
en familia, tot un sol que brilla en marbre blanc
que sempre deixa a les mans un Bol d’Armènia
marques d’un cremor que des de petit s’ha anat amagant


per Jordi Vernis

Afluixant


No hi ha suficient enveja. Vaig pensar. No hi ha suficient enveja i per desgràcia no hi ha tampoc cap sistema, o almenys algun que jo conegui, que incrementi l’enveja dels nostres amics, perduts o conservats, oblidats o mantinguts, escupits o en primera línia de la pantalla d’accés ràpid a trucades del telèfon mòbil. M’és igual, però no hi ha forma d’incrementar la seva enveja. La vull, m’és necesaria. El mirar-me amb ulls de lli còmode i familiar mentre l’iris amaga el llimador d’ungles. El viratge forçat com un cop de volant que representi el tracte favorable d’ahir amb les seves respostes seques d’avui. Ho vull, m’ és necessari. Però arriba la nit i m’arriba ella amb un vestit de dormir blanc que li arriba fins els turmells, recreant amb els filatges que s’escapen de la tela els tirabuixons del seu cabell. Tanco la porta després d’arribar a casa de treballar i em trobo amb això. Què hauria de fer? Tota la violència rellisca sobre un tobogan i cau avall i avall. Ja no m’és possible redimir-te, ni respondre’t res intel·ligent, ni que sigui per sortir del pas, tant quan em preguntes que on he estat fins tant tard, com quan em preguntes que perquè mai escric a partir de nosaltres dos res tan profund com Les nits blanques de Dostoievski.

Perquè no hi ha enveja a Les nits blanques. És massa eteri. Massa transparent. I jo vull enveja estimada. Vull enveja. I la vull treure d’on sigui. És això el que et mereixes? No ho sé. Mereixes menjar, com el bon antimonàrquic després de sortir a cremar fotografies. Mereixes dormir bé, com el funcionari comunista que vetlla tota una nit amb una taula plena d’informes. Mereixes tot el que és Ioga, Tai- chi, un caminar com si haguessis tingut sexe tota la nit. Però jo vull enveja, una enveja daurada i brillant que encegui a qui sigui, com tota la tradició barroca i modernista, pomposa i religiosa. Enveja reflexada en or i daurats diversos. Vull enveja, enveja occidental. Enveja de qui voler anar a més i a més. De qui no vol parar. Acabar amb una cosa i començar amb una altra. Mai parar, mai parar. És això el coneixement, mai parar i mai parar, i no deixar res fora. Un voler-ho abastar-ho tot, i què desperta aquell qui ho posseeix tot? Enveja. Enveja. És l’Enveja occidental, la d’Ètica aplanant, imparable, incorruptible: Kant i la Crítica de la raó pràctica, que és el mateix “Je suis incorruptible”. La guillotina que acaba matant. Occident és enveja, voracitat d’abastar-ho tot, ansietat i guillotina. El voler i voler i voler. I qui ho aconsegueix tot què desperta? Enveja. És Plató i la voluntat de què tot fos perfecte, que desperta una concepció de l’amor perfecte, massa elevat (que qui el pot suportar?), que porta a un Marsilio Ficino al segle XV amb l’elevació última de tot allò que és pur. Voracitat i aspiració a l’infinit. Què desperta tanta voracitat? Enveja. Occident com a cultura cultivada a partir de l’enveja, del no deixar-se anar. I jo que no em puc deixar anar arribo a casa, et trobo a mig vestir i no sé que dir-te. Després ja havíem d’arribar a l’últim idealisme. Idealisme idealisme i idealisme. Com el que preconitza la frase que empara aquest blog. Fichte i el mai parar. Actuar, actuar i actuar. I quan pararem! Quan? Sempre havent d’anar cap dalt, sempre amb un esforç immens. I quan el descans? Quan la desaparició de la tensió? Quan el dubte angoixant de Segismundo que no sap si viu en un somni o a la realitat? Quan la desaparició de l’esperança, de la fe religiosa, que ens fa viure en la incertesa, en l’ansietat d’un voler voraç (valgui la redundància) que desperta enveja i més enveja.

Ara poc a poc ens anem alliberant. Per sort. Ara potser el ioga em pot desfer de tota l’enveja. No intentar mirar més enllà. Arribem i ens abracem tots, saps? És tan recomfortant! Noto com la tensió s’esfuma. La tranquil·litat ens empara i ens recloem en una pau que no coneixia. Que no coneixia perquè encara vivia a Occident. Vivia en l’enveja La enveja de l’esperit occidental, de l’idealisme moral i científic sempre present, de la tradició sempre pesant a base de tabús i responsabilitats. Del sempre haver d’anar d’un lloc a l’altre. Sempre portats per un tarannà elevat que ens porti a les més grans fites. Del controlar-ho tot tal com la física de Newton i la calculabilitat de Leibniz. La calculabilitat de Leibniz! Allò realment real és allò que pot ser calculat, que pot ser reduït a anàlisi racional: per tant que pot ser dominat. Aquest és l’esperit occidental! I després el senyor Fichte, on una vegada ja s’ha dominat allò extern al propi Jo, s’ha de seguir avançant, i així actuant una i una altra vegada de la mateixa manera! Autosuperació? Sí, pel domini! Dominar, i dominar i dominar. I què desperta aquell qui tant abasta? Aquell qui tant domina? Enveja. Però per sort tot això va afluixant. El Zen, el transformar-se, el fluir com l’aigua. Ja no hi ha personalitat irreductible, sempre sencera, sempre de ferro; ja no hi ha pànic a l’error, al remordiment, al fallar o al cedir un privilegi al cos, al mandrejar una mica. Poc a poc això es va afluixant. Kafka va afluixant. La culpa va afluixant. Tot a tot arreu, i tot per tots; Orientalisme, platja, tranquil·litat, sexe i alliberació. Sí, vulgui o no es vulgui, Kafka va afluixant. La culpa va afluixant. Vulguin uns o no.
per Lara Revilla

Què és veritat? (Crist i Pilat), Nikolai Ge, 1890

Què és veritat? (Crist i Pilat), Nikolai Ge, 1890
<< Tota veritat és, al capdavall, creença>> [Novalis]
A cada model d'Estat li escau
un model de prostitució.
Qui és la puta a l'Estat del Benestar?
-preguntà el reu-.
El benestar -respongué el Senyor.