Parmènides I

Saber que sóc un bloc de marbre per definir quan neixo, i que en un instant d’entusiasme, m’he definit i m’he donat forma de cop, veient i apreciant els prats moment a moment, sense que ni tant sols se’m presentin a la vista, i sabent així tot el que sóc i tot el que és la vida, veient-ho a metres i metres ni que mai hagi sentit a parlar-ne, i que, si nego en algun moment determinat qualsevol d’aquests cops de bisell que he fet, si canvio algun tret que em caracteritza (si flueixo) no estaré fent cap correcció per arribar a una forma més depurada, no, sinó que en un altre instant, sense adonar-me’n, m’hauré convertit altre cop en un bloc uniforme i sencer, com si mai hagués existit ni hagués viscut. Doncs al canviar el que havia esculpit aquest ja no hi és, és igual que tant sols variï una petita part, el tot ja està perdut, Jo ja no sóc el que era. Per culpa de no mantenir-me sempre el mateix, fruit d’amotllar-me a facilitats que em són ofertes, d’abandonar l’esforç i el patiment per un moment; la vergonya i la desesperació fan que un tan sols torni a un estat amorf per confondre tota percepció que rebem i així no notar les mirades incisives de tothom, qui en una daga d’iris repeteix “covard, on has deixat l’entusiasme?”.

per Jordi Vernis