Entrades
Hi han veus que mereixen ser cantades. És la paraula feta puny i els ulls banyats en claror. És la karis platònica. Un estat de visió, on tot ve a arrebossar d'ànima: s'obre la boca i es diu, es pren la paraula al callat. Hi ha qui pren el camí/de la paraula al callat,/ hi ha qui demora el silenci. [...] Hi ha qui transita l'afrau, / hi ha, però, qui funda (Liebeslied VI). Hi ha qui funda, exacte. Hi ha qui deixa anar una pedra, qui marca el territori (així neix la llei, que ve del grec nomon, les antigues esteles que marcaven 
el principi i fi d'un territori, el llindar d'allò permisible), hi ha un acte d'entusiasme primerenc, un acte originari amb el que comença tot, una Tathandlung, un acte que ha de ser pur, eteri, natural. L'origen d'aquest acte, el seu caràcter al qual li deu tal originalitat, pot ser també una insatisfacció primera (l' streben en Fichte, una impaciència, una ànsia primera).
Tot això és a Liebeslied, el poemari amb el qual Lala Blay (llicenciada en Filosofia i Belles arts i professora a l'escola Mestral de Sant feliu de Llobrgat) guanyava l'any 2000 el premi "Benet Ribas", organitzat per la revista Recvll. En ell hi ha tot això, un caràcter visionari, entusiasta, tal com Ió al diàleg de Plató. Un nom s'aixecà i va distingir-se/ ningú no li negà la paraula. / Va alçar-se un oratge/ rosat de presagis/ ...vam veure l'aurora brillar sota els peus. (Liebeslied, IV). És visionari, messiànic, l'encadenament de poemes on es descriu de forma translúcida, lluent, el símbol del peix daurat, el gust de quelcom autèntic, com compartir-lo, com fer-lo especial. Asseure's a taula/ compartir el peix daurat/ i restar sense ofici/ sense nom/ desnonats (Liebeslied, VIII). Perquè si alguna cosa transmet Liebeslied és una misteriosa capacitat de fer sentir especial, especial davant un sentir ideal, poètic (poètic com s'entenia abans: visionari, espontani, fundador), tant en l'entusiasme com en l'ansietat abans esmentada: Saps la meva falta, i la portes a través de les muntanyes./Duus el meu fatic/ per la pedra asprosa. (Liebeslied, I); Vaig demanar que em llevessis la misèria/ em vas vetllar tota la nit. (Liebeslied, II); El fracàs/ seria sobreviure:/ no suportar/ l'embat del nostre amor/ fins el naufragi (Liebeslied, XXVI).
És precisament aquest caràcter d'anhel i entusiasme alhora, ansiós i visionari, el que permet recuperar aquest inmens poemari. Fou realitzat al 2000, i potser no seria motiu d'actualitat. Però creiem des de l'Dvornik que aquest poemari encara no ha estat superat en llengua catalana, perquè precisament fou fet l'any 2000, l'any que marca el llindar entre un segle i un altre, que funda una nova era. Liebeslied funda un ideal poètic, aquell que no té temps a ser escrit, i que un s'imagina cantat, mentre qui canta és pres per un anhel sobtat. Liebeslied funda un ideal poètic.
Lala Blay, Liebeslied, Biblioteca La suda (Pagès Editors), Lleida 2000
el principi i fi d'un territori, el llindar d'allò permisible), hi ha un acte d'entusiasme primerenc, un acte originari amb el que comença tot, una Tathandlung, un acte que ha de ser pur, eteri, natural. L'origen d'aquest acte, el seu caràcter al qual li deu tal originalitat, pot ser també una insatisfacció primera (l' streben en Fichte, una impaciència, una ànsia primera).Tot això és a Liebeslied, el poemari amb el qual Lala Blay (llicenciada en Filosofia i Belles arts i professora a l'escola Mestral de Sant feliu de Llobrgat) guanyava l'any 2000 el premi "Benet Ribas", organitzat per la revista Recvll. En ell hi ha tot això, un caràcter visionari, entusiasta, tal com Ió al diàleg de Plató. Un nom s'aixecà i va distingir-se/ ningú no li negà la paraula. / Va alçar-se un oratge/ rosat de presagis/ ...vam veure l'aurora brillar sota els peus. (Liebeslied, IV). És visionari, messiànic, l'encadenament de poemes on es descriu de forma translúcida, lluent, el símbol del peix daurat, el gust de quelcom autèntic, com compartir-lo, com fer-lo especial. Asseure's a taula/ compartir el peix daurat/ i restar sense ofici/ sense nom/ desnonats (Liebeslied, VIII). Perquè si alguna cosa transmet Liebeslied és una misteriosa capacitat de fer sentir especial, especial davant un sentir ideal, poètic (poètic com s'entenia abans: visionari, espontani, fundador), tant en l'entusiasme com en l'ansietat abans esmentada: Saps la meva falta, i la portes a través de les muntanyes./Duus el meu fatic/ per la pedra asprosa. (Liebeslied, I); Vaig demanar que em llevessis la misèria/ em vas vetllar tota la nit. (Liebeslied, II); El fracàs/ seria sobreviure:/ no suportar/ l'embat del nostre amor/ fins el naufragi (Liebeslied, XXVI).
És precisament aquest caràcter d'anhel i entusiasme alhora, ansiós i visionari, el que permet recuperar aquest inmens poemari. Fou realitzat al 2000, i potser no seria motiu d'actualitat. Però creiem des de l'Dvornik que aquest poemari encara no ha estat superat en llengua catalana, perquè precisament fou fet l'any 2000, l'any que marca el llindar entre un segle i un altre, que funda una nova era. Liebeslied funda un ideal poètic, aquell que no té temps a ser escrit, i que un s'imagina cantat, mentre qui canta és pres per un anhel sobtat. Liebeslied funda un ideal poètic.
Lala Blay, Liebeslied, Biblioteca La suda (Pagès Editors), Lleida 2000
per Jordi Vernis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada