*

El bon pare és aquell qui assenyala, tots i cadascun dels dies de la vida al seu fill, que davant qualsevol tipus de fet, davant tot tipus de fenomen que li resulti estrany o novedos quan és petit, digne i entusiasta quan sigui gran, s'ha d'emportar les mans al cap i mostrar un rostre tant il·lusionat com babau (el que relacionem fàcilment amb les cares de sorpresa dels petits entre tres i sis anys); ja que no tenim temps suficient per sorprendre’s gratament del què ens ofereix l'exterior. Al mateix temps, ocorre la paradoxa, davant aquest imperatiu moral, que el millor pare seria aquell qui, havent tingut relacions amb totes les dones de tota la vil·la o ciutat on resideix, s'atrevís un dia a sortir al carrer: la il·lusió i el desconcert que patiria davant el veure cada criatura que passés pel carrer, al creure que potencialment cadascun d'ells podria ser el seu fill, faria que els estimés de forma infinita a tots ells quan es creuessin pels seus ulls. Les mans al cap i la cara de sorpresa i babau que posaria al saber quin és realment el seu d'entre tota la multitut (si és que n'acabés tenint algun) , seria també la culminació de dita actitud.

Andreu Vidre

Albert Costa - La Humiliació

Exhortacions

Imaginem un ocell: per exemple, una gavina enamorada d’una joveneta. La gavina podria, per tant, conèixer a la joveneta (per ser diferent a totes les demés), però la jove no podria distingir a la gavina entre cent- mil. Imagineu el seu turment, quan, en el seu retorn per primavera, ella digués: “sóc Jo!”, i la jove respongués: “no et puc reconèixer”. En efecte, la gavina no té individualitat. D’aquí es després que la individualitat és el pretext bàsic per estimar, la característica de la distinció. D’aquí es dedueix també que la majoria no pot estimar de veritat, ja que la diferencia entre les seves pròpies individualitats és massa insignificant. Quan major és la diferencia, major és la individualitat, majors són els trets distintius i majors els caràcters que es reconeixen. En aquest profund sentit s’entén el significat de l’hebreu: conèixer a la seva dona, referint-se a la unió matrimonial; però cobra un sentit més profund pel que fa a l’ànima, el caràcter distintiu de la individualitat. Però, i per què tant de rigor? Ja que aquest Jo, el nostre haver-hi, el nostre ésser, és la suprema concessió infinita de l’eternitat a l’home i la seva garantia. [S. Kierkegaard, Diari íntim]

Ex- Hugonot